Institut Ramon LLull

CA
EN
ES

Menú

Cercador

Mercè Rodoreda: tornar a crear el món

paperllull.  Barcelona,  22/03/2020
MARINA PORRAS

Mercè Rodoreda és una de les autores catalanes més internacionals i l'escriptora en llengua catalana contemporània més influent, amb traduccions a més d'una trentena de llengües. Però, què la fa tan especial, única, llegida i admirada? La crítica literària i assagista Marina Porras ens ho explica en aquest article.




No és gens sorprenent comprovar que amb cada nova traducció de Mercè Rodoreda (1908 – 1983) hi hagi nous lectors que celebrin la seva lectura com un descobriment. El món no es crea una sola vegada, escriu Marcel Proust, sinó que ho fa tan sovint com apareix un nou artista original: el món ens apareix enterament diferent de l’antic, però perfectament clar. Rodoreda és d’aquells descobriments que canvia la mirada del lector, perquè el fa entrar en un univers literari tan intransferible i sofisticat com el París de Marcel Proust o el Yoknapatawpha de William Faulkner. Al món de Rodoreda no hi ha aristòcrates decadents ni sudistes arruïnats. Hi ha catalans desorientats per un segle XX que els ha passat per sobre i els ha destruït la seva ciutat, Barcelona, que és l’epicentre d’algunes de les novel·les de l’autora. Si Rodoreda és l’escriptora catalana més important del segle passat és perquè trasllada als seus llibres un univers que ja només existeix en la seva memòria, com acostuma a passar en l’obra dels grans escriptors.

La seva vida és l’explicació més cristal·lina que tenim d’aquest univers destruït. Filla d’una família culta i moderadament benestant, Rodoreda viu l’eclosió cultural de Barcelona d’abans de la guerra. Fa de periodista, escriu poesia, teatre, contes i novel·les i té l’aspiració i l’ambició de guanyar-se la vida escrivint, aprofitant l’enorme llibertat que té a l’abast. “Durant la República –explica l’escriptora– es feia una autèntica vida catalana, molt brillant. La gent entrava en contacte de seguida, se sentia important. I se sentia en una ciutat important. Barcelona era, diguem, el centre intel·lectual i el centre progressista, on es feien coses. Era un lloc interessant. I era una Barcelona catalana, jo no sé pas què els hauria passat, a tots aquests escriptors, si les coses haguessin anat d’una altra manera”. Com a la resta d’escriptors de la seva generació, la Guerra Civil li destrossa les aspiracions i els projectes.

Marxant a l’exili en un bibliobús de la Generalitat, Rodoreda deixa a Catalunya un marit fruit d’un matrimoni de conveniència i un fill petit, i s’instal·la a França. Després d’una estada a Roissy-en-Brie, refugi d’escriptors, ha de fugir de París a peu amb l’entrada dels nazis a la ciutat. Viurà a Llemotges, Bordeus, París, i s’instal·larà finalment a Ginebra, on viurà des de 1954 fins a 1972. Viu aquest exili amb l’escriptor i crític Armand Obiols, amb qui tindrà una relació tortuosa i complicada. Obiols és una figura central per a la seva vida i per a la seva literatura, que va seguir de prop, aconsellant-la i guiant-la, fins a la seva mort l’any 1971. L’escriptora catalana més important del segle XX passa, per tant, els 30 anys més productius de la seva vida literària fora de Catalunya. El 1972 hi torna i s’instal·la en una casa aïllada a Romanyà de la Selva, lluny de Barcelona i de l’ambient literari. La solitud i l’aïllament marquen el final de la vida d’una escriptora que farà un esforç majúscul per descriure les interioritats de l’ambient social i cultural del seu temps, transformant-lo en novel·les que parteixen d’aquest món però fugen del costumisme perquè, com escriu ella mateixa: “no he nascut per limitar-me a parlar de fets concrets”.

 

 

El primer dels grans personatges femenins que Rodoreda posa sobre el seu escenari és Aloma. És també el títol de la primera novel·la que reconeix. Aïllada en un món interior que la sobrepassa i que no acaba de comprendre, Aloma és una adolescent que veurà com l’exterior utilitza i manipula un desig que ella intueix però que encara no acaba de conèixer ni de dominar –una lluita que mantindran moltes de les dones rodoredianes. És la primera d’una nissaga de dones que veuen que hi ha una distància enorme entre el què desitgen realment i el que els altres esperen d’elles. Aloma és un monòleg interior on Rodoreda traça un gest que anirà sofisticant i recargolant fins a la seva última novel·la: la capacitat de furgar al cervell dels personatges per intentar entendre les seves intermitències del cor. Aquesta exploració de la subjectivitat brillarà especialment als seus contes, agermanats amb els d’autores com Woolf o Mansfield, que Rodoreda llegia i admirava.

