Internet com a refugi cultural
La pandèmia de la Covid-19 ens ha encapsulat durant moltes setmanes als nostres espais domèstics, com si fóssim terminals nervioses i insegures connectades a les terminals estables dels ordinadors, amb les xarxes socials com a substituts de la nostra vida social pública. Edèn natural curull d’abundància per a uns, camió escombraries de les nostres més baixes passions per d’altres, les xarxes ens han mantingut connectats, a parts iguals, al protocol oficial, al teatre del code dress virtual de confinament i a la incertesa. Degut a aquesta situació d’ancorament a la llar, les arts en viu s’han desplaçat, de forma temporal, a internet. Les arts en viu, és a dir, tota forma cultural que demana d’una participació pública, no només escènica.
La #CulturaDesDeCasa ha estat un cant a la resistència cultural, un cant d’intensitat oscil·lant que ha fet evident la set que té la gent de trobades, les ànsies del directe, la importància de l’espai públic i de tot allò que ens fa cohabitants amb agència pròpia d’un món obert a l’atzar, al diàleg i als processos –no sempre productius–. Tot allò que vibra en fora de camp, al marge de les pantalles i dels codis de representació i autorepresentació, tan útils de vegades, però mai autosuficients. Tot i que ningú sap exactament quin serà l’escenari cultural post-COVID, el que està clar és que la distància social i els protocols sanitaris ja comencen a fixar les seves condicions als grans, mitjans i petits equipaments culturals. S’imposa el com per sobre del què. És en aquest context que l’entorn digital s’ofereix –literalment– com un conjunt de finestres amb opcions múltiples, com un espai de creació, difusió, exhibició i educació cultural al qual s’haurà de recórrer, però en quines condicions?
El capitalisme de plataforma i el massatge algorítmic
Als anys seixanta Marshall McLuhan deia allò tan famós de «el mitjà és el missatge», però també va escriure un llibre el 1967 titulat El mitjà és el massatge en el qual deia que tots els mitjans són tan penetrants i apunten tant al nostre sistema nerviós, que no deixen cap part de la nostra persona «intacta, inalterada, sense modificar» i que si hi ha d’haver un canvi social i cultural, sempre és a partir de conèixer la manera com funcionen els mitjans. Aquesa és una escomesa important. A mitjans d’abril, segons Bloomberg TV, s’estimava que YouTube (Google) havia crescut un 75% d’audiència i que la plataforma ja superava els 2.000 milions d’espectadors al mes. Estem parlant d’una massa de masses, d’una mega-massa. En aquesta situació d’arrest domiciliari global, a Europa ha començat a operar la plataforma Disney+, que ja compta amb 54 milions de subscriptors. A finals d’abril la publicació digital The Verge, indicava que Netflix havia augmentat en 15 milions els seus subscriptors, assolint la xifra de 182 milions i 709 milions d’euros de beneficis el primer trimestre. Aquests són només alguns exemples del que Nick Srnicek anomena les empreses del «capitalisme de plataforma» i que durant la pandèmia han eixamplat la seva quota de mercat gràcies a l’aïllament social.
Aquestes plataformes que operen en línia gestionen la informació algorítmicament i ofereixen uns sistemes de recomanacions que són, particulars (de nínxol), però també molt vinculades amb el gust de la massa. Els algoritmes són els prescriptors. En les interfícies primen els vídeos més vistos, els més populars, els més actuals o aquells que tenen més inversió del departament de màrqueting. En una traslació del comentari de McLuhan, podríem dir que el capitalisme de plataforma ens ofereix un «massatge algorítmic».
És curiós que, segons les estadístiques de YouTube, el 70% del que veu la gent és fruit de les recomanacions algorítmiques. Em pregunto què ho fa que ens deixem aconsellar a cegues per la màquina. Podríem dir que el gust és una de les coses que, de forma més evident i general, uneix la nostra intimitat i l’espai exterior. A través de les coses que ens agraden i de les que detestem, ens unim en comunitats no biològiques. Però el gust, les fílies, tenen un component íntim que no sempre és fàcil de compartir, hi ha coses que preferim que romanguin secretes, coses nostres i de ningú més o que només poden ser donades a algú molt concret, coses privades, tancades amb pany i clau, tot i que vivim en una societat connectada poc donada a la reserva. Potser per això deu ser més fàcil abandonar-nos a l’algoritme que als nostres amics, perquè la màquina no ens jutja, ens segrega matemàticament, però no ens qüestiona. I també perquè ens sorprèn: de tant en tant extreu alguna raresa de la pila del greix digital i ens sorprèn. Però la majoria de vegades no, perquè els algoritmes d’aquestes plataformes són més papistes que el Papa, més oficialistes que les classes dominants, més tòpics que els propis mass media i més impenetrables que qualsevol institució arcaica, són caixes negres privades, el secret que viu dels secrets dels altres i que no es deixa compartir, de vegades ni tansols pels seus programadors si es tracta d’un algoritme d’autoaprenentatge.
El portal FilminCAT, pioner.
Plataformes en línia i llengües hegemòniques
En aquesta lògica del gust massiu per a una cultura de les mega-masses, l’idioma segurament hi juga un paper molt important. Segons l’Internet World Stats (2019), les llengües més usades a internet són l’anglès, el xinès i l’espanyol, seguit de l’àrab i el portuguès, tot i que, només a YouTube ja es parlen més de 80 llengües. En aquest context on sembla que el català pugui fer poca fortuna, una bona notícia és que, en les estadístiques de l’augment del consum audiovisual en línia durant la pandèmia, Filmin ha vist créixer un 260% la seva activitat, més que HBO (258%), Netflix (254%), Amazon Prime Video (222%) o Movistar+ (219%). Cal recordar que el 2017 Filmin va impulsar FilminCAT, la primera plataforma de distribució de cinema i sèries de televisió íntegrament en català que va arrancar amb 1.500 productes per tal d’arribar fins a les més de 10.000 obres que tenen en el catàleg.
Com diuen Maria Soliña Barreiro i Judith Clares-Gavilán del grup EUVOS (Patrimonio Cultural Inmaterial. Para un Programa Europeo de Subtitulado en Linguas Non Hexemónicas) a l’article Public policies and strategies to foster access to films in a minority language. Catalonia and film subtitling 2015-2017 (2020), la Direcció General de Política Lingüística ha invertit forces recursos en el subtitulat i el doblatge en català des de la Llei de Cinema del 2010, sobretot pel que fa a les plataformes FilminCAT, Movistar+, el Festival Internacional de Sitges i els Cinemes Texas (el cine de Ventura Pons). Però què passa quan sortim d’un circuït clàssic, on podem incloure les sales, els festivals i fins i tot les plataformes de SVOD (Subscription Video On Demand) d’autor com Filmin? Que quedem a mans de les grans plataformes.
Aquesta extrema dependència de l’«amic algorítmic» i la poca presència del català en aquests entorns digitals, han portat a l’Arnau Rius, la Clàudia Rius, en Bru Esteve i la Juliana Canet, a crear a YouTube el Canal Malaia, un canal de creació de contingut youtuber en català. L’objectiu és compensar la visió esbiaixada de l’algoritme que és incapaç de fer vincles efectius i comunitaris en relació amb el contingut que no és mainstream. L’aposta anima al públic youtubero consumidor de continguts de youtubers catalans perquè es posa en primer pla la comunitat idiomàtica, defugint una part del parany vanitós implícit a les empreses del capitalisme de plataforma, aquell que té a veure amb l’ús d’una determinada llengua hegemònica com a part de l’artilleria disponible per voler arribar al màxim de gent possible.
Emissió del Canal Malaia, a Youtube
Comunitats algorítmiques vs. comunitats dialògiques: el cas del 'Soy Cámara'
Per artilleria s’entenen les eines digitals que permeten posicionar millor els continguts audiovisuals i que tenen a veure amb l’agenda setting (els temes que es tracten), l’estètica que s’usa i que deriva de la popularització d’una app (de la cultura dels filtres d'Instagram, a la cultura palimpsèstica i de slapcstick de Tik Tok), les meta-dades que es configuren, el títol que es posa, les expressions i gestos que s’usen, la mètrica que de per si ja tenen els canals, els còmplices que es busquen per fer d’altaveu... i també té a veure amb la llengua. És allò d’usar a estones el castellà o l’anglès per dirigir-te als comensals del banquet virtual que vols convocar i que et converteixen en un pseudo impostor momentani en pro de la comunicació dirigida. Això és així perquè hem donat per fet que les xarxes socials són un lloc de distribució de la informació i del jo, més que un espai de creació d’afectes (que també ho són, en algun moment i en alguns nivells). I no només això, sinó que només hi ha una manera de fer les coses i que aquesta manera la dicta l’algoritme, com quan els youtubers van haver de deixar de fer peces curtes perquè l’algoritme va començar a premiar els vídeos de més duració, ja que així l’empresa obtenia més temps de visionat, més viewers que s’escapaven més a poc a poc de la interfície.
Fins i tot en un projecte tan poc mainstream com el Soy Cámara, el canal de YouTube de docu-assaig del CCCB (2010-2020) que hem comissariat Andrés Hispano, Fèlix Pérez-Hita i, en els últims anys, també una servidora, de vegades hem tingut la temptació d’usar títols engrescadors per pescar audiències, tal com ens aconsellaven des del departament de xarxes, però ni ho hem sabut ni ho hem volgut fer. Ens va passar una cosa curiosa amb un dels programes, un que criticava la sexualització del tenis femení: el tàndem “sexe” i “femení” i la complicitat d’un mitjà esportiu en línia que va incrustar el contingut, van fer volar la peça cap a un gran nombre de públic que, evidentment, no va visionar altres continguts del canal i que van gaudir la peça no com una crítica, sinó com una col·lecció de calcetes i escots de dones tenistes. L’algoritme diversifica públics, però en direccions inesperades que poden, fins i tot, anul·lar el sentit dels teus propis continguts sense necessitat de cap intervenció memètica sobre els mateixos, només gràcies a la màgia (de vegades negra) del nostre «amic algorítmic».
L’algoritme no ens catapultarà mai perquè no volem pagar el preu de l’algoritme, perquè per molt que el paguéssim, no fem (ni sabem fer) continguts per a grans audiències, perquè volem concentrar-nos en el que diem i no tant en els interlocutors potencials (aquella magnífica obsessió durant un temps de les institucions culturals per arribar a molts públics). «No ens dirigim a tots, sinó a qualsevol», és una de les bromes internes del projecte, una broma seriosa que explicita que el públic no traça el perímetre del projecte, sinó que els nostres continguts audiovisuals (en català, castellà i anglès, depenent de la llengua de qui parli) són com un recitat a viva veu que qui vulgui pot caçar al vol, però entre els cables digitals, fins i tots els que es van plantar a veure les calcetes de les tenistes. Una comunitat dialògica (de diàleg) no és el mateix que una comunitat algorítmica. La diferència està en el tipus de vincle que es genera.
Això em recorda al que deia el sociòleg Pierre Bourdieu en relació amb la televisió:
«La televisió és un instrument que, teòricament, ofereix la possibilitat d'arribar a tothom. Cosa que planteja una sèrie de qüestions prèvies: El que haig de dir és a l'abast de tothom? Estic disposat a fer el necessari perquè el meu discurs, per la seva forma, pugui ser escoltat per tothom? Mereix ser escoltat per tothom? Fins i tot, es pot anar més lluny: Hauria de ser escoltat per tothom?».
Hauria de ser escoltat per tothom, a tot el món, el meu discurs en línia? He de fer de tal manera que forci el meu discurs a trobar aquella forma que s’adequa a aquesta audiència global? Definitivament no, ja que seria perdre una comunitat de llengua i de sentit, la possibilitat del propi diàleg.
