Institut Ramon LLull

Menú

transparència
Notícies / Actualitat

Mitjants de comunicació

Cercador
02/08/2019. Les Estades lingüístiques en territoris de parla catalana: plantar una llavor pel futur de la nostra cultura
Les Estades lingüístiques en territoris de parla catalana són un dels grans actiu...
12/06/2019. L’estudiant alemanya Laura Marie Stumpp guanya el concurs de microrelats IRLats dedicat a l’Any Brossa
El microrelat titulat Un lloc on quedar-se, signat per Laura Marie Stumpp, ha estat el guanyador de ...
16/07/2019. Palma acull les 33es Jornades Internacionals per a Professors de Català que organitza l’Institut Ramon Llull
La Universitat de les Illes Balears acollirà del 16 al 19 de juliol ...
06/11/2018. L’Institut Ramon Llull i el FC Barcelona organitzen una jornada cultural a la Universitat de Milà
L’Institut Ramon Llull i el FC Barcelona, conjuntament amb la Universitat de Milà, han ...
17/10/2014. Fotos: V Curs d’introducció a la didàctica de la llengua com a idioma estranger
L'Institut Ramon Llull, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Xarxa Vives d'Un...

Agustí Villaronga: «La llibertat creativa comporta que el pressupost sigui molt més reduït»

Llengua.  09/08/2019

Agustí Villaronga (Palma, 1953) és un dels cineastes catalans de més recorregut i prestigi arreu del món, amb una filmografia que ha estat premiada a diversos certàmens internacionals i als premis Gaudí o Goya (on Pa negre va recollir 9 guardons d'un total de 14 nominacions, inclosos els de Millor pel·lícula i Millor direcció). La seva trajectòria l'ha acabat convertint en un especialista pel que fa a adaptacions d'obres literàries a la gran pantalla, aspecte que va ser l'eix central de la conferència inaugural que el cineasta va fer a les 33 Jornades Internacionals per a Professors de Català que organitza l'Institut Ramon Llull.




Compta amb una trajectòria llarga i sòlida, amb pel·lícules ja esdevingudes clàssics (Tras el cristal, 1985), amb pel·lícules arriscades que van ser en competició a Canes (El niño de la luna, 1989), amb èxits de taquilla i de crítica indubtables (Pa negre, 2010), i amb una sensibilitat especial i precisa que sap treure el millor suc a grans obres literàries. Del seu talent (com a lector i com a director de cinema) n'han sortit adaptacions com El mar (2000) o Incerta glòria (2017) –signades per autors catalans de prestigi com Blai Bonet i Joan Sales–, però també El rey de la Habana (a partir de la novel·la de Pedro Juan Gutiérrez) o El testament de la Rosa (basat en textos d'El testament de Maria, de Colm Tóibín).

Col·leccionista de reconeixements (entre ells, el Premio Nacional de Cinematografía, o Premi Sant Jordi, als quals suma gran diversitat de premis Goya, Gaudí i Butaca), ens obre les portes del seu cèntric pis barceloní, ple d'obres d'art i llibres, d'amics i admirats. I conversem amb ell de cinema i literatura, dels engranatges que uneixen les dues arts, de mirada i d'emoció, de com impacta un llibre i de com es té la necessitat de fer-ne una adaptació. De conversa apassionada i detallista, Villaronga no deixa res al tinter i ens regala, entre ventiladors i xafogor, una estona llarga de confidències, gust pel detall i afabilitat. De cinema i literatura en estat pur.

Ha estat el protagonista de la conferència inaugural a les 33 Jornades Internacionals per a Professors de Català que organitza el Llull (el dia 16 de juliol), on va endinsar els assistents en el detalls de les adaptacions literàries al cinema. És un camp que domina i on ha reeixit pel que fa a públic i a crítica. Com és el procés d'enamorar-se d'un llibre fins al punt de fer-ne una adaptació cinematogràfica, amb tot el que això comporta?

Cada cas és diferent i hi arribes de moltes maneres, depèn de si és un encàrrec, un projecte personal, etc. En la meva trajectòria podem trobar-hi de tot: El rey de la Habana, Pa negre, Incerta glòria o El testament de la Rosa, on adapto Colm Tóibín.

En origen, Tóibín va escriure una obra de teatre.

Sí, primer en va fer una peça teatral, un monòleg (que estava pensat per la Meryl Streep) que va anar modificant i que va acabar convertit, després, en va una novel·la, El Testament de Maria. En aquest cas concret, jo primer en vaig fer un adaptació teatral, amb la Blanca Portillo, que va tenir molt d'èxit. I, després, vam pensar fer l'adaptació catalana, amb la Rosa Novell. Però es va posar malalta i en Jordi Teixidor, el marit de la Isona Passola, em va comentar que la Rosa necessitava –en la seva convalescència i cega ja del tot– fer alguna cosa relacionada amb la seva feina. Tot va començar com un invent: vam agafar un fragment del Tóibín i el vaig relacionar amb l'experiència de la Rosa, entremesclat amb entrevistes. És una de les coses que estic més content d'haver fet. És un documental blanc i negre de 40 minuts, però jo crec que és boníssim.

Va jugar amb el canvi del títol.

De fet, va acabar sent, literalment, el testament de la Rosa Novell.

Abans citava El rey de la Habana, el film que va fer just entre entre Pa negre i Incerta glòria. Necessitava un parèntesi entre dos autors amb tant de pes de la literatura catalana?

De fet, la Isona [Passola, productora] volia anar directe de Pa negre a Incerta glòria. Li vaig dir que no volia convertir-me en un especialista de les novel·les dels factòtums catalans [riu]. Sense jo voler-ho, ha acabat sent una mica així. No volia fer-les seguides, perquè podia caure en vicis i volia respirar, tenir altres moments. Em va aparèixer l'obra de Pedro Juan Gutiérrez i em va impressionar moltíssim, cosa a la qual se li afegeix que jo tinc molta relació amb Cuba. I la vam fer en el temps d'espera per fer Incerta Glòria.

Té fama de ser un gran lector.

Això m'ho va dir la Maria Bohigas [riu]. És cert que llegeixo molt, i ella em va dir que "llegia bé". Però crec que això em ve per la meva professió: quan agafo una novel·la, ràpidament se me'n va el cap amb imatges, penso ja la manera com aquella història podria ser en cinema. Amb El mar, per exemple, em va passar que vaig anar-hi molt al darrere, perseguia a la Isona Passola, creia que era un vestit fet a mida per a mi. M'hi trobava comodíssim, a dins. Però amb les altres no va ser així: Pa negre i Incerta glòria són una idea de la Isona, i El rey de la Habana és també idea de la productora. De fet, tot el darrer que he fet és d'encàrrec, però són encàrrecs on tinc molta llibertat.

El mar va ser la seva gran primera adaptació, una història que l'acompanyava des de feia temps.

Des dels vint anys que volia fer-la, El mar. Em va impressionar moltíssim quan la vaig llegir. Quan en Biel Mesquida i l'Antoni Aloy es van posar a escriure el guió, de seguida em vaig posar en contacte amb ells i els vaig explicar que volia ajudar i dirigir.

Deuria ser molt complex adaptar una història com aquella, amb quatre veus principals.

Són quatre veus, íntimes i personals: Manuel Tur, Andreu Ramallo, Sor Francisca Lluna i un capellà que es diu Gabriel Caldentey. Aquesta part vam decidir desestimar-la. Ens vam quedar amb el trio, format pel Tur, el Ramallo i Sor Francisca Lluna, a qui vam convertir en un personatge molt jove, que agafa característiques d'una parella que en Ramallo va dir que havia tingut. Un cop prenem la decisió, ho convertim en una història juvenil de tres personatges: un molt místic, un que és un "viva la vida" i una noia que creu en Déu.

I també hi apliquen canvis en l'estructura narrativa.

El mar és un trencaclosques, comença repartint cartes al sanatori, va endavant i enrere en el temps. Mantenir aquest sistema tal com és al llibre era una mica difícil i vam optar per buscar una història lineal. Vam crear un motor de trama que funcionés de principi a final. I què passa, quan ho fas? Que hi ha peces que encaixen molt bé i d'altres que no, i que has de trobar situacions o escenes que no existeixen en el llibre, però que tu veus que podrien ser-hi i funcionar. Amb en Biel Mesquida vam afegir-hi una història de contraband, perquè ens anava bé per fer avançar la història i com a pretext per anar col·locant altres coses interessants. Per altra banda, també intentes no sortir del món que ha creat l'autor: agafes diàlegs d'un personatge i el passes a un altre personatge o a una altra escena. Això t'ajuda a no sortir de l'àmbit de l'univers de l'escriptor.

Aquí deuria ser fonamental la feina de Biel Mesquida, gran coneixedor de l'obra i de l'autor.

En Biel tenia molt coneixement del Blai Bonet, només per això ja era bo que hi fos. Però en Biel anava més perdut pel que fa a estructura cinematogràfica, cosa que l'Aloy i jo teníem més per mà. Ens compensàvem.

No ha tornat a treballar amb Biel Mesquida. Creu que ho farà de nou?

Som amics, però no hem arribat a treballar mai més en cap altre projecte. En Biel és molt de literatura. A ell li fa certa cosa el cinema. Suposo que és com a mi, que mai m'ha donat temps d'escriure un llibre...

Això vol dir que vostè s'animarà a fer una novel·la algun dia?

Potser si em quedo amb l'energia molt baixa, perquè per fer cinema cal tenir molt bona salut [riu]. Potser sí, mai se sap...

Passem a Pa negre, el seu gran superèxit: va arrasar als premis Gaudí (13 guardons, dels 15 als quals optava), va triomfar als premis Goya (9 guardons d'un total de 14 nominacions) i va tenir un gran èxit de públic i critica.

Mira, Pa negre arriba ara als premis de l'Acadèmia i no en guanya ni un, de Goya. Amb Incerta glòria ho vaig notar: tot eren critiques extraordinàries, premis a la Núria Prims... i res. Alguns amics meus de Madrid em diuen que no, que no hi té res a veure... però jo crec que sí, i és la meva opinió.

En tot cas, Pa negre sí que el va tenir, el reconeixement. Com a adaptació era diferent a la resta que havia fet, ja que no va adaptar un sol llibre, sinó que en va fusionar dos: Retrat d'un assassí d'ocells i Pa negre, d'Emili Teixidor.

Em deien que vaig fer trampes, perquè agafava molt material de fora, però va ser la solució per fer que el guió funcionés. Pa negre [la novel·la] és molt costumista, triga molt a fer descripció de paisatge. Com a llibre funciona molt bé, però jo no faig un cinema contemplatiu, no sé fer-lo, necessito moviment i connectar amb el públic de manera molt bàsica. En canvi, el Retrat d'assassí d'ocells tenia molt de conflicte a dins, tots els personatges prenen molt de partit per les coses. Tots generen accions. I a la pel·lícula hi ha, a més, una cosa molt bona, segons al meu parer: el personatge del pare és més el del Retrat que el de Pa negre: el fem molt més conflictiu, un heroi foc, amb molt de regust al darrere, esquirol i traïdor. Elements que m'anaven molt bé, perquè treien la cosa bonista del pare. És un personatge amb moltes contradiccions internes i que entens que traeixi els seus ideals per sobreviure, tot i que mai no acabes de perdre la seva humanitat. Crec que aquesta va ser una de les grans virtuts de l'adaptació de Pa negre.

Era conscient que aquella escena final de Pa negre seria especialment commovedora? Quan rodes notes aquesta mena de coses que transcendeixen la pantalla?

De vegades sí que passa, i ho perceps en el mateix rodatge. A Pa negre, la trobada del nen amb l'ocellet, quan va a visitar el pare a la presó. Era una escena que, quan acabava, tothom de l'equip plorava. Emocionalment era molt fort. Ens va passar també a l'escena de la visita de la Nora Navas al Roger Casamajor a la presó. Hi havia molta figuració i els extres aplaudien perquè la Nora estava impressionant. De vegades passa, sí. Però en el moment concret que dius del final no, no en tenia cap consciència. Sabia que hi havia una cosa molt maca, el baf aquell que esborra la mare amb l'alè damunt del vidre. Sabia que era una cosa molt delicada, però no saps mai si arribarà o si funcionarà.

La seva particular trilogia d'autor catalans clou, de moment, amb Incerta glòria. Va ser una pel·lícula rodejada de gran expectació. No sé com s'ho van fer per reduir les més de 1.000 pàgines de la novel·la...

El Marc Recha volia fer l'adaptació, ara fa molts anys. Ell em va dir que m'encantaria. La vaig començar a llegir i no vaig poder, era massa potent, hi havia molta disquisició filosòfica, religiosa i metafísica. I al cap d'uns anys, m'ho va tornar a dir la Isona Passola. Me la vaig tornar a llegir i vaig pensar que hi havia una feinada de por. Però hi vaig trobar totes les virtuts, que són moltes, i el que vam decidir va ser que la Coral Cruz en fes un primer garbell, una tria. En el procés, la Maria Bohigas em demanava que li digués alguna cosa i li vaig acabar fent una anàlisi de com sortiria un guió del llibre centrat en menys personatges. Vaig decidir que en Cruells l'havíem de treure, que la Carlana seria l'eix de la pel·lícula, juntament amb el Lluís i la Trini.

Ha explicat en alguna ocasió que l'aposta inicial passava per treure també el Soleràs.

La Maria Bohigas em va dir que no tragués, el Soleràs, que era interessantíssim, que era l'ànima! Em vaig tornar a llegir el llibre de nou, i tenia raó. Però el Cruells ja no el vam pas recuperar i va passar a ser part del Soleràs, un personatge que tenia una part anàrquica i lúcida, però també el component dolç, adoptant aquesta part del Cruells, que és qui mira les estrelles, justament, al llibre. Això és la cosa més notable i diferenciada respecte la novel·la de Joan Sales.

I també la decisió d'escurçar-la, i molt.

Això va ser, t'ho asseguro, una feina molt bona de la Coral Cruz. Va desaparèixer tota la part de Barcelona, entre d'altres coses. Em va deixar la feina molt encaminada.

En aquest sentit, el Soleràs esdevé un personatge molt potent, el que en diríem el típic "roba-escenes". Fins i tot que fa que el Lluís no acabi de lluir prou.

El cinema té molt a veure amb l'acció, com et deia abans. En treure tota la disquisició filosòfica i religiosa, que n'hi ha molta, els personatges se sostenen per les coses que fan. El Soleràs fa coses molt brillants, i el Lluís no. És el típic home pusil·lànime, que el manegen, amb conflictes interiors. Això no ajuda a lluir, és clar, i en Marcel Borràs va seguir al peu de la lletra les nostres indicacions. Però mira, la setmana passada vaig tornar a veure la pel·lícula en un passi a Saragossa i el Marcel em va encantar, penso que va fer una feina molt, molt bona. Ara bé, el Soleràs és un personatge molt carismàtic i la Carlana està increïble. Ella és una espècie de Bette Davis.

Aquí volia anar a parar. La Carlana és el personatge que més quedarà de la pel·lícula, per moltes coses, però també perquè va ressuscitar la Núria Prims, que està magnífica.

La vaig treure de Menorca, literalment [riu]. Jo era molt amic del seu marit, i ella ja m'agradava molt com a actriu, l'havia vist a Inconscientes, una pel·lícula on actuava amb la Leonor Watling. Però ja feia vuit anys que s'havia retirat. La vam trucar, li vam fer un càsting, va anar bé i ella va flipar. Casualment, quan li vam dir, em va confessar que feia molt poc temps que havia acabat de llegir el llibre.

Agutí Villaronga ha rodat en català, castellà, anglès, francès i àrab. Tal com està el mercat, rodar en llengua catalana implica una mica de militància. I vostè és l'exemple que fer-ho és possible, comercialment.

Si jo me n'he sortit, fent cinema en català, és gràcies a la Isona, et seré molt sincer. Vinc de Mallorca, on la situació no és com aquí, al Principat. Jo vaig aprendre a escriure el català amb més de trenta anys, quan vaig descobrir La Mort i la Primavera, de Mercè Rodoreda. I no he tingut mai la sensació del català com una cosa a defensar, tot i que evidentment que és la meva llengua de casa, la de família. Però no és com li passa a la Isona. Ella és filla de l'Ermengol Passola, ve amb tota una càrrega d'activista, en aquest sentit. És ella qui em passa tot això. És ella qui vol fer Pa negre i Incerta glòria. Hi ha hagut un moment en què això anava molt bé i que hagués pogut continuar, però en aquests darrers anys s'ha truncat una miqueta, amb el 155, l'independentisme, etc. Ara es pot fer una pel·lícula en català, però és més difícil tot plegat. Tot i que penso que es tornarà a recuperar, la cosa, n'estic segur.

En català estem acostumats a un tipus de cinema molt intimista, de petit format, auster, gairebé minimalista, com podem veure en la nova fornada de directors. El seu cinema, en canvi, té vocació d'arribar a un gran número de públic, de ser "comercial" en el bon sentit.

Tots aquests nous creadors, i creadores sobretot, són gent que comença amb uns condicionaments pressupostaris molt grans. I ja no es poden plantejar, d'entrada, segons quines coses. Pensen històries adequades a les seves possibilitats, no crec que tinguin vocació d'intimistes, sinó que de sobte les condicions són molt difícils. Jo, per exemple, he quedat molt cansat de Nacido rey [la seva darrera obra, amb pressupost i producció internacional], una pel·lícula feta amb molts milions, i el que tinc ganes és de començar a fer una cosa molt petitona, que faré en castellà. Ara em ve de gust fer una cosa més lliure, però la llibertat comporta que el pressupost quedi molt més reduït.

Hi ha algun llibre que hagi llegit i s'hagi quedat amb ganes d'adaptar?

És prou conegut, em va passar amb La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda. Crec que és la impressió més forta que he tingut mai amb una lectura. El primer que vaig pensar és que en volia fer una pel·lícula. I encara em passa de vegades amb algunes coses, però un té la vida muntada i cada vegada és més difícil aixecar projectes. Fixa't que darrerament tot el que he fet és d'encàrrec i adaptant llibres.

Ara que mirem enrere, amb una trajectòria llarga i consolidada, quina creu que és la seva millor pel·lícula?

No t'ho sabria dir. Sí que sé dir-te quines no posaria en primera línia: El niño de la luna, El passatger clandestí o 99,9 no les posaria. El niño de la luna m'agradava molt, produïda pel mateix productor de Los Santos Inocentes. Ell em va oferir fer una cosa de Joseph Conrad i jo li vaig oferir El niño de la luna, va assumir un risc i no va sortir bé, és una pel·lícula estranya. Va anar a competició al Festival de Canes, i això és una loteria. Va entrar malament, en l'any que va guanyar Sexe, mentides i cintes de vídeo (Sex, lies and videotapes, de Steven Soderbergh). El nivell era molt alt i la pel·lícula va passar desapercebuda.

Una entrevista d'Esteve Plantada / @eplantada

"Quan agafo una novel·la, ràpidament se me'n va el cap amb imatges, penso ja la manera com aquella història podria ser en cinema"

"Si jo me n'he sortit, fent cinema en català, és gràcies a Isona Passola"

 

L’Institut Ramon Llull

és un consorci integrat per la Generalitat de Catalunya, el Govern de les Illes Balears i l'Ajuntament de Barcelona que té com a finalitat la projecció i difusió exterior de la llengua i la cultura catalanes en totes les seves expressions.

Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest lloc web fa servir cookies. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. 


Política de cookies

Les galetes (cookies) són petits fragments de text que les webs envien als navegadors i que s’emmagatzemen al dispositiu de l’usuari, ordinadors, telèfons mòbils, tauletes, etc. Serveixen per millorar l'experiència d'ús de la web, ja que aquests arxius permeten que el lloc web recordi informació sobre la visita que ha fet l'usuari, com les opcions preferides o l'idioma. D'aquesta manera la web personalitza el seu contingut i es fa més àgil i útil per l'usuari.   

Al navegar per aquesta web l'usuari està acceptant que s’instal·lin galetes al seu dispositiu que ens permeten conèixer la següent informació:

Tipus de galetes 

Aquesta web utilitza galetes temporals de sessió i galetes permanents. Les galetes  de sessió únicament guarden dades mentre l'usuari accedeix a la web. Les galetes permanents emmagatzemen les dades al dispositiu perquè siguin accessibles en més d'una sessió.

Segons la finalitat de les dades obtingudes la web pot utilitzar:

Galetes tècniques

Les que permeten a l'usuari la navegació a través de la pàgina web i la utilització de les diferents opcions o serveis que conté. Per exemple, controlar el trànsit i la comunicació de dades, identificar la sessió, accedir a les parts web d'accés restringit, realitzar la sol·licitud d'inscripció o participació en un esdeveniment, utilitzar elements de seguretat durant la navegació i emmagatzemar continguts.

Galetes de personalització

Les que permeten a l'usuari accedir a la web amb algunes característiques de caràcter general que ja estan predefinides al seu dispositiu o que el mateix usuari defineixi. Per exemple, l’idioma, el tipus de navegador a través del qual accedeix a la web, el disseny de continguts seleccionat, la geolocalització del dispositiu o la configuració regional des d'on accedeix.

Galetes d'anàlisi estadística

Les que permeten realitzar el seguiment i l’anàlisi del comportament dels usuaris als llocs web. La informació recollida s’utilitza en el mesurament de l’activitat dels llocs web i per a l’elaboració de perfils de navegació dels usuaris, que permetrien millorar el servei.

Galetes de tercers

També es poden instal·lar galetes de tercers que gestionen i milloren els serveis oferts. En aquest sentit utilitzem cookies de Google Analytics. Això ens permet:

Pot obtenir més informació sobre Google Analytics a www.google.com/analytics/. Per controlar la recopilació de dades amb finalitats analítiques per part de Google Analytics, pot anar a https://tools.google.com/dlpage/gaoptout?hl=en

Vostè pot revocar el consentiment a la utilització de cookies eliminant-les per mitjà de les opcions que li ofereix el seu navegador.

Si desitja rebre informació addicional sobre l’activitat de les empreses de publicitat a Internet i sobre com eliminar les seves dades dels registres d'aquestes empreses, li recomanem la visita de www.networkadvertising.org.

Gestionar les galetes al meu navegador

Vostè pot configurar el seu navegador per tal que l’informi prèviament de la possible instal·lació de cookies. També podrà optar per tal que es suprimeixin automàticament un cop es tanqui el navegador, equip o dispositiu. Pot trobar informació sobre com fer-ho a: