A qui no li engresca més aprendre una llengua a través de l'humor, sense mestretitisme ni condescendència? Per dur la contrària, un dels meus mots compostos favorits en català és mestretites (‘persona que presumeix de saber molt’, format a partir de ‘mestre’ i ‘tites’: manera infantil d’anomenar les gallines). A partir d’aquí, podem formar el derivat mestretitisme per anomenar aquest tarannà o manera de fer. No apareix en cap diccionari, què dieu?, escàndol? No, està ben format. Promoure el català, o qualsevol llengua, de manera més amable no costa tant. Amb això no vull dir de forçar-la amb acudits lingüístics (que també se’n poden fer) ni de fer-se el graciós constantment, sinó de transmetre-la amb eines i recursos que facilitin un aprenentatge més didàctic i competencial, i menys memorístic. M’heu enxampat, m’agrada el mot mestretites, tot i que no ho soc gens.

Per què parlo de mestretitisme? Perquè el català té uns quants “salvadors de la llengua”, gent que matina cada dia a la xarxa, sobretot a Twitter, per corregir faltes ortogràfiques i que, fins i tot, corregeix mots estrangers implantats en el català de fa anys i panys. Us ho imagineu? No és una realitat tan allunyada d’altres països veïns. A Grècia, per exemple, em consta que hi ha mestretites de la llengua, però no hi ha personatges destacats en l’àmbit (o passen més desapercebuts a la xarxa). A Itàlia, a principis de segle XX, hi havia un corrent de rebuig de neologismes i es feien els anomenats “diccionaris puristes”, l’objectiu principal dels quals era registrar neologismes perquè no s’incorporessin en l’idioma. Esperem no recular tant en el temps i que no es facin “diccionaris puristes catalans”. Aquest corrent ultrancer no ens interessa perquè genera més inseguretat en el parlant, allunyeu-vos-en.

Partim del fet que el català, a diferència de l’anglès, del francès, de l’alemany o de l’espanyol, és una llengua minoritzada: pateix una restricció dels seus àmbits i funcions d’ús, de manera que no és necessària en la major part d’ocasions o àmbits. Una de les coses que més ens preocupa de debò és que el català es deixi de parlar per les generacions més joves i que, per exemple, desapareguin els pronoms febles. Perquè el català, sense pronoms febles, no seria català. Així doncs, la metodologia a través de l’humor i del joc per dinamitzar una llengua sense artificis, sense péixer-la amb cullera perquè entri com sigui, és l’estratègia més intel·ligent. De fet, en l’àmbit de l’ensenyament ja es fa servir la ludificació a l’aula, recursos que utilitzen la psicologia del joc amb finalitats educatives.

El diccionari Alcover-Moll. Foto: Wikimedia Commons

No tot és estàndard i registre formal. L’estandardització de la llengua per uniformar aspectes morfosinstàctics i ortogràfics és cabdal perquè tingui una base ben sòlida (gràcies, estimat Fabra). Però una llengua, sense riquesa dialectal ni registre col·loquial ni informalitat ni pronúncies diverses, tampoc no és una llengua (gràcies, estimat Alcover-Moll). El català és dir llavors i altres mil maneres (llavòrens, llavons, llavontes…); és dir on o a on, però pronunciar “avon”, “agon”; és dir rosella, però també pipiripip; és pronunciar istiu… Per mi, l’equilibri d’aquests dos barems és clau perquè una llengua funcioni en tots els àmbits. I el català és un idioma molt ric en variants dialectals més col·loquials. Cal fomentar més l’aprenentatge de tu a tu i la transmissió oral de la riquesa lèxica de tots els territoris de parla catalana. No tirem per terra la gran feina descriptiva que van fer Alcover-Moll en la gran obra Diccionari català-valencià-balear. Al contrari, posem-la en pràctica i fem com ells, però a partir d’eines digitals. Ha arribat l’hora de tatuar-nos aquesta frase: El català és vàlid en tots els àmbits, al bar també. No cal fer una broma en anglès o fer una pancarta en castellà perquè tingui més ganxo. El català és molt més que un registre formal o neutre, molt més que un estàndard que només aprenem a escola.

