A Catalunya sentim molta curiositat i admiració per la teva tesi: com s’interessa una noia londinenca per la llengua i la cultura catalanes i, sobretot, com acaba fent una tesi doctoral sobre l’humor satíric català del segle XX?
Em vaig enamorar de Catalunya fa més de deu anys, quan el meu pare va mudar-s’hi. Quan sóc a Barcelona em sento a casa meva. Sempre m’han agradat les coses humorístiques, particularment la caricatura satírica. Comprar la revista El jueves és una de les primeres coses que faig al desembarcar de l’avió al Prat. Quan vaig descobrir que Catalunya tenia la seva pròpia tradició de publicacions satíriques com per exemple L’Esquella de la Torratxa, Cu-Cut! i el Be Negre, em va fer molta il·lusió de saber-ne més. Per tant, vaig decidir començar la meva aproximació a la història, la política i la cultura catalanes a través d’un estudi de la producció humorística catalana. Després d’uns mesos de recerca, em vaig adonar que per portar a terme aquest projecte, a més d’un estudi històric, necessitava el desenvolupament d’una nova metodologia per analitzar l’humor d’aquests ninots humorístics. I al final, és això el que vaig realitzar. En resum, la meva tesi es tracta tant d’una panoràmica de la història de la sàtira catalana com de la introducció de una metodologia per ‘llegir’ acudits dibuixats.
L’aproximació a la història, la política i la cultura catalanes que fas a través de l’anàlisi de la producció d'humor gràfic català és molt innovadora i original. Què aporta de nou aquesta font en l’estudi d’un període històric?
Des d’una perspectiva acadèmica, per a molta gent els dibuixos d’humor es consideraven típicament com a un aspecte populatxer i d’una importància disminuïda en quant a estudis culturals. Però, si tenim en compte el fet que aquest tipus de dibuix es fa a través d’una combinació d’elements humorístics visuals i verbals per a crear un missatge que requereix un desxiframent polifacètic, hem de considerar els dibuixos satírics com una forma de comunicació complexa.
Podem utilitzar els acudits dibuixats per a comprendre les actituds de qualsevol època històrica ja que el sentit d’un acudit depèn del reconeixement per part del lector de certs codis i actituds. A més a més, dins un món dominat per la cultura visual, és necessari augmentar el nostre enteniment del paper i de la influència dels còmics i de l’humor dibuixat dins la cultura popular. Prenem com exemple el cas dels dibuixos de Mahoma al diari danès que van provocar tanta controvèrsia més o menys imprevista. És clar, pel que es refereix a Catalunya, aquest cas va esdevenir-se cent anys després dels fets de Cu-Cut! quan a Barcelona, a l’any 1905 300 militars espanyols van assaltar les redaccions d’aquest setmanari satíric i la del diari La Veu de Catalunya, ofesos per un acudit del dibuixant Junceda.
Es pot considerar que l’època d’or dels dibuixos satírics és el primer terç del segle XX, amb publicacions com la Campana de Gràcia, l’Esquella de la Torratxa, el Cu-Cut o Papitu. Fins a quin punt incideixen aquestes publicacions en la vida social i política de la Catalunya d’aquella època?
La resposta a aquesta pregunta mereix una tesi en sí! Però per donar una idea... Aquestes publicacions ocupaven una posició elevada a la societat catalana de la preguera. És veritat que es pot considerar el primer terç del segle XX com l’època d’or d’aquestes publicacions humorístiques, però per entendre millor el paper que jugaven a la societat, s’ha de tenir en compte els antecedents al segle XIX com per exemple Un tros de paper (1865) que va gaudir d’una forta popularitat amb un tiratge de 4.000 exemplars. El segle XIX era també quan L’Esquella i La Campana començaven les seves trajectòries amb tiratges inicials de 8.000 a 10.000 a la capital dins les primeres hores de producció, repartint la resta per altres llocs de Catalunya. Aquesta popularitat continuava augmentant i va produir una alça de títols humorístics, com per exemple Cu-Cut! que en algunes ocasions va arribar a un tiratge de 60.000. De fet, durant la seva darrera temporada L’Esquella va assolir unes 68.000 revistes repartides.
