Em disposo a escriure un personatge masculí. I no un qualsevol, es tracta del coprotagonista del meu primer llarg. Vull que sigui un noi tendre, que escolti. Però que sigui hot. I em pregunto, com hem construït sempre el rol de l’heroi? I és més, sobre quins personatges masculins projectem el nostre desig?

A les llistes dels personatges de cinema més sexys apareixen James Bond, Christian Gray, Indiana Jones, Batman. Molta cuirassa. A les meves amigues les posa calentes el personatge de Michael Fassbender a Shame, un addicte al sexe que és incapaç de connectar o profunditzar en cap relació. A la Marta li encanten els mafiosos assassins, es queda amb el Michael Corleone d’El Padrino. I la Carla està enamorada del Mark Renton, el protagonista de Trainspotting, es veu que li agraden ionkis i pertorbats. A mi m’agafa mal de panxa. Proposo: “i el Ryan Gosling a Blue Valentine? Cuida a la prota, li menja el cony”, l’intento defensar. Però no, la Maria el prefereix al seu paper a Drive, fent de tio inaccessible i directament maltractador.

La llista segueix, sembla infinita. L’Adam de Girls. Brad Pitt a The Fight Club. El Sullivan d’Un amour de jeneusse. I sí, ell a mi també m’encanta, però és una altra vegada el mateix arquetip, un home que desapareix, que no es comunica, que té com a gran tret el misteri. I sí, quan els cossos d’ell i la Camille s’ajunten és plaent però, és que m’han ensenyat a voler el misteri? M’han educat, imatge rere imatge, a idealitzar i romantitzar una relació amb un home que no hi acaba de ser? Que no escolta? Que està “massa ocupat” per atendre les necessitats de la gent que l’envolta?

Per què, què tenen sinó en comú tot aquests homes? Un món interior inaccessible. Un secret inconfessable que els tortura o els separa de la societat. Són atractius, corpulents, seductors i totalment hermètics, no estan gaire disponibles per les dones ni per cap altre personatge de la trama, clarament tenen coses més importants a fer que tenir cura dels altres.

Si el missatge que estem enviant és que per ser un home desitjable has de tenir secrets, ser manipulador i no mostrar-te mai vulnerable, és un missatge ben tòxic. És possible ser un home atent, tendre i sexy, només ens cal educar la mirada. I aquest és el tipus de personatge que vull construir, perquè aquests són els homes que voldria que habitessin el món. Per això mateix, he fet una petita llista celebrant alguns dels personatges més hot, que alhora són tovets i estimables. Pel vostre gaudi i per la nostra salut col·lectiva, aquí els teniu:

Néstor, el 'bakala' sensible

La Innocència de Lucía Alemany ens presenta un personatge masculí que d’entrada pot generar prejudicis. És un cani, es fot ratlles i sempre va a buscar la Lis amb el seu descapotable. Ens temem el pitjor: que sigui gelós, possessiu o violent, i de fet, és totes aquestes coses. Però en el moment que la protagonista es troba enmig d’un conflicte greu, el Néstor es mostra disponible i comprensiu. La recolza, la deixa decidir i li vol fer costat. Ell manifesta la seva ràbia, fa cops a les parets i clarament a estones la relació es torna tòxica, però hi és quan cal. I és capaç també de mostrar-se trist i vulnerable, enfonsar-se als braços de la Lis i deixar-se consolar.

Brady, un cowboy que cuida

Un noi que acaricia el coll d’un cavall amb suavitat i tendresa, aquesta és la primera imatge que ens regala The Rider de Cholé Zhao. Enmig d’un ambient de masculinitat tòxica, entre rodeos i subhastes de cavalls, el Brady escull les cures. Cuida la seva germana petita i un amic que s’està recuperant d’un accident. I també, és clar, cuida els cavalls. Els doma a través de l’empatia, escoltant-los, guanyant-se la seva confiança. Quan munta, es fon amb l’animal, mou el cos al compàs del galop i mira per dalt les orelles llargues, així veuen el mateix i pot ficar-se a la seva pell.

Kevin, carícies a la llum de la Lluna

Ens acostem al Kevin amb un desig tímid a través del protagonista de Moonlight del Barry Jenkins. El personatge està interpretat per tres actors d’edats diferents, però això no ens impedeix enamorar-nos d’ell ja en l’adolescència i frisar pel retrobament en l’edat adulta. Ens trobem llavors davant d’un home senzill que té les coses clares i que es dedica a cuinar i servir menjar a un restaurant. És una persona atenta, que dóna amor i carícies des d’un lloc gairebé místic, de voler portar només coses bones a l’altre. Sobre la sorra a la llum de la Lluna o en la intimitat del dormitori, el Kevin mostra el seu amor amb les mans.

Adrien, està per menjar-se’l

A Raw de la Julia Ducournau, la Justine té un company d’habitació, l’Adrien, que li diu des del principi que és gay. Ell no desitja la protagonista perquè no se sent atret per les dones, i per això mateix nosaltres tampoc no la sexualitzem a ella com a espectadors. Ni el seu cos, ni la seva roba, ni la seva actitud. Però la Justine sí que mira l’Adrien, i ens fonem amb la seva mirada i el mirem amb ella, el teu tors nu jugant a futbol, els seus llavis, els músculs en tensió, la carn. Ella sí el mira, i remarco aquesta mirada perquè sempre se les ha castigat, a les dones que miren. Ella sí el desitja, se’l menjaria a mossegades i nosaltres també.

El mossèn de 'Fleabag', per l’amor de Déu

La segona temporada de Fleabag gira entorn l’enamorament de la protagonista i un mossèn. El conflicte està clar i alhora és simple: han escollit vies diferents d’expressar el seu amor i desig. Els problemes no neixen de com es relacionen entre ells, no es tracten malament, més aviat el contrari. Ambdós es cuiden, s’estimen, d’una forma molt pura i real, tant, que se’ls hi fa impossible separar-se. I la sang ens bull a cada trobada i ens deixem captivar amb la protagonista per aquest home que l’escolta i que la veu i que és l’única persona que se n’adona de que ella, a vegades, marxa a un altre pla de la realitat. Així és com n’està, d’atent. I un amor així de sa, bé ho sap Déu, és sagrat.