El que més ens ha de preocupar és no perdre els aspectes morfològics, sintàctics i fonètics de la llengua. D’estrangerismes n’arriben sempre (sobretot en l’àmbit tecnològic i el científic) i en traduïm els que creiem necessaris. Adoptar terminologia d’altres llengües no és sinònim d’empobrir la llengua, al contrari, acaben formant part del nostre lèxic. El català no s’empobreix per culpa dels estrangerismes ni tampoc per culpa de l’argot juvenil. L’argot dels joves és una altra capa més de la llengua col·loquial, necessària, que pot conviure perfectament amb els altres registres: català informal i formal. Hem de ser-ne conscients i explorar el català col·loquial amb amor. Perquè parlar en català mola molt, si ens hi posem. Mola tant com parlar en anglès perquè, encara que l’anglès és una llengua germànica, també tenim punts en comú: compartim mots amb arrels molt pròximes (afer – affair; albergínia – aubergine; arribar – to arrive; pixar – to piss; xoc – shock; tastar – to taste, oncle – uncle…); sons similars (la x de peix o xivarri es pronuncia com “ship”; la z de zona es pronuncia com “zone”); l’ús del guionet per escriure numerals (trenta-dos: thirty-two; cent vuitanta-quatre: one hundred eighty-four); es fan servir els quarts en les hores (en català es fa servir el sistema de quarts, però sempre es parla de l’hora que ha d’arribar: un quart de cinc – a quarter past four); i, sí, també tenim formació de mots creuats, un recurs molt utilitzat en anglès (boirum, de boira i fum; cantautor, de cantant i autor).

Per mantenir viva la flama del català, comença a ser urgent crear més referents culturals per als joves, sobretot en l’àmbit audiovisual i tecnològic: videojocs, plataformes de sèries, Youtube, Intagram o Tik-Tok. Fa temps que s’impulsen plataformes digitals on els joves creen continguts a Youtube, Instagram, Tik-Tok..., però falta crear més continguts divulgatius i més canals de difusió de la llengua que barregin creativitat i sentit de l’humor per als més joves, amb un punt irreverent i més canalla. Cal jugar amb la llengua i parlar de tot obertament: de música, de sexe, de feminisme, de conflictes socials, de drets, etc. Aquest aspecte és clau: invertim més en això, si us plau.

La iniciativa Canal Malaia, pionera

És un tòpic, però a qui no li agrada la figura del tió i del caganer? Ha quedat demostrat que és un reclam internacional. Als catalans ens agrada l’escatologia i tenim maneres divertides d’insultar. Per exemple, per dir que algú és un no ningú o un zero a l’esquerra, tenim: pelacanyes, un ningú, un trasto, el darrer cagalló de la tira, mitjamerda, pixabardisses… També tenim molts derivats de cagar per dir el mateix: ets un cagall, cagalló, cagarró, cagallot, cagarro, cagarro sec, cagandanes, caganaies, cagandances, cagarri, cagacalçons... I tenim mil maneres de fotre un clau o de sucar (cardar, catxar, boixar, fer-ho, barrinar, fotre un pinyol...) o de dir que ens masturbem (fer el ditot, fer la mà, fer ralet-ralet, fer-se una pruna, llustrar la perleta, fussar-se-la...). Sí, podem ser molt porcs, no sabeu fins a quin punt! I tenim una tirallonga d’insults i renecs per cagar-nos en Déu que no ens els acabem (cagondeu, cagondena, cagontot...). Tot això, amics meus, també és el català. Els eufemismes en català seran molt divertits, però ens agrada també dir les coses pel seu nom, dir tant me fot o tant se me’n refot quan no ens importa una cosa i alhora enfotre’ns de nosaltres mateixos. Us acabareu d’enamorar del català quan aprengueu a dir les hores amb el sistema de campanar, que no és tan complicat. Un cop hi entreu, ja no en podreu sortir.

Us presento el català com una llengua atractiva perquè ho és. Al llarg de la història, el català ha implantat manlleus del castellà, com els té del francès, de l’anglès, de l’italià... I sí, també tenim barbarismes entranyables: o us penseu que guixeta (‘armariet’ o ‘taquilla’) és un mot nostrat del català? És un gal·licisme. Hem arribat a un punt que la lluita dels barbarismes, sincerament, no és una prioritat. Tenim un problema més greu de fons que no podem resoldre com a ciutadans individuals perquè no depèn de nosaltres, com ara aspectes legals, econòmics i socials que juguen en contra de la llengua, però això seria un altre article, oi? El dia que no ens emocionem perquè algú aprèn i parla el nostre idioma serà un bon senyal. Serà senyal que vetllem pels drets de la llengua, que anem tots a l’una.

Mentrestant, explorem la col·loquialitat i l’argot dels joves. I inventem-nos mots, si cal! Cerquem eines per dinamitzar-lo i recursos lingüístics propis: explotem més el recurs dels compostos catalans, tenim creativitat a cabassos! Ens convé més tenir un rosegallibres o un colzepelat que no pas un “empollón” (motivat, per als més joves); ens convé tenir abans un remenacassoles o un bufafogons que no un “cuinetes”; ens convé menjar més fregitalla que fritanga. Tothom sap que la millor manera d’aprendre una llengua és parlant-la al bar o al carrer. Estiguem orgullosos de la nostra llengua i difonem-la lúdicament, sense artificis.