Com us deveu imaginar, quan ens vam posar a jugar amb l'experiment de Jansky (barreja d'electrònica orgànica amb un flautista i una poeta que mig recita, mig canta), no ens pensàvem ni de tros que un dia desplegaríem la partida davant del públic polonès, marroquí o coreà, per exemple. Sobretot, perquè ens consideràvem un joc performàntic, més que una formació musical, amb un peu a l'spoken word de Gil Scott Heron, l'altre a la rapsòdia punk de Patti Smith i una mà fregant l'univers dels Kraftwerk; però també una mica pel fet que la llengua de creació era el català i, en els primers contactes amb els professionals de la indústria musical a Mallorca, això semblava una barrera a l'hora de travessar els ambients literaris fins al sector de la música pròpiament.

Amb tot, a casa hi vam trobar suport entre col·lectius alternatius com Velvetine, una colla de videoartistes i discjòqueis que punxen amb vinils, que ens van incloure a la seva tribu com el primer grup en directe. Al Principat, abans que l'Heliogàbal, l'espai Nau B1 de Granollers ens va programar en un concert doble amb els Tim & Puma Mimi, el 2012. Una japonesa i un suís que connecten uns pegats electrònics a cossos i verdures, i en sintetitzen la reacció sonora per construir unes bases damunt les quals rapegen lletres surrealistes en moltes llengües.

Després de les actuacions, ens van explicar que tocaven sovint en festivals de jazz, perquè aquests programen estils que no ho són estrictament, amb l'única condició que parteixin de la improvisació. La recomanació d'aquesta parella encantadora enllaçava amb l'ideari dels sorprenents Za!, amb la diferència que els catalans emergien com una formació instrumental (que avui ja s'aventura a col·laborar precisament amb poetes).

El duet Tim & Puma Mimi. Foto: Arxiu

La seva intuïció es va materialitzar el 2018, quan vam participar al festival Jazzablanca (Marroc) on, entre d'altres, compartíem cartell amb Morcheeba i St Germain: dos referents consolidats d'allò que fem; els uns, per la combinació d'electrònica amb veus particulars i poètiques i, l'altre, per la incorporació de la flauta travessera al house (amb el disc Tourist, l'any 2000). I a la Seoul Music Week, vam actuar amb projectes emergents que bevien de tots els estils i transitaven de les tonades i versos populars fins al discurs del K-pop.

No va ser tampoc fins al 2018, al festival Live at Heart (Suècia), que vam tornar a coincidir amb una flauta. Hi vam conèixer la Rozalind McPhail, del Canadà, que utilitza pedals de loops i efectes com en Jaume Reus, i que ha aparegut en els discs d'estudis de grups com Yo La Tengo o Caribou. Amb ella anem compartint idees i coneixements tècnics, pel que fa a la flauta travessera, cosa que fins fa ben poc no podíem fer amb ningú. A casa, en Jaume ha col·laborat amb Oso Leone i Shoeg, per exemple, com a flautista, però l'electrojazz com a gènere als Països Catalans, tot just comença a produir representants, com Tversky o Akkan.

Val a dir que Jansky sí que va cridar l'atenció de seguida al gran referent, quant a festivals, pel que fa a experimentació: el Sonar Barcelona. Així, l'any 2013, quan acabàvem de publicar el nostre disc de debut, vam rebre l'oportunitat de projectar-nos al món. L'experiència va ser aclaparadora, perquè els únics referents que coneixíem al territori (els tàndems Pascal Comelade/Enric Casasses i Bradien + Eduard Escoffet, amb els quals compartim la idea de músic + poeta i d'experiment electrònic), actuaven en el mateix escenari en aquella edició. Repassant el cartell set anys després, és curiós com els noms que acompanyàvem han caminat, en certa manera, per senders similars: Za!, BeGun o Alizz, Tiger Menja Zebra i Coàgul. També ens hem anat trobant l'Olaffur Arnalds al Regne Unit.

Eduard Escoffet, en una actuació. Foto: Eduard Escoffet

Des del 2014, hi muntem petites gires un o dos cops l'any, la qual cosa ens permet de seguir el pols a una cultura que encara té la música al centre de la vida d'una manera molt natural. L'etiqueta «poetronica» ja hi funcionava, amb grups que recorden els Hidrogenesse, per exemple, i mentre que als PPCC no teníem representant, a Londres una empresa de booking local va incloure'ns dins el seu roster, pel fet de ser «especials». Aquest adjectiu, que aquí sol arrufar les celles dels programadors, allà, fa trempar. No sabem mai amb quina mena de grups ens trobarem a l'escenari, i això és fabulós.

Encara que la gran etiqueta de l'indie hi segueixi dominant, no tenim la sensació d'arrossegament que hi ha als PPCC, quan s'imposa una moda musical. Avui són espais de referència per nosaltres l'Iklectik, Cargo i la Camden Assembly, de Londres, i The Old Abbey Taphouse o The Deaf Institute, a Manchester. Espais on el públic no treu el mòbil durant el concert, sinó que escolta, balla i s'interessa, en acabar, pel procés creatiu dels grups i pel contingut literari de les cançons; on es valora la barreja de folklore o arrels, amb una actitud de diversió o de risc. Que fan pensar en iniciatives com el Konvent, que acull propostes multidisciplinars, o l'associació de músics d'electrònica de Barcelona, Ameba.

La creació al marge dels grans festivals o sales resulta en projectes molt particulars i amb trets insòlits. El 2019, al festival Fringe d'Edimburg, vam compartir una microresidència als estudis de Leith (el barri marginal on se situa Trainspotting), amb els joves Yoko Pwno, que combinen l'electrònica amb instrumentació tradicional (violí i flautes), i versos principalment en escocès.

El mateix any, vam publicar el nostre tercer disc, amb el qual canviàvem de discogràfica. Ara ens acull Hidden Track Records, un segell col·laboratiu ideat per la Louise Sansom, d'organigrama horitzontal i eclèctic quant a projectes, sempre i quan responguin a la premissa de diversitat en tots els sentits. La Louise és la veu al capdavant d'Anímic, el grup que comparteix amb la seva parella, el Ferran Palau, i que ja ens sonava a la nostra corda: canyer i poètic. I hi ha més coses, a casa, sortides d'aquestes perifèries, amb l'esperit juganer: l'últim disc de Joana Gomila i Laia Vallès, amb un paper essencial per a l'electrònica; l'estrambòtica meravella de les Tarta Relena; o el fanzín d'Spotify, Poetry Spam, que fa col·laborar productors d'electrònica amb joves poetes catalans, partint del nostre concepte d'electrovers.