Els anys seixanta són una dècada daurada per l’escriptura de l’autora, quan va trobar per fi l’estabilitat econòmica que li havia faltat des de la guerra, que la va fer dur una vida molt precària, centrada en la supervivència. A la dècada dels seixanta és quan apareix La plaça del diamant, la novel·la que situa Rodoreda a primera línia de la literatura catalana i que és encara avui la novel·la més important, amb Incerta Glòria de Joan Sales, sobre la Guerra Civil a Catalunya i les seves conseqüències. La protagonista d’aquesta novel·la és una noia a qui li han pres tot, fins i tot el nom. És una dona que es consumeix sota les pressions d’un entorn que l’asfixia fins a dur-la a un intent de suïcidi. És una novel·la despietada i crua, que explica la destrucció de la guerra sobre un individu, una ciutat i un país. Després de llegir-ne el manuscrit, Obiols escriu: “Se m’ha nuat el coll tres o quatre vegades, hi ha pàgines d’una veritat que esborrona. Aquest equilibri perfecte entre el dramatisme, la poesia i la banalitat, molt poca gent el deu haver aconseguit. I t’ho dic, no després de llegir una novel·la policíaca, sinó després d’acabar —immediatament després d’acabar— Els posseïts de Dostoievski”.

Després de la Colometa de La plaça, Rodoreda tensa l’univers que estava construint per a inventar-se la Cecília Ce, la protagonista d'El carrer de les camèlies, una de les millors novel·les que s’han escrit sobre Barcelona. La cita de T.S.Eliot que obre el llibre no és casual: “I have walked many years in this city”. És una cita que lliga la protagonista amb les seves passejades per Barcelona, que expliquen  la seva ànsia de fugir del que l’envolta i d’ella mateixa. Cecília Ce és una nena abandonada. De jove, marxa de casa i es posa a passejar per la ciutat sense rumb, “lleugerament patètica, lleugerament desolada”, com una flanêur baudelairiana. Cecília viu sempre als marges, ja sigui a la misèria de les barraques del Somorrostro o fent de prostituta en un pis de l’Eixample. Rodoreda escriu aquesta novel·la des de Ginebra, amb el record d’una ciutat que ja no és la seva: “Quan vaig tornar per primera vegada després de la guerra, el 1948 –escriu Rodoreda– l’aspecte de Barcelona era depriment, sinistre. La gent caminava pel carrer trista i aclaparada”. El carrer de les camèlies és una novel·la destructora, on hi intuïm un món obscur i oníric que anirà creixent als seus llibres. L’escriptora té a la memòria el record de la ciutat d’abans de la guerra, la imatge d’esplendor i alegria que es respirava als carrers. La violència d’aquest contrast li serveix per descriure, des de l’exili, una Barcelona que no reconeix com a pròpia.

 

Un any més tard publicarà Jardí vora el mar, una novel·la on assaja dos dels temes que després esclataran amb tota la seva esplendor a Mirall trencat: els estralls que fa el temps sobre l’amor i la decadència d’una nissaga familiar. En aquest llibre Rodoreda convoca un tipus de personatges amb qui li agrada recrear-se: els rics que, abocats al materialisme a la manera dels personatges de Fitzgerald, com més coses tenen més buits estan. Al llibre un jardiner explica, fins allà on sap pel que veu i escolta, la història dels senyors que estiuegen a la casa vora el mar durant sis estius. És una novel·la feta d’insinuacions, que consolida l’estil rodoredià de coses secretes que s’intueixen però no s’acaben d’explicar del tot, que preparen el lector per a construir-se al cervell tot el que s’intueix a la història. Jardí vora el mar comença carregada d’esperança i acaba plena de tragèdia, una estructura que es repetirà, d’una manera molt més rotunda, a la seva penúltima novel·la acabada: Mirall trencat.  

Aquesta novel·la és la història d’una casa i de la família que hi viu. Rodoreda vol explicar l’auge i la caiguda d’una nissaga mentre explica l’auge i la caiguda d’una ciutat, d’una societat i d’un país. A Rodoreda li agradaven els llibres sobre històries familiars complicades, com aquells Sartoris de William Faulkner que narren vides de noies que creixen com flors salvatges als grans casalots colonials del sud dels Estats Units. L’escriptora no tria una casa de cotoners sudistes sinó una torre de Sant Gervasi. La intenció, però, és la mateixa que la de Faulkner: explicar la caiguda d’una família a partir del lloc on viu. A Mirall trencat hi ha encarnades, a partir de les tres dones protagonistes del llibre, tot el ventall de feminitat que Rodoreda voldrà explicar els seus llibres: una senyora magnètica i bondadosa, una altra reprimida i amb un cor sec, i una última vitalista i idealista que acaba no podent suportar tot el pes que la vida li tira a sobre. És la màxima expressió del cicle realista de l’escriptora, escrit a partir dels trossos d’aquest mirall que formen, entre tots, una veu coral fragmentada.

Amb les seves dues últimes novel·les, Quanta, quanta guerra i La mort i la primavera –aquesta última inacabada–, Rodoreda explora un món que ja havia temptejat durant tota la seva carrera literària. A la primera, Rodoreda volia, en paraules seves, “una novel·la amb poca guerra però amb un fons continuat de guerra”. Ho fa a partir d’un antiheroi que és un adolescent que fuig de casa mogut per l’aspiració d’una llibertat que només porta a un canvi de presó. Aquest és un llibre sobre la guerra, la por, l’amor i el nihilisme; un llibre plenament inserit en la tradició europea de novel·les sobre com la guerra modifica la realitat i el llenguatge. També ho és La mort i la primavera editada el 2018 en anglès a Penguin–, que comença amb una cita prou significativa: “el misteri d’aquest pes que porto dintre, que no em deixa respirar”. És precisament la sensació que té el lector quan el llegeix, quan nota que el llibre està escrit per algú que fa molts esforços per sortir a respirar mentre l’estan ofegant. La de La mort i la primavera és la cara més estranya i monstruosa de l’univers de Rodoreda. La història parla d’un poble indeterminat en una època incerta, on els habitants viuen en un sistema opressor que els converteix en morts vivents. Són homes que, tot i que tenen por de la foscor, prefereixen la nit enlloc del dia perquè “amb la claror les coses es veuen massa i n’hi ha de massa lletges”. L’objectiu del sistema és entendre la por i eliminar el desig, aquest desig que és present en totes les obres de Rodoreda i que en totes elles lluita per sortir contra un món que no l’accepta.

 

 

Armand Obiols va escriure que el que més l’impressionava de La plaça del Diamant era “una mena de buit interior, una mena de pou al·lucinant, [...] és el buit final de tota vida humana, com el buit d’una gerra, una mena de buit metafísic, que és el buit de no res que hi ha darrera de totes les sensacions, passions i sentiments”. És a La mort i la primavera on aquest buit es fa més present, perquè Rodoreda no l’insinua sinó que el fa tema central. Aquest llibre és una venjança contra el silenci i la por. Una de les lliçons de la novel·la és que quan tothom calla la por s’encomana, com passa amb els habitants del poble, que viuen sota una amenaça que ni tan sols saben si existeix: “Si vius pensant que el riu s’endurà el poble no pensaràs en res més”, diu un personatge de la novel·la.

Rodoreda va dir que al voltant de la gent de la seva època hi havia una intensa circulació de sang i de morts, que són el nucli d’aquesta novel·la, i són els elements que paralitzen i fan esguerrar el cervell de tots els seus habitants. Es fa inevitable pensar que Rodoreda escriu aquest llibre terrible i dur per intentar explicar tota la sang i els morts tapats per la por. Rodoreda entén, com diu un personatge, que “no hi havia paraules, s’havien de fer”. L’escriptora va dedicar la seva vida a crear aquestes paraules, a construir des de molt avall un univers que intentava explicar el seu món desaparegut. “Una novel·la és, també, un acte màgic –escriu– Reflecteix el que l’autor porta a dintre sense que gairebé sàpiga que va carregat amb tant de llast”. Amb els anys Rodoreda va aprendre a conviure amb el llast que carregava, que era haver-li convertit el país en un lloc irrespirable. L'escriptora patia perquè aquest llast pesava com un mort, i va trobar que l’única manera d’alleugerir-lo era venjar la sang i els morts amb les seves paraules noves.