I què vol dir tot això? Doncs, les dades de tiratge ens poden indicar la popularitat i per tant la prevalença i la difusió de les idees i posicions polítiques contingudes en aquestes publicacions durant l’època en qüestió. L’impacte de les revistes, a més de l’exemple dels fets de Cut-Cut! citada abans, es pot veure en el cas de El Be Negre. Com ens diu en Carles Fontserè: ‘El Be Negre [...] fou l’òrgan de la dreta republicana que més va contribuir al descrèdit de les institucions autonòmiques liderades per Francesc Macià i Lluís Companys’ (2006: 203). En el seu llibre sobre la revista, Lluís Solà, un veritable savi del tema de l’humor català al segle xx, diu que el clima polític dels anys 30 era massa fràgil per tolerar els atacs de la revista encara que justificats, que acaben creant una discòrdia al moviment català quan la solidaritat era essencial (1969: 6). La revista acabava pagant el preu màxim quan, després d’uns articles publicats en contra del moviment anarquista, la FAI vaassassinar l`editor Josep Maria Planes a l’any 1936. Aquest fet, per a mi, mostra ben bé l’impacte i la penetració que van tenir aquestes publicacions en la vida social i política del moment.
Ara que el debat sobre la independència de Catalunya està sobre la taula, a la teva tesi dius que els dibuixos han jugat un rol important en reforçar la identitat cultural catalana al llarg del segle XX. En quin sentit han influït?
Sí, i tant! L’humor és una manera de reforçar el sentit de pertànyer. La forma de sàtira més típica es basa en la idea de ridiculitzar alguna cosa diferent, pintant-ho com a inferior per a crear un sentit de superioritat envers els altres. Això té com a resultat el manteniment, o de vegades la creació, d’una identitat comuna tant pels ‘superiors’ com pels ‘inferiors’. Al segle XX hi ha molts exemples d’humor que es basen en fer aquesta divisió entre el català o el catalanisme i el no-català, que més o menys es veu representat a través de la figura de Madrid o Espanya. És clar, aquestes representacions son més abundants abans i després de la dictadura franquista, però les publicacions produïdes a l’exili o clandestinament mantenien un sentit d’identitat catalana en contra dels esforços espanyolistes. Un dels arguments principals de la meva tesi és que la tradició catalana no es veu tallada amb la conclusió de la guerra civil.
Encara que després de la Guerra Civil desapareixen les principals revistes satíriques catalanes, identifiques tres canals a través dels quals se segueixen difonent els dibuixos satírics: la premsa clandestina, les publicacions de l’exili i els còmics infantils. Avui en dia, quins serien els hereus de l’humor gràfic del segle XX?
Sense dubte Polònia i Crakòvia. Aquesta intenció de satiritzar amb caricatura la gent política i famosa era la base de les revistes satíriques de l’època diguem-ne ‘d’or’. A més a més la continuïtat de El Jueves que va formar part de la transició humorística i que és l’última revista d’aquest tipus que segueix en l’actualitat. El millor de tot, però, és la normalització de la caricatura satírica als diaris com a comentari editorial. Aquest fet significa un reconeixement del valor, al menys popular si no crític, de la sàtira com a manera de reaccionar als esdeveniments polítics i socials. Avui dia hi ha una plètora de ninotaires catalans que publiquen regularment als diaris com per exemple Jaume Capdevila (KAP), Toni Batllori, Miquel Ferreres, Romeu, Pallarés, Manel Fontedivila, etc.
De l’1 al 3 de novembre s’ha celebrat el 59è congrés de l’Anglo-Catalan Society, on hi has participat amb una ponència sobre la teva tesi. Quin rol creus que juguen associacions com l’ACS en la difusió de la llengua i la cultura catalanes a l’exterior?
És important no subestimar la importància d’associacions com l’ACS i la seva germana NACS (North American Catalan Society) pels estudis catalans. No només per la difusió de la llengua i la cultura si no pel fet que estableixen plataformes internacionals des de les quals es poden realitzar investigacions acadèmiques des d’una perspectiva intercultural i interdisciplinària. A més a més, com a fòrums de ‘networking’ fan possible col·laboracions de recerca entre natius i forasters per a facilitar una perspectiva millor considerada i que té com a resultat la creació d’un àmbit intel·lectual i rigorós per difondre els resultats de recerca molt importants pels estudis culturals i lingüístics dins dels estudis hispànics i en un sentit més general.
