Potser no és casualitat que Josep Maria Benet Jornet escrivís Una vella, coneguda olor, el seu primer text teatral, un any després de la mort de Josep Maria de Sagarra, el 1962. Ell tenia vint-i-dos anys i el gran tòtem del teatre català de la primera meitat del segle XX, autor de més de 50 obres, havia mort amb 67 anys. Just quan s'apagava l'últim dramaturg popular, començava a córrer la flama del que seria l'autor més determinant en la història del teatre català dels últims 40 anys. Un home, Benet i Jornet, que va decidir escriure teatre quan el català no s'ensenyava a les escoles, quan el teatre havia quedat reclòs a casa dels poetes (Brossa, Espriu, Palau i Fabre...), quan tothom donava per morta la gran tradició d'aquest país.
Una vella, coneguda olor era una peça que volia ser popular, que parla de la gent de barri, en molts sentits sagarriana, com El cafè de la Marina o La rambla de les floristes. I que ens connecta amb un dels grans temes de Benet i Jornet: la memòria. A ell, aquest tema l'obsessionava. I en molts sentits té molt a veure amb un dels grans autors del segle XX, el napolità Eduardo de Filippo, per a qui el teatre és l'expressió més viva del poble i l'únic que fa el dramaturg és posar el mirall per a què aquest poble s'hi vegi, pensi i en gaudeixi. Per això hi ha un bon grapat de peces de l'autor napolità, i del català, que parlen de teatre. L'art de la comèdia o Sik-Sik, de l'un. La desaparició de Wendy (1974) o E.R. (1994), de l'altre.
Darrera representació d''Una vella coneguda, olor'. Foto: David Ruano /TNC
Però els temps de De Filippo i els de Benet i Jornet no van ser els mateixos. Com tampoc no ho va ser el seu món proper. La carrera del català va créixer als anys 70 i en aquella època, a Barcelona, hi havia molts pocs autors. Estava sol. I en un ambient on ningú no volia dramaturgs, com si el que havia produït el teatre català des de Pitarra bastés, com si l'avantguarda dramàtica d'aleshores pogués prescindir del text contemporani. Només existia Joan Brossa i poca cosa més, autor d'un teatre gens naturalista, de públic reduït. Al món, eren els anys d'explosió de Harold Pinter, Arnold Wesker i Heiner Müller, amb l'ombra allargada de Samuel Beckett sobrevolant-los. És a dir, hi havia teatre postdramàtic, social, l'absurd i existencialisme. Ell, fill d'un país que volia treure el cap, deixar enrere la llarga nit del franquisme, escriu Berenàveu a les fosques (1970), Revolta de bruixes (1976) i La desaparició de Wendy, tres obres que tornen a explotar els temes de la memòria, la tradició i el llegat sense oblidar-se del present. Encara estava provant i ho feia a través de textos de tall clàssic, que bevien del que s'havia escrit a Catalunya en l'últim segle.
Coberta del llibre de 'Testament'. Foto: Gup62
Als 80 es quan Benet i Jornet va lliurar la gran batalla. Continuaven sense estrenar-se autors contemporanis i ell va esdevenir una mena de 'lobby' unipersonal. També va veure que havia de moure peça, que Sagarra, Guimerà i Rusiñol estaven bé, però que Barcelona no era Nàpols, on De Filippo havia mort com un heroi, i que calia fer una altra clau de volta a la seva escriptura teatral. Aleshores, redescobreix David Mamet i torna a Pinter. I d'aquí neix la més brillant trilogia de l'autor, formada per Desig (1991), Fugaç (1994) i Testament (1997). Hi veiem, de nou, l'obsessió per la memòria, ampliada a la infelicitat i la mort, però l'escriptura de les tres obres és una lliçó d'orfebreria teatral. Desig, especialment, és una gran obra “sense argument”, que deia ell, molt pinteriana, a prop, per exemple, de 'No man's land'. Parla d'incomunicació, d'alineació, a través de quatre personatges que xoquen, que no es diuen mai el que pensen o per què fan el que fan. Els monòlegs que enceten les escenes de cadascun d'ells ens mostren un Benet i Jornet de gran capacitat lírica, capaç d'escodrinyar amb la llengua l'interior dels seus personatges.
Desig suposa un abans i un després, formal, textual, clavetejat per la presència al voltant de l'autor d'un ramat de joves que volien seguir les seves passes. Aquella obra, no debades, la va dirigir Sergi Belbel al Teatre Romea, un jove aleshores que posava en marxa la seva carrera. Després de més de vint anys de predicar en el desert, una nova generació de dramaturgs estava sortint de l'ou i Benet i Jornet havia de ser l'encarregat d'alimentar-los, de cuidar-los, de guiar-los. A més, José Sanchis Sinisterra, el cèlebre autor d'¡Ay, Carmela, havia obert la Sala Beckett i, per fi, l'autoria contemporània tenia una casa a Barcelona.
Un moment escènic de 'La desaparició de Wendy'
A més, Benet i Jornet troba a la televisió el mitjà on explotar el seu vessant popular, de recuperació de públic. Crea les sèries Poblenou (1993-94), Nissaga de poder (1996-98) i Laberint d'ombres (1998-2000), entre d'altres, que suposen tot un fenomen a la Catalunya dels anys 90. I, d'alguna manera, el fan més lliure, ja que potser per primera vegada pot escriure el teatre que vol, no el que la seva societat necessita. Pinter i el primer Mamet (el de Els boscos o Oleanna) truquen a la seva porta, fins i tot els autors britànics de l'època. És difícil no agermanar Soterrani (2008) o L'habitació del nen (2002) amb el Blackbird de David Harrower o les 'comedy of menace' de Pinter com The birthday party o The caretaker o fins i tot amb Sexual perversity in Chicago de Mamet.
Soterrani és una altra de les grans obres de Benet i Jornet. La podria haver firmat Martin McDonagh. En escena, només tenim dos homes, un de mitjana edat i un altre de més gran. El més jove està desesperat perquè no sap com ha mort la seva esposa. L'altre fa cara de bon jan, d'home que ha viscut i no ha fet mal a ningú. Tots s'embranquen en un combat dialèctic d'alta volada amb final esclatant. Com a L'habitació del nen, on la parella protagonista són marit i muller. Dues obres fosques, que exploren de manera íntima el camí que l'autor havia obert a Desig, d'investigació sobre la infelicitat, l'amargor, individual o social, una via que la dramatúrgia catalana filla de Benet i Jornet ha conreat amb molts bons textos, com Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé, Fum de Josep Maria Miró o Justícia de Guillem Clua.
Una imatge de l'adaptació de 'Revolta de bruixes'
Com els grans autors, sap que la llengua és en ella mateixa acció. Que hi pot haver una gran trama, original, entretinguda, que centri l'interès de l'espectador, però que el combat principal del dramaturg passa per controlar les paraules que es llancen les seves criatures. M'ho va dir una vegada Xavier Albertí, actual director del Teatre Nacional, quan li vaig voler parar un parany entre Sarah Kane i Benet i Jornet, dos pols aparentment oposats: “El teatre de Sarah Kane va obrir una quantitat de fronteres, sobre tècniques d’escriptura, importantíssimes, ens va ensenyar que des del dolor de viure es pot fer un teatre d’una consciència formal molt complexa. Benet i Jornet fa el mateix amb les seves eines: no és un teatre frívol i quan ha buscat la comèdia ho ha fet des del seu compromís social”.
És quan Benet i Jornet fuig del naturalisme 'strictu sensu', quan tanca els seus personatges en una habitació, que apareix el gran autor, el gran dramaturg europeu. Gairebé tots, sempre, busquen alguna cosa que expliqui qui són, per què fan el que fan. Un dels personatges de Salamandra (2005), el Senyor, diu: “El món d’on vinc, la música que tenen els noms de les coses al món d’on vinc, desapareixerà. El seu món... No sé quin serà, però en tindran un, i, sigui quin sigui, no ha de desaparèixer. Que això no passi. Que el seu món no desaparegui. Alguna vegada, si et sembla, parla al nostre fill del lloc d’on jo venia. Perquè sàpiga que van existir altres universos i perquè defensi el seu”.
L'adaptació de 'Salamandra', al TNC. Foto: TNC
Ell sabia que l'aleteig d'una papallona pot provocar un huracà, que no som res sense memòria. Que tot canvia i que hem d'aprendre les lliçons del passat, teatrals i vitals. Gràcies a ell, al seu teatre, a la capacitat que va tenir d'obrir-se als nous temps, va connectar la tradició dramàtica anterior a la Guerra Civil amb la de la democràcia per llegar-se-la a diverses generacions d'autors que van poder estrenar amb normalitat perquè ell s'havia mantingut fidel a la seva llengua, a la seva cultura, i havia aixecat un públic que volia veure muntatges a partir d'autors locals. Quan ja era famós gràcies a la televisió, podria haver-se conformat a continuar explicant històries de famílies turmentades. En canvi, va decidir investigar i escriure Dues dones que ballen (2010) o Soterrani per continuar buscant qui som.
ANDREU GOMILA
@andgomila
