Institucions acadèmiques o literàries llegeixen els textos condicionats per l’espai que ells mateixos ocupen dins l’hegemonia cultural, mostrant la distribució desigual de la literatura que afavoriria l’oposició entre “centre” i “perifèria”. Però les anomenades literatures “marginals”, i els seus escriptors on the edge, tenen plena consciencia de la seva condició perifèrica que els serveix per subvertir ideologies i jerarquies pròpies de la industrialització del llibre i les pràctiques literàries canòniques per, alhora, servir-se del centre. I, al mateix torn, el centre també pot usar aquestes literatures perifèriques, imitant-ne les formes o assimilant-les dins el seu, disneyficant tot allò que les feia, precisament, marginals, per tal que no atempti contra cap moral establerta per molt que, a vegades, ho sembli.
No ens inventem la sopa d'all dient tot això: els experts porten anys donant voltes a l’assumpte comparant, classificant, determinant aquestes i altres qüestions, com per exemple la idea recurrent que hi ha una manca de tradició contra-canònica en narrativa catalana. Si la poesia va ser la forma artística per excel·lència a Catalunya durant la Renaixença, el Modernisme i el Noucentisme, la narrativa va tenir diverses tradicions que bategaven en la part oculta de la lluna: figures com Rafel Nogueras Oller o Juli Vallmitjana, retrataren realitats socials marginades i incòmodes per la burgesia del moment; Francesc Trabal, Carles Sindreu o Ramon Vinyes dialogaven, de tu a tu, amb les avantguardes europees; i Agustí Esclasans, Caterina Albert et altii s’emmirallaren amb el decadentisme francès per narrar submóns oblidats, tal com també ho faria Ramón Maria del Valle-Inclán i altres a la resta de la Península. Recentment algunes editorials s’han dedicat a rescatar aquests corrents oblidades, com per exemple el volum Savis, bojos i difunts (Males Herbes, 2018), amb un imperdible pròleg de Ramon Mas.
Encara amb la censura franquista cuejant, i després d’un llarg període de l’edició en català gairebé testimonial, la novel·la va agafar una olímpica embranzida. A més del boom, als setanta, d’autores feministes que utilitzaren la novel·la com a eina transformadora de la societat, també aparegué un nou tipus de narrativa influenciada pel post-estructuralisme francès, el situacionisme de Guy Debord, el Noveau Roman de Robbe-Grillet o Marguerite Duras i l’undreground nord-americà dels beatniks o el pop art, presentant debats tècnics, dèries experimentals i una ambició literària insòlites avui.
Marguerite Duras, en una imatge d'arxiu.
Així, les primeres obres de Jordi Sarsanedas, Manuel de Pedrolo, Guillem Viladot, Amadeu Fabregat, Terenci Moix, Biel Mesquida, Blai Bonet, Isa Tròlec, Quim Monzó, Joaquim Soler o Antoni Munné-Jordà començaren fent un tipus de ficció entesa com una tasca autònoma i situada als marges de la cultura oficial, que tingueren un fil de continuïtat en les obres de Boro Miralles, Ventura Ametller, Miquel de Palol o Francesc Bononad en contraposició a una literatura emparada per una crítica historicista, que privilegiava el realisme social per imperatiu polític, com a paradigma de resistència davant la llarga dictadura ja moribunda. Alguns autors aviat van haver d’escollir entre escriure per a una minoria petita, però fidel, o ser assimilats pel centre i potser (ai!) viure del que escrivien, a canvi de publicar artefactes domesticats pel gran públic.
Mentrestant, als Estats Units l’anomenada literatura postmoderna de William Gaddis, Thomas Pynchon, Donald Barthelme o John Barth, influenciaria diverses generacions d’autors fins, com a mínim, a David F. Wallace; i aquests, al seu torn, dialogaven amb els neobarrocs Lezama Lima, Severo Sarduy o Cabrera Infante, però també dels argentins Bioy Casares, Borges, Cortàzar, José Donoso o el mexicà Carlos Fuentes, que també influirien les seves respectives narratives. I mentrestant (quants “mentrestants” haurem de menester?), aquí semblava oblidar-se aquest necessari diàleg extraterritorial entre diversos corrents locals o internacionals, per aïllar-se com nàufrags de qualsevol rastre de tradició i desembocar en una literatura selfie, on sembla importar més l’autor/a que la qualitat de la pròpia obra, i dins un sistema literari on es reprodueixen les mateixes polítiques de desigualtat que existeixen en el cor del capitalisme neoliberal i la societat industrial.
CODA: Avui, l’auge de noves editorials i noves veus que connecten amb aquests subgèneres literaris (perquè sense conèixer les diferents tradicions, pròpies i foranes, no hi pot haver ruptura), ofereixen un compost fèrtil que permeti plantar les llavors que assegurin una permacultura literària més igualitària. I que aquesta no només depengui de l’èxit de vendes, de la fama famèlica de qui les escriu o de premis i mencions, sinó que mostrin maneres de narrar més heterogènies (perquè la uniformització, en no tolerar la diferència, esdevé censura), de pensar en l’Altre per entendre’ns una mica més tots plegats, i la possibilitat d’imaginar mons més enllà del propi nas. Al cap i a la fi, la nostra literatura germinarà universalment quan sigui conscient de la seva pròpia diversitat polisistèmica i pugui establir diàlegs sense complexos amb altres literatures, aquí o a la Cotxinxina.
Agraïments a Borja Bagunyà, Joan Todó, Francesco Ardolino i Ramon Mas pels suggeriments a l’hora de fer aquest article-bonsai.
