Institut Ramon LLull

Creació catalana amb xucrut

paperllull.  França, 14/02/2020

Mulhouse (Milhüüsa en alsacià, Mülhausen en alemany) és una ciutat francesa de la mida de Girona, situada al departament de l’Alt Rin, a mig camí entre Estrasburg i Basilea. Estem parlant de França, sí. I per a més inri, d’una ciutat que està a quatre passes d’Alemanya i Suïssa. El rovell de l’ou. Una idea d’Europa. Wes Anderson hi podria ambientar la seva pròxima pel·lícula.




A Mulhouse, coneguda com “la Manchester francesa”, hi ha de tot: arquitectura gòtica, un eixample del segle XIX, parcs fantàstics i molta pluja. També tenen la sort de comptar amb La Filature (l’herència tèxtil és ben visible), un centre nacional d’arts escèniques construït el 1993 sobre una antiga filatura de cotó, que acull entre les seves parets fins a tres teatres i una galeria d’exposicions. El sistema dels centres dramàtics nacionals de França és envejable, sí, però d’això ja en parlarem un altre dia. Dins de les activitats d’aquest centre, cada any té lloc el festival Vagamondes, que es defineix com l’encreuament entre les arts i les ciències humanes i que enguany va tenir lloc del 14 al 25 de gener. La vuitena edició, batejada com a “festival de les cultures del sud”, va presentar espectacles provinents de diversos països d’Àfrica, d’Israel... i de Catalunya. I és que el festival va dedicar un focus als nostres artistes, i amb el suport del Llull van viatjar fins a Mulhouse fins a 9 companyies catalanes.  

“Excèntrica, sorprenent, divertida, alegra i poc convencional”. Amb aquests adjectius es descrivia la cultura catalana, en un focus que va triar la Sagrada Família (amb una ballarina de La Veronal superposada) com a imatge promocional. Al programa de mà del festival es parlava dels “fills de Gaudí i Dalí”, com si (tots) els catalans fóssim éssers surrealistes i modernistes amb dos pares (un molt de missa, l’altre molt franquista), la perfecta expressió del seny i la rauxa tan nostrats. A Mulhouse es van poder veure espectacles de dansa, com Pasionaria de La Veronal, Likes de Núria Guiu i A vore de Sònia Gómez, la instal·lació sonora i visual Dimonis, de Cabosanroque, el circ contemporani de Los Galindos amb Udul, o la rumba catalana de Tato García. També hi van viatjar espectacles tan multidisciplinaris, transgressors i txipiriflàutics com Kingdom, d’Agrupación Señor Serrano; Bad translation, de Cris Blanco; Lo mínimo, de Cris Blanco, Guillem Mont de Palol i Jorge Dutor; o Rebota rebota y en tu cara explota, d’Agnès Mateus i Quim Tarrida. Una excel·lent mostra del panorama de les arts en viu que es fan a Catalunya. I sí, una sèrie de companyies que treballen molt més a l’estranger que a casa nostra. Hem parlat amb alguns d’ells.

 

 

“Ells compren al Corte Inglés, nosaltres comprem al xino”. Així descriu Àlex Serrano les diferències principals entre les companyies de nord enllà i les catalanes: no tant a nivell d’estil o llenguatge (tots som Europa) sinó, sobretot, de tipus econòmic. Les condicions a l’hora de crear i explotar un espectacle, per no parlar del règim d’artistes que tenen a França, estan molt allunyades de les que tenim aquí. Serrano no creu que a l’estranger tinguin una imatge molt formada de l’escena catalana, i diu que com a molt, es coneix el Teatre Lliure o el TNC. “O et parlen de La Fura dels Baus” (glups). La productora dels Serranos, Paula Sáenz de Viteri, destaca la bona organització del festival i totes les facilitats que van tenir a l’hora de fer el bolo de Kingdom. Les bones relacions entre les companyies catalanes (malament aniríem si no es portessin bé), van exemplificar-se amb el fet que Cabosanroque, que havien pujat a Mulhouse uns dies abans, demanessin als Serranos si els podien “pujar” algun material que havien oblidat. Roger Aixut (el 50% de Cabosanroque juntament amb Laia Torrents), m’explicava per telèfon que gràcies al festival Vagamondes la instal·lació Dimonis ha canviat considerablement: totes les persones que parlen al mur de pantalles, que abans eren subtitulades, ara són doblades (per un sol home i una sola dona), cosa que aporta un element “extra” d’estranyament i distanciació a la peça, i que es pot adaptar a qualsevol llengua del món. Aixut em diu que quan viatgen pel món els parlen de Joan Brossa i Joan Miró (“els dos Joans”) i que té la sensació que a fora de vegades se sorprenen de la varietat de noms que té la creació contemporània catalana.

Agnès Mateus i Quim Tarrida destaquen que el festival va servir, sobretot, per trobar-se amb artistes i companyies amigues: com que la majoria treballen més a fora que aquí (Rebota rebota... ja té uns quants bolos aparaulats a França i Bèlgica) va ser una ocasió ideal per compartir experiències i menjar alsacià. Mateus i Tarrida coincideixen amb Serrano: creuen que a Europa no es coneix massa l’escena catalana, i de fet per les actuacions a França han eliminat l’acudit sobre la Fura dels Baus de l’espectacle, perquè el públic no el captava. Els creadors comparteixen, amb Cris Blanco, Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol, Sònia Gómez i Cabosanroque, un element clau per actuar a l’estranger: la traductora. Marion Cousin ha sigut l’encarregada de traduir al francès els textos de Lo mínimo, A vore i part de Dimonis.

 

 

Núria Guiu, acostumada a girar sola (o amb un tècnic), destaca també la bona organització del festival i que es va alegrar de poder compartir temps i espai amb els seus col·legues i amics catalans. La coreògrafa de Mollet del Vallès m’explica que  quan diu pel món que és catalana li pregunten per la independència (“Com esteu?”, amb  veu compungida) i, pel que fa a la dansa contemporània, creu que es coneixen noms com els de La Veronal o IT Dansa. La ballarina, que ha tingut la possibilitat de viure a diferents llocs del món, es queda amb Barcelona: tot i les moltes mancances que tenim pel que fa al suport a la creació i l’absència d’espais d’exhibició, prefereix el “caldo de cultiu” que tenim a Catalunya, amb espais com La Poderosa, El Graner, La Caldera o L’Estruch.

El públic de Mulhouse (que va omplir funcions i col·loquis) va poder gaudir, durant el festival, d’una molt bona mostra de la creació catalana contemporània. Les arts en viu de casa nostra que més ens representen són aquestes, les més multidisciplinàries. Farts d’agafar avions i fer i desfer maletes, els nostres artistes més viatgers reclamen, unànimement, tenir més possibilitats de treballar a casa. Ens encanta que aneu pel món i porteu el nostre nom amb talent i alegria. Però si us han vist a Mulhouse, “la Manchester francesa”, també us volem veure a Cardedeu, Mollerussa i Berga.

 

ORIOL PUIG TAULÉ
@oriolpuigtaule

    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"