“Tota la gràcia de l’escriure –diu Rodoreda– radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil”. Ella el troba i s’hi entrega amb ambició, talent i molt d’esforç. És una escriptora abocada enterament –així ho llegim a la seva correspondència– a la seva obra, i aconsegueix aixecar-la fins a crear un cicle novel·lístic inèdit fins aleshores al seu país. “A Catalunya –diu– la novel·la dissimula i no significa. Matisem una mica: dissimula molt i significa poc”. Diria que l’escriptora, que coneixia molt bé la seva tradició i la sabia lligar amb la universal, es proposava amb la seva obra tornar a donar significat al seu món. Ho va fer amb un llenguatge que, com el dels artistes originals, crea de nou un món –enterament diferent de l’antic, però perfectament clar. Proust escriu que quan d’un vell passat no en sobreviu res, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, necessitem algun element que faci néixer l’edifici immens del record. Rodoreda va fer aquest gest amb la seva memòria: la va recrear als seus llibres, i cada generació de lectors la farà renéixer amb el seu descobriment.

 

MARINA PORRAS.
@mporrasmarti

    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona
Av. Diagonal 373, 08008 Barcelona
T. +34 93 467 8000 · info@llull.cat

Horari: 8h- 15h, DL-DV.
Registre: 9h-14h, DL-DV (amb cita prèvia: T. +34934678007)
Tancat: 3 al 21 d’agost

Contacteu / Notes legals / Accessibilitat / Privacitat

Aquest lloc web fa servir cookies. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. 


Política de cookies

Les galetes (cookies) són petits fragments de text que les webs envien als navegadors i que s’emmagatzemen al dispositiu de l’usuari, ordinadors, telèfons mòbils, tauletes, etc. Serveixen per millorar l'experiència d'ús de la web, ja que aquests arxius permeten que el lloc web recordi informació sobre la visita que ha fet l'usuari, com les opcions preferides o l'idioma. D'aquesta manera la web personalitza el seu contingut i es fa més àgil i útil per l'usuari.   

Al navegar per aquesta web l'usuari està acceptant que s’instal·lin galetes al seu dispositiu que ens permeten conèixer la següent informació:

Tipus de galetes 

Aquesta web utilitza galetes temporals de sessió i galetes permanents. Les galetes  de sessió únicament guarden dades mentre l'usuari accedeix a la web. Les galetes permanents emmagatzemen les dades al dispositiu perquè siguin accessibles en més d'una sessió.

Segons la finalitat de les dades obtingudes la web pot utilitzar:

Galetes tècniques

Les que permeten a l'usuari la navegació a través de la pàgina web i la utilització de les diferents opcions o serveis que conté. Per exemple, controlar el trànsit i la comunicació de dades, identificar la sessió, accedir a les parts web d'accés restringit, realitzar la sol·licitud d'inscripció o participació en un esdeveniment, utilitzar elements de seguretat durant la navegació i emmagatzemar continguts.

Galetes de personalització

Les que permeten a l'usuari accedir a la web amb algunes característiques de caràcter general que ja estan predefinides al seu dispositiu o que el mateix usuari defineixi. Per exemple, l’idioma, el tipus de navegador a través del qual accedeix a la web, el disseny de continguts seleccionat, la geolocalització del dispositiu o la configuració regional des d'on accedeix.

Galetes d'anàlisi estadística

Les que permeten realitzar el seguiment i l’anàlisi del comportament dels usuaris als llocs web. La informació recollida s’utilitza en el mesurament de l’activitat dels llocs web i per a l’elaboració de perfils de navegació dels usuaris, que permetrien millorar el servei.

Galetes de tercers

També es poden instal·lar galetes de tercers que gestionen i milloren els serveis oferts. En aquest sentit utilitzem cookies de Google Analytics. Això ens permet:

Pot obtenir més informació sobre Google Analytics a www.google.com/analytics/. Per controlar la recopilació de dades amb finalitats analítiques per part de Google Analytics, pot anar a https://tools.google.com/dlpage/gaoptout?hl=en

Vostè pot revocar el consentiment a la utilització de cookies eliminant-les per mitjà de les opcions que li ofereix el seu navegador.

Si desitja rebre informació addicional sobre l’activitat de les empreses de publicitat a Internet i sobre com eliminar les seves dades dels registres d'aquestes empreses, li recomanem la visita de www.networkadvertising.org.

Gestionar les galetes al meu navegador

Vostè pot configurar el seu navegador per tal que l’informi prèviament de la possible instal·lació de cookies. També podrà optar per tal que es suprimeixin automàticament un cop es tanqui el navegador, equip o dispositiu. Pot trobar informació sobre com fer-ho a: