Hem parlat amb la realitzadora del rescat de la memòria perduda en una Barcelona oberta i cosmopolita com la d’avui, una ciutat que sovint mira cap endavant amb desig de futur sense preocupar-se gaire per la història viscuda, per les pròpies arrels.

Bajarí és un film iniciativa del Màster en Documental de Creació produit per Cromosoma i Lastor Media. Però el primer llargmetratge de la realitzadora “”B-SIDE”, estrenat al cinema el 2008 i amb una àmplia trajectòria per festivals internacionals, mostrava la Cara B de la Música a Barcelona. B-Side va rebre el rezolzament de l'Institut Ramon Llull i de l'Ajuntament de Barcelona per a la publicació d'un llibre que recollia l'escena musical amb més talent de la ciutat. 

Bajarí és una pel·lícula que ens permet arribar a sentir què significa reconèixer-se part d’alguna cosa, d’una comunitat, de tot un món, d’una herència. Creu que vivim en temps propicis a la memòria i al record de la tradició?

Vivim en un temps on tot va molt de pressa. Quan ens adonem d'això trobem en la nostra memòria i en el sentir-nos part d'una tradició una manera d'aconseguir que aquest temps s'aturi i que hi hagi quelcom que perduri. Quan en Juanito Manzano, un nen gitano de cinc anys del barri de Sant Roc, descobreix qui és Carmen Amaya veient-la a “Los Tarantos” a la plaça del seu barri queda completament fascinat. Descobreix que allò que sent a casa seva amb el seu pare i el seu tiet tocant i cantant flamenc és una tradició que ve de lluny.  El mateix passa amb la Karime Amaya que tot i que va néixer a Mèxic va créixer en l'Academia de ball Amaya que van fundar la seva àvia i la seva tieta, germanes de Carmen Amaya. Podem tardar un temps en descobrir el que ens han deixat els que ens han precedit però quan som capaços d'identificar-nos-hi es produeix la màgia, i surten coses inesperades de nosaltres mateixos.

És un fet evident que a la seva propia ciutat, Barcelona, hi ha un important nombre de gent a qui no agrada el flamenc. I fins i tot és constatable que hi ha ciutadans que mostren obertament un cert rebuig envers aquest art. Quines son segons el seu parer les raons essencials?

El flamenc és un art universal però això no vol dir que agradi a tothom. Com tot art, té la seva dificultat. A això cal afegir que a l'época franquista el flamenc es va associar al folclore espanyol més ranci i a un cert anticatalanisme. Amb la transició va seguir tenint aquestes connotacions i es va crear una ruptura entre la societat catalana i l'entorn flamenc.  Ja sabem que el poder de la cultura és enorme i que sovint s'ha utilizat per separar i confrontar. El que cal fer contra això és reconstruir els llaços entre allò que durant molts anys han estat símbols injustament utilitzats, recuperar-ne els origens i el sentit.  I finalment, potser la raó principal del descuit cap al flamenc rau en el desconeixement, per això la commemoració de l'Any Carmen Amaya i tot el que es prepara al seu voltant té el sentit de tornar a situar el flamenc en un lloc important per la nostra cultura.

Els dos grans protagonistes de la seva obra son un nen de cinc anys, fill de família gitana (en Juanito Manzano) i una neta-neboda de la propia Carmen Amaya, una jove bailaora (Karime Amaya). Com va arribar a la idea d’estructurar el film entrellaçant el periple vital d’aquests dos personatges?

L' estructura no és casual. Primer vam trobar els personatges i després vam entendre que les seves històries entrellaçades donaven llum sobre la mateixa cosa. El sentit de pertenença, la transmissió a través de l'art. Durant el muntatge vam veure que Juanito i Karime eren dues cares de la mateixa moneda. El nen representa el present, el desig de ballar, la infancia d'un nen gitano (com podia haver estat amb moltes diferències la de la Carmen Amaya als anys 20). I la Karime representa el pes de la tradició, la generació que torna als orígens i la força.

Es diu que la llegenda de Carmen Amaya va arribar a ser tant important a nivell mundial que fins i tot en una ocasió el president nordamericà Roosvelt la va convidar a la casa Blanca perquè ballés per a ell. Per què creu que hem oblidat aquesta gran artista nostra de fama internacional?

Suposo que un dels motius és perquè no és “propiament catalana”. Una gitana del Somorrostro que ballava flamenc no sembla que hagi de ser exactament una figura catalana a reivindicar. Paradoxalment per la mateixa raó, perquè sembla que se l'hagi volgut oblidar conscientment, hi ha molta gent que té desig de reivindicar-la. I a fora, causa una veritable perplexitat que un personatge tan internacional no tingui més reconeixement a casa seva. 

Bajarí vol dir Barcelona en l’idioma dels gitanos. Que pensa que