Una reflexió de Manuel Baixauli sobre el confinament ens obre l’escenari de la seva pròpia obra: una finestra, sempre; i la ressonància interior de cada pas, el camí solitari en què puc imaginar al seu Crisòstom d’Ignot, perquè “la millor literatura no s’escriu, es camina”. La seva necessitat de crear esdevé pintura i escriptura, una qüestió que no se li escapa al poeta i editor de paperllull, Esteve Plantada, i que jo aprofito per fer-lo entrar amb el seu poema “L’artefacte del límit”, descobert en un vídeo que ens fa caminar sobre el blanc dibuixat per Marta Bellvehí mentre Sílvia Bel, amb la seva veu, avança per l’escriptura. Cercles? No puc evitar el plaer pel dibuix atzarós d’un descobriment que, en poques hores, es completa amb unes finestres visuals —enviades per l'escriptora Iolanda Batallé― a la porta i l’interior de L’exili, el nom del taller baixaulià.

Dibuixar i escriure conviuen en les pàgines dels llibres, són extensions que em fascinen com els personatges (en Mateu il·lustra els articles de Crisòstom), les reflexions sobre la pintura de marge i la d’èxit, el contrast que trobem dins del mateix dibuix quan incorpora text, perquè “el significat no ha de trair les formes de l’obra, les ha de potenciar o, si més no, complementar”. I, sobretot, trobar a l’autor desdoblat en una multiplicitat infinita de veus.

Quan agafem un llibre, a mesura que avancem en la narració, en els diàlegs i en els silencis que es creen, la paraula també es transforma en imatges. Per això cada lectura i relectura ens porta cap a altres registres, com si l’escriptura fos un parèntesi obert que mai no es tanca o les diferents capes d’una pell que es transforma cap a una transparència infinita. Tant sols som un collage de diverses procedències que s’integra en el procés creatiu que, lluny dels dictats o de les sentències que ens volen posar límits, s’expandeix i es multiplica amb les vibracions de la vida.  

Quan vaig plantejar el primer guió pel MOT, el festival de literatura confinat aquest any, volia establir connexions entre les arts i la literatura, acostar-me a l’escriptura que genera altres processos creatius (i a l’inrevés), però també als qui els miren, escolten i integren en els seus llibres, com va fer Jordi Coca, un dels narradors catalans més premiats, amb la seva mirada singular a les pintures d’Edward Hopper, també plenes de finestres, personatges que esperen i camins buits travessats pel silenci; Tracy Chevalier amb una obra de Vermeer o Dona Tartt quan ens descobria el quadre de Carel Fabritius, pintat el 1654, afegint-hi la conseqüència d’una collita marginal a un d’aquells ignots baixaulians, perquè poc temps desprès Deborah Davis es va dedicar a pouar l’interior d’aquell artista sense èxit, contemporani de Rembrandt i Vermeer, que va morir de manera dramàtica a la ciutat de Delft. De fet, sempre he fugit dels sistemes de relacions tancats que empobreixen i divideixen.

La caixa infinita i invisible ens diu: ara us tornareu cecs. Però de caixes infinites n’hi ha moltes: unes es deixen tancades, ocultes, desprès de que s’hagi volgut provocar ceguesa, posar límits al que hem de veure (fer) o no (fer) i, en molts casos, fer-nos creure a ulls clucs tot el què ens diuen. D’altres, però, es perden per una distracció, com la d’en Baixauli, una experiència dels seus divuit anys que llegim en un dels articles (Ningú no ens espera, 2016) i la retrobem en boca d’un dels personatge d’Ignot, deixant a dins la pèrdua de tot allò que no trobem. I als dos llibres apareix el dibuix, la línea que creix i ratlla des de dins, des de la caixa de ressonància que mai no podrem tancar ni encegar perquè només necessita una finestra que s’obri per donar vida a les formes. Escriure és una necessitat vital, diu Ana Blandiana a La por de la literatura, dins la qual “l’obligació d’expressar-me determina l’obligació d’existir per ser expressada. Sóc com un borrall de llana que existeix tan sols en la mesura en què és filat”.  

El no-camí pren forma

L’autèntica caixa infinita és la nostra, allò invisible que com un no-camí, esdevé forma a mesura que avancem, com si tot fos l’amagatall d’una altra cosa que encara no ha trobat les connexions per sortir-ne i fer-se visible. Kafka, Pessoa, Calvino, entre tants altres escriptors, ens varen obrir els ulls a la necessitat de superar les disjuntives, perquè res no es pot tancar en un calaix amb una etiqueta clara de contingut. Idees i autories s’escapen, fugen, senten incomoditat amb aquella paraula imposada com a nom que tan sols és un reflex de la necessitat de deixar-ho tot ben lligat, una seguretat falsa i fictícia que vol amagar les pors, els dubtes, les inseguretats, com ja ens havia previngut fa dècades Marguerite Yourcenar.

Irene Solà. Foto: Oscar Halloway

I, per això, necessitem capítols que donin veu als altres com els de Canto jo i la muntanya balla, els de l’escriptora i artista visual Irene Solà que, desprès de passar temps d’estudis a Londres, va decidir fer de la muntanya una veu de veus que es converteix en polifonia i dóna sentit a l’existència, qüestionant les diferents maneres d’estar al món. Recerca i aprenentatge, experiència amb coneixement  que combina capes de memòria i rastres acumulats, sense oblidar que tan importants són els elements naturals com la mitologia i els personatges que l’habiten. És una veu fascinant dins la literatura catalana més actual, que sap escoltar i descobrir un collage entre els diferents estrats de convivència dels territoris. Força visual i acció parlen de transformacions,  connexions amb poemes i dibuixos que, a través del temps, ens fan sentir com arriba d’esbiaixada la història en funció de qui l’explica, amb un més enllà dels límits que ens permet dibuixar amb paraules i tornar del viatge amb tot canviat.

Un trànsit que ve de lluny, amb llibres publicats des del 2012, obres i textos que s’han exposat i llegit al CCCB, a la Whitechapel Gallery i al Jerwood Arts Centre de Londres, entre moltes activitats que  ens portarien al Bòlit de Girona o La Capella de Barcelona, i ens acompanya cap a altres projectes en marxa que es desplacen, com les Dues molars de mamut en l’Associació Binari d’Olot que esdevenen exposició a Cultural Rizoma i intervenció en el marc de la Bianyal.

Baixauli i Ignot. Diferents fragments de vides i de veus que també transiten entre capítols, desdoblant-se en peces que potencien i donen sentit al  trencaclosques. Amagar i desvetllar. Fins i tot no som conscients de tots els amagatalls que viuen dins d’una obra o d’una persona. Del passat fins avui s’han multiplicat les interpretacions en funció de qui mira, perquè  tots estem fets de fragments que potser són tan sols les arrels multiplicades d’una constel·lació, la pluralitat de móns del nos(altres). I, sobre això, Baixauli s’expressa amb lucidesa: “(...) eternitzen només una de les múltiples cares que fa una persona al llarg de la vida i aombren les altres, que foren tan reals o més que no aquella”. Sempre es dóna una conjunció: seguir els rastres que ens deixen els altres, escoltar la història invisible que ens busca sense saber-ho i el nostre pas com avança.