"Fa tants anys que vaig desembarcar a Nova York!”, pensa Rafael Guastavino al mateix temps que contempla amb satisfacció la seua darrera obra, la City Hall Loop, l'estació principal de la primera línia del metro de la ciutat, des del centre de l’andana, el desitjat dia de la inauguració, el 27 d'octubre del 1904. Uns minuts abans, l'alcalde de la ciutat, George McClellan, ha rematat el seu discurs amb l'eslògan: "De City Hall a Harlem en quinze minuts!" Els periodistes i les autoritats presents es mostren sorpresos amb el disseny de la terminal destinada a ser una de les pedres angulars de la xarxa de metro novaiorquesa. Guastavino els observa i somriu. Sap que és diferent de la resta d'estacions de la línia construïdes fins llavors, un espai concebut per seduir uns usuaris que encara no es fan l'ànim de viatjar en un mitjà de transport tan modern. Una joia arquitectònica en miniatura que reuneix tots els ingredients que defineixen el seu segell personal: les rajoles policromades, les vidrieres i les voltes de maó de pla o voltes catalanes. Un tipus de volta d’ús habitual a la Mediterrània occidental des de fa segles la tècnica de la qual ha modernitzat. The Guastavino Tile Arch System li ha donat moltes alegries des que el va patentar el 1885.
Ara mateix, cap transeünt no pot imaginar que sota l'Ajuntament, a la cruïlla de Center Street i Chambers Street, hi ha una mena de "catedral subterrània". Una construcció singular, d'una elegància poc usual, formada per una audaç seqüència de voltes rebaixades amb llunetes separades per arcs torals, que s'adapta a la perfecció a un tram de via complicat, una corba molt pronunciada. Se sent orgullós del resultat. Tothom el felicita per les magnífiques lluernes envidrades que filtren la llum natural, la tenyeixen d'un blau suau i hi generen una atmosfera serena i relaxant, malgrat la profunditat; per l'acurada sel·lecció dels colors de les cinquanta mil rajoles rectangulars esmaltades disposades en forma d'espiga de les voltes; pel preciosisme dels llums de llautó i ferro que pengen del sostre, i per la sensació d'ingravidesa que transmet el conjunt.
Rafael Guastavino, estacioì City Hall Loop, Nova York, 1904
La tranquil·litat és absoluta quan, una vegada finalitzat l'acte institucional, es queda sol a l'andana. El silenci sepulcral que l’embolcalla li fa venir a la ment el temps transcorregut des que va posar els peus en terra americana. "Vint-i-tres anys! Han passat vint-i-tres anys des què vaig abandonar Barcelona i vaig arribar a Nova York!", murmura, i, per un instant, deixa de mirar el sostre i segueix amb l'esguard les vies del metro que es perden en la foscor espessa del túnel. Lluny, molt lluny, estan els seus orígens. Exactament, a València, la ciutat en la qual va nàixer el 1842.
Un reguitzell d'imatges boiroses d’altres èpoques passen amb rapidesa per la memòria: la fusteria del pare, a un centenar de metres escassos de la porta barroca de la catedral i molt a prop de la Llotja; els rostres d'alguns dels companys de l'escoleta del carrer Ample de l’Argenteria; el trasllat, als dinou anys, a Barcelona per estudiar a l'Escola de Mestres d'Obres; la calorosa acollida de l’oncle i la seua esposa, un matrimoni que tenia una empresa tèxtil d'èxit i una filla adoptada, Pilar, a la qual va deixar embarassada al poc de temps de conviure-hi; el casament no desitjat; el naixement dels quatre fills; les seus infidelitats constants; la participació en projectes arquitectònics importants, com ara la fàbrica Batlló i el teatre La Massa a Vilassar de Dalt, propiciats pels contactes de l’oncle amb la burgesia catalana; la contractació de la seua amant, Paulina Roig, com a institutriu del fill petit, Rafael, el predilecte, i l’escàndol que això va provocar; el divorci i l'espiral de decadència social i econòmica; la necessitat de fugir i de refer la seua vida als EEUU; el frau piramidal amb pagarés falsos que va organitzar per sufragar el viatge; la marxa a l’Argentina de la seua dona i dels fills grans, que no va tornar a veure mai més; el desembarcament a Nova York als trenta-nou anys, sense saber ni una paraula d'anglès i amb uns quants milers de dòlars de l'estafa a la butxaca; el pas per l'Oficina de Registre d’Immigrants, a l'illa d’Ellis, amb la seua nova família: el seu fill Rafael i Paulina i les seues dues filles; la primera feina de delineant per a una revista d'arquitectura.... Una trajectòria complexa que, curiosament, el va situar en el lloc adequat en el moment just.
Impenitent i malgastador, però també agosarat, intuïtiu i visionari, no va dubtar a aprofitar la por que sentia la societat americana dels grans incendis urbans. Uns sinistres, com ara els que van devastar les ciutats de Chicago i Boston entre el 1871 i el 1872, que posaven en qüestió la seguretat de les estructures de fusta de les edificacions. Els governants i els arquitectes buscaven desesperats noves tècniques constructives basades en l'ús de materials ignífugs i ell coneixia l’adient: la volta de maó de pla o volta catalana, un cobriment resistent al foc que ell mateix havia emprat en nombrosos edificis públics i privats de Barcelona i dels voltants.
Guastavino camina lentament en direcció a l'escala d’eixida del metro i somriu quan rememora la peculiar campanya publicitària que va idear per mostrar el seu producte. Un colp d'efecte inesperat en el qual va fer ús d'una tradició valenciana molt arrelada. Una manera contundent i efectiva de demostrar que la seua "arma" antiincendis funcionava. Només havia d'alçar un parell d'edificis pilot de dimensions reduïdes voltats, convocar la premsa i, sense previ avís, calar-los foc. Impossible oblidar l'expressió atònita dels assistents, que van contemplar com els sostres suportaven una temperatura de més de mil graus centígrads sense desplomar-se. Una operació de màrqueting perfecta que de seguida va captar l'atenció de Charles Follen McKim, un dels arquitectes més rellevants del moment, que li va encarregar la construcció de la Biblioteca Pública de Boston. Una intervenció amb un resultat espectacular que aviat el va convertir en el constructor favorit dels arquitectes de moda, com ara Richard Morris Hunt i Cass Gilbert, atès que el seu mètode els permetia adaptar als edificis públics que dissenyaven la monumentalitat i la grandiositat pròpia de les esglésies i les catedrals i encaixava a la perfecció amb l'elegància i la bellesa sòbria de l'estil neogòtic i neo-renaixentista.
Rafael Guastavino, Biblioteca Puìblica de Boston, 1889
Guastavino puja a poc a poc els graons de l'escala del metro i observa les peces de ceràmica rogenques del paviment. Igual que tots els taulells policromats de les voltes, aquests també han eixit de la fàbrica que va muntar a Woburn, a Massachussetts, l'any 1890, una mica després de crear la Guastavino Fireproof Constructions Company. La companyia que l'havia fet ric, la que heretaria el seu fill Rafael ara que havia decidit jubilar-se.
Abans de sortir a la superfície, s’hi atura uns segons, tem que la voràgine de Manhattan li impedisca continuar concentrat en el fil dels seus pensaments. És conscient que la clau del seu èxit radica en una cosa aparentment molt senzilla: l’adaptació del sistema constructiu ancestral de la volta catalana a edificis monumentals i moderns. Un sistema ràpid, ininflamable i barat, ja que no requereix ni cintres ni encofrats. Cada capa de rajoles s'aguanta en la capa inferior i permet bastir voltes i cúpules d’entre deu i vint centímetres de gruix i fins a quaranta metres d'amplària. Una tècnica tradicional que havia aprés dels seus avantpassats i que havia millorat canviant el guix pel ciment Portland.
Una sèrie d'ingredients que, units a la seua facilitat per a detectar les oportunitats de negoci, l'havien convertit en el mestre d'obres més prestigiós dels EEUU. "Tot va anar tan ràpid! La febre Guastavino es va escampar per tot arreu!", pensa en aquest moment amb una barreja d'orgull i melancolia. En els darrers setze anys, la Guastavino Fireproof Constructions Company ha posat sostre, entre altres, al vestíbul del Carnegie Hall de Nova York, al Pavelló d'Espanya de l'Exposició Universal de Chicago del 1893, a la mansió del magnat George W. Vanderbilt II, a les Universitats de Nova York i Virgínia, a l'Institut d'Arts i Ciències de Brooklyn, al Banc de Montreal, al Capitoli de l'Estat de Minnesota, a l’església presbiteriana de Madison Square, a la Sinagoga Rodef Sholem de Pittsburgh i al Museu Smithsonian de Washington.
Rafael Guastavino supervisant la construccioì de les voltes de la Biblioteca Puìblica de Boston l'abril del 1889
Un camí fora, fuma una cigarreta davant de l'Ajuntament de la ciutat que el va acollir junt amb els milers d'immigrants que, com ell, cercaven el somni americà. Ara, cada vegada li costa més eixir de Rhododendron, la magnífica residència envoltada de camps de vinyes que té a Asheville, a Carolina del Nord. Per això, amb seixanta-dos anys, ha decidit cedir el testimoni al seu fill Rafael, que ha aprés l'ofici amb ell des que era un adolescent. Hi confia plenament. Fa uns dies va supervisar els treballs que l'empresa està duent a terme al subterrani del pont de Queensboro, el que connecta Manhattan amb Queens, un dels últims projectes que ha fet, en el qual ha integrat unes estructures en forma de palmera que recorden les de la Llotja de València. Darrerament experimenta un sentiment estrany, una espècie d'enyorança tendra, pels llocs on va viure la infantesa i la joventut. No va poder veure acabada la volta de disset metres de diàmetre i tres i mig de fletxa amb òcul central de quatre metres de diàmetre que coronava la sala del teatre de Vilassar de Dalt. Quan es va inaugurar, el 13 de març del 1881, ja havia embarcat al port de Marsella rumb a Nova York.
Tanmateix, encara mantenia alguns contactes professionals a Barcelona. Feia a penes tres anys, havia assessorat l'empresari Eusebi Güell en el disseny de la volta de la fàbrica de Ciment Asland de Castellar de n’Hugh, a la comarca del Berguedà. Unes relacions empresarials gràcies a les quals està informat dels canvis urbanístics i arquitectònics de la ciutat en què es va formar com a mestre d’obres, malgrat la distància.
De València, però, sols conserva imatges esvaïdes i descolorides, com si foren fotografies velles. No obstant això, de tant en tant, el record esdevé tan intens que, per un instant, li fa l’efecte que sent l'aroma salobre de la mar a la platja de la Malva-rosa, l'olor de la pols de clarió que omplia l'escoleta del carrer Ample de l’Argenteria, la fragància resinosa que impregnava la fusteria del pare... Unes remembrances que es manifesten amb força cada colp que pensa en la Basílica de Saint Lawrence, un projecte ambiciós que vol oferir a la ciutat d'Asheville a canvi de ser soterrat a la cripta.
La nit embolcalla Manhattan i, abans de fer via cap a l’hotel on s’allotja, Rafael Guastavino apaga la cigarreta i contempla per última vegada l'entrada a l'estació de City Hall Loop. Tan bon punt arribe a Rhododendron, dibuixarà el disseny definitiu de la façana i la planta del temple on desitja descansar per sempre, un edifici inspirat en la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats de València. Un pensament que, de seguida, activa de nou la seua memòria olfactiva: enmig del baf melós de l'encens i de la cera calenta que amarava l’església, hi distingeix la flaire fresca de l'essència de tarongina amb què es perfumava la mare els diumenges.
Rafael Guastavino (València, 1842 - Ashville, Carolina del Nord, 1908)
