Es van tancar els llums de l’escenari. Vam escoltar unes passes i vam entreveure en la foscor una silueta de dona que avançava cap a nosaltres, el públic, tot recitant uns versos:

“Paradís que s’ha inundat.
S’avió vola i tancam segles d’història.
Estic perduda i no tenc mapes.
Es veïnat compta els doblers i canta que no vegis”.

Era Joana Gomila, que seguia recitant aquell poema seu mentre carregava un trastot voluminós entre les mans. Era un pi. Un pi! Un pi jove i mediterrani plantat dins un test. Que el pi es deia Pitus, ho sabríem més tard. La cantautora mallorquina seguia recitant el poema com si aquell tros d’arbre no pesés ben bé vuit quilos:

El món prodigiós, qui se’l va inventar?
Els déus del silenci ja arriben, fan tard
Esferes són plenes d’humans continguts
Refugis, antenes, illots ben perduts.

Aquella escena podria semblar la metàfora visual per introduir una actuació de folk ben arrelat i tradicionalista. De fet, l’escenari d’aquell concert era el del Centre Artesà Tradicionàrius, però segons després la veu de la Joana es va començar a desfigurar amb tota mena d’efectes sonors. Com si el seu cos fos el canal d’expressió de milers de robots arribats del tots els racons de la galàxia.

“Són cercles i segles
cercant es sentit
es fred dels estels
fa els humans ben petits”.

Pins mediterranis i veus robotitzades conviuen en les cançons d’aquesta cantautora esmunyedissa que es va donar a conèixer al 2016 amb Folk souvenir. En aquell disc hi havia la Cançó des desbarats, una versió del Holidays d’Antònia Font. La Joana va estirar i estirar del fil d’aquell original del disc Taxi i després el va recosir amb un aspecte radicalment nou. Na Joana també és futurista i té un futur. Un futur que comença just quan acaba la història d’Antònia Font, el grup que va redimensionar la música pop sortida de les Illes Balears.

Joana Gomila, en una foto promocional.

El quintet mallorquí va desaparèixer el 2013, però ens va deixar tres llegats fonamentals: una discografia que funciona com un mapa del tresor que activa la imaginació de tothom qui el vulgui desxifrar, una pista que podem resseguir en els discos de Joan Miquel Oliver i en les produccions del teclista Jaume Manresa i, encara més important, una pista d’aterratge perfectament equipada per rebre turistes de qualsevol racó de la galàxia. Alienígenes que aporten sorollets i suggeriments de tota mena als músics balears que s’hi vulguin acostar.

Avions, barques, telescopis

Als anys 60 ja hi havia grups balears com Els Mallorquins, The Four Winds and Dito, Los 5 del Este i Los Beta que s’alimentaven dels sons elèctrics que arribaven a les illes ens els primers avions plens de turistes. Als anys 80, la cantautora Maria del Mar Bonet va emprende el trajecte invers: seria ella qui, sortint de l‘illa en barca, iniciaria la seva epopeia com a exploradora dels sons de la Mediterrània. Però van ser Antònia Font els qui van inaugurar l’Observatori Galàctic del Pop. Amb ells, el telescopi esdevindria un instrument de primera necessitat.

Aquesta curiositat dels Antònia Font pels universos llunyans o paral·lels, i aquell desig o fins i tot necessitat de vincular-los a l’estrany ecosistema insular, és el punt de partida sonor i poètic de trajectòries musicals com les de la Joana Gomila, Leonmanso i Miquel Serra, entre d’altres. Són artistes que arrenquen a volar creativament coincidint amb les darreres passes del quintet d’Oliver i els germans Debon. Artistes que segueixen aquell camí envers un pop balear i universal en el sentit més literal del terme. Amb els peus a terra i el cap a la lluna.

Leonmanso, en una imatge promocional. Foto: Wikimedia Commons

“No ho has vist tot, no ho has vist tot / Abandona sa peixera i segueix rodant món”, canta el menorquí Leonmanso, admiradíssim pel Joan Miquel Oliver, a Una gota d’aigua pura. Resulta que aquesta gota d’aigua pura és una llágrima amb la qual el cantautor acomiadava l’Amy Winehouse. “Surt una lluna russa / Surt per damunt ses nines i l’hort d’hivern / Vespre de tantes fonts / Res les desperta, l’aire amable se pren un poc”, canta el mallorquí Miquel Serra a Radiolaris. La petjada d’Animal Collective ha anat desapareixent de la seva música, però no pas aquesta poètica profundament emotiva i surrealista.

N’hi hauria més, és clar, però aquesta santíssima trinitat balear que componen Joana Gomila, Leonmanso i Miquel Serra, aquestes tres veus arrelades i somiatruites, que es mouen en uns paràmetres ultra-locals i siderals, que s’expressen mitjançant una poètica íntima i delirant, joganera i arrauxada, potser no haurien avançat amb la seguretat que ho han fet en aquests darrers anys de no haver vist que, abans que ells, Antònia Font havien esmicolat tantíssims pressupòsits sobre el què podia i el què no podia ser una cançó feta a les illes.

Música local en llengua indígena

Podriem parlar del pop africanista dels Zulu Zulu, hereus dels fabulosos Oliva Trencada que un dia posaven música als versos de la poeta mallorquina del segle XIX Maria Antònia Salvà i l’altre ens explicaven la història d’un xoriguer que trobava feina a l’aeroport de Palma a través d’una ETT. O dels manacorins Jorra i Gomorra, que tot i practicar un indie-rock ben anglòfon, mai van cantar en anglès com sí ho van fer grups mallorquins de l’indie dels 90 com Sexy Sadie i Los Valendas. El mateix cal dir de Da Souza, uns altres que van néixer cantant en català i gràcies a aquella decisió idiomàtica ens han regalat cançons com Migracions de salmons, a l’alçada de les millors joies dels Teenage Fanclub.

Miquel Serra, d'una poètica profundament emotiva i surrealista.

El catàleg del prolífic segell mallorquí Bubota Discos és una reivindicació de la “música local en llengua indígena” i un bon punt de partida per submergir-se en la música balear actual; des dels espectrals F/E/A fins els elèctrics Saïm. També els Estudis Favela de Pep Toni Ferrer, cantant d’Oliva Trencada i Zulu Zulu, són un epicentre clau; Ferrer ha produït un bon grapat de discos balears dels darrers anys. I podriem seguir amb els bunyolins Xanguito, que anys enrere van comptar amb el cantant d’Antònia Font Pau Debon i que, ves per on, han titulat el seu darrer disc Milions d’estrelles. O amb el col·lectiu Vers Endins, tan poètic i engrescat, que ja ha establert vincles amb la Joana Gomila. O amb Las mil voces de mi cuerpo d'Anna Ferrer, tan íntimes i siderals.

Qui ens havia de dir que cantautores joves com Anna Ferrer o Joana Gomila ens farien pensar al mateix temps en Maria del Mar Bonet i Laurie Anderson! Endinsar-se avui en la música balear és iniciar un fascinant viatge per la galàxia interior. Plantar un pi jove a l’escenari i, tot seguit, anar a fer un volt pels altres universos. Però aquí tot és part d’una mateixa seqüència. La música popular canvia d’aspecte, no pas d’intenció. Tot són cants de batre. Antònia Font potser van albirar una modalitat més estratosfèrica: el cant de batre asteroides.

La maonesa Anna Ferrer, una proposta de cançons "íntimes i siderals".