Isc al balcó amb un te a les mans, faig un glop que m’escalfa la gola i mire el carrer buit, mullat —plovisqueja—, sense una ànima, i em pregunte com acabarà tot açò, i com m’afectarà, a mi, i als meus col·legues, escriptors.

Els carrers deserts m’agraden, em fascina el silenci, l’absència de motors, de clàxons, de crits; la ciutat sembla un escenari ideal per a les històries que m’agrada escriure, on els personatges poden sentir els seus passos. Però tot fatiga, tot té una cara miserable, i la por a la malaltia es barreja amb la por a la policia i a la gestapo balconera, aquests veïns que aplaudeixen cada dia i que s’atribueixen el dret a senyalar qui no combrega.

L’ambient és claustrofòbic, viciat, mesquí.

I tot és, encara, imprevisible. Com estarem d’ací a tres, vuit, deu mesos? No se sap. La magnitud de la incertesa es revela quan mirem enrere tres, vuit o deu mesos i descobrim que açò ens ha caigut al damunt sense que ningú ho haguera imaginat.

El que ningú no dubta és que, després del sanitari, s’acosta un temporal econòmic, més llarg i tot, i que són molts els estralls que farà. Les llibreries i les editorials, com tantes altres empreses, han entrat en pànic, i, superat l’estupor dels primers dies, es mouen en múltiples direccions per minimitzar l’impacte.

I els escriptors? Què fan?

Els escriptors, avesats a la intempèrie, portem poca càrrega al damunt, no ens sentim, en principi, amb la soga al coll. Qui poc guanya, poc té a perdre. Tanmateix, aquesta és només una primera impressió, enganyosa. Els autors, sense intermediaris, no som res. De moment. Qui sap si algun dia publicarem l’obra directament a la xarxa, de manera que el lector hi puga accedir sense intermediaris. És el futur, això?

Faig un altre glop de te i veig, al lluny, travessant el carrer, una dona que passeja un gos negre, gran, que pixa sobre la roda d’un cotxe. Quina sort, tindre gos, en aquests temps.

En molts altres camps, l’intermediari està mal vist, sovint amb raó. El que llaura la terra sap quin peu calcen, els intermediaris, com s’omplin les butxaques a costa de la suor i de la fragilitat de qui només n’espigola un soll. En l’ecosistema literari, per sort, no va així: els intermediaris no sols no tenen mala imatge, sinó que gaudeixen de prestigi social i, fins i tot, de presència als mitjans de comunicació.

L’ecosistema literari és un engranatge complex, amb moltes peces, que necessita tothora ser lubrificat perquè funcione de manera efectiva. L’aventura que arranca amb l’autor continua amb l’editor, el corrector, el maquetista, el dissenyador, el cap de premsa, el distribuïdor, el llibreter, el periodista, el crític, les institucions de promoció literària, els professors, els editors estrangers, els traductors, etc. Ningú no hi sobra, i el seu funcionament, quan rutlla, és fascinant. Només hi ha un petit detall que a mi, ingenu, no em quadra: tots els membres de l’engranatge viuen, o malviuen, del seu treball excepte un: el que engega la maquinària, el que inicia l’aventura.

Ha parat de ploure, m’acabe el te, em recolze a la barana humida i freda del balcó i, mentre contemple el moviment lentíssim dels núvols, em pregunte què pot passar si una baula de la cadena es trenca, si tanquen, per exemple, les llibreries, o si s’enfonsen les editorials.

Seguirà funcionant l’engranatge? O s’estancarà i caldrà inventar-ne de nous, més simples, més lleugers, a prova de crisis, concebuts per a la supervivència?

Veig massa apocalipsi a les xarxes. La situació és greu, encara ens té amb la boca entreoberta, intentant assimilar-la. Res a veure, però, amb situacions molt més catastròfiques viscudes només fa dècades, en el segle més sanguinari de la història, el XX, amb dues guerres mundials i les respectives postguerres.

Això que patim ara passarà, i es produiran canvis. Però potser aquests canvis eren inevitables i el temporal d’ara l’únic que ha fet és precipitar-los, accelerar el progrés. El món, i, dins del món, l’ecosistema literari, passarà pàgina, s’adaptarà als nous temps com ho ha fet sempre.

I els escriptors?, torne a planejar-me davant la tassa buida, examinant-ne el pòsit. Els escriptors, davant el monstre de la crisi, ens veurem obligats a treballar en altres oficis, tant si ens agraden com si no, i només podrem escriure fora d’hores, robant temps a la família, a la son, a la salut o a les nostres aficions. És a dir: seguirem com ara. Igual.

Que ningú no dubte, però, que, acoblats amb el nou o amb el vell engranatge, serem ací, com sempre, per a contar-ho, per a iniciar l’aventura.