Institut Ramon LLull

Estimat Carles Santos

Música.  Barcelona, 02/07/2020

Borja Sitjà, director de l'Archipel Scène National de Perpinyà i amic personal de l'artista, repassa en aquest article l'obra "immensa i emocionant" d'un autor sense límits.




Em demanen que parli de Carles Santos. No soc crític de música, només un director de teatre d’aquells que fan possible projectes d’artistes que l’apassionen. És el cas de Santos, que m’apassionava i amb qui he treballat, però a qui estimava com s’estimen els amics de veritat, a qui escoltava com s’escolta a un mestre. Parlaré, per tant, d’un amic i d’un mestre amb qui he passat moments fascinants, amb qui he après moltes coses (la importància del si sostingut, per exemple) i amb qui he rigut molt, però molt.

Carlos Santos… No podem saber encara la influència que aquest monstre, que aquest creador frenètic i libèrrim, ha tingut sobre la música i l’escena europea dels propers cent anys.

Totalment impossible de copiar, desconcertant, sorprenent. Se’l pot escoltar, potser entendre o entreveure, té un traç que sempre és inesperat i, no obstant, tot té al final un sentit i sempre hi ha un discurs, un posicionament artístic que enllaça i dona coherència a tota la eva obra, una obra immensa i emocionant. La seva música paralitza, desconcerta i la seva utilització de l’escena és absolutament única i només comparable a si mateixa. Sempre en funció de la seva música, Santos no conta històries: a l’escenari, les canta. La seva música és el personatge principal de tots els seus espectacles i l’escena és un pentagrama que produeix textos, actors i actrius, decorats i onomatopeies.

L’obra de Santos és una lluita perpètua contra la rigidesa de la música que ell qualifica de “cosa molt seriosa”. Aquest plantejament el va empènyer a endinsar-se en camins que el van portar a considerar la música com un dolor plaent i el seu instrument, el piano, com un "poltre de tortura", com un objecte d’iniciació sexual o com una joguina que es pot destrossar.

Tot i això, hi ha dos factors que impedeixen que l’obra de Santos pugui girar cap a l'efecte llòbrec, sinistre o pessimista: un arrelament popular profund i un amor sincer per la cultura de la gent. I un fabulós, àcid i gairebé viciós, sentit de l’humor.

Amb les seves obsessions –Wagner, Bach, l’arròs, el piano, els coloms blancs i negres com les tecles, el mar, la barca de pecar, Vinarós, les bandes valencianes, el Barça, la dona…– construïa la vida i l’art i, si l’haguessin desposseït d’elles, s’hauria suïcidat.

Santos va conviure amb Dau al Set i va quedar-se amb Pere Portabella –que el va portar al cinema– i amb Joan Brossa –que el va portar al teatre i molt més enllà.

Santos va ser en la gènesi del minimalisme novaiorquès amb Steve Reich, John Cage, Merce Cunningham i Philip Glass –qui, quaranta anys després, el va anomenar Mestre en un concert a Nova York, el 2009.

Va ser protagonista de tota una gran època del Festival de Tardor de París, on va presentar un mínim de cinc espectacles.

Durant la direcció de Brian McMaster va ser present en gairebé totes les edicions del Festival d’Edimburg.

Va enlluernar la Fira del llibre de Frankfurt amb un concert per a moto de trial i piano, que va titular Ebrofalia Copulativa.

Va posar música a Tirant lo Blanc i la van escoltar a Berlín, Frankfurt i Mèxic.

Va fer un humor incisiu amb Bach, Wagner i Schubert, i ho van poder veure a Mèxic, Bogotà, París, Lió.

Tot i que no sempre, els predictors culturals es van portar bé amb ell. Per exemple, va fer, al Festival de Perelada, un dels Barbers de Sevilla més apassionants que he vist a la vida,  amb una sola representació que mai més va ser represa enlloc més, ni a Barcelona. Una llàstima.

Tenia família, troupe o banda, no sé com dir-ho. Un seguit de gent que quan ell tocava a sometent, sempre érem allà, ferms, a punt pel que fos necessari. Claudia Schneider, Toni Comas, Monica López, Marta Oliveres, Pere Portabella, Cesc Gelabert, Agustí Fernández, Pep Cortés, Josep Maria Mestres, Sol Picó, Manel Guerrero… jo mateix.

Carles escalfava les mans abans d’un concert amb Haendel o fragments d’un preludi o una fuga de J. S. Bach i acabava l’escalfament amb la Partita n 1 en Si bemoll, també de Bach, sencera, tot repetint el Minuet 1 i 2 un parell o tres de vegades.

Jo l’he vist, he sentit aquell moment de respiració suspesa moltes vegades, a París, Frankfurt, Bogotà, Nova York, Madrid, Friburg, Barcelona o Vinaròs. La primera vegada que li vaig veure fer va ser a l'Odeon de París, el 1992, abans de la representació de La Pantera Imperial, i li vaig preguntar:

— Per què Bach?
— Perquè és el millor —va dir.

Aquest era Carles Santos, en estat pur.

Llavors hi havia el geni, l’amic, el conversador enlluernador, l’iconoclasta provocador convençut, el coneixedor profund de la tradició popular i de la cultura més pregona.

Un fet, per concloure:

A banda de columbòfil, Carles Santos gaudia molt pescant. Tenia una barca i sortia a caçar la tonyina amb els amics pescadors de Vinaròs. Un bon dia, li vaig preguntar per què ja no hi anava, i em va dir que havia venut la barca i que ja no pescaria mai més. Havia pescat una tonyina de les grosses i li va passar una cosa mentre l’estava pujant a la barca amb la gafa: “quan la vaig deixar anar a coberta, la tonyina em va mirar i em vaig posar a plorar. Ja no pescaré mai més".

Aquest també era Carles Santos, en estat pur.  

De les poques persones irreemplaçables amb qui m’he topat a la vida.

Capaç de gairebé tot, a qualsevol lloc; un dels creador catalans més genials, incisius, sorprenents i profunds que hagin pogut existir mai.

Que sol deu trobar-se el Bösendorfer Imperial de Vinaròs.

Et trobem molt a faltar els dos.

 


BORJA SITJÀ // @BorjaSitja
Director de l'Archipel Scène National de Perpinyà

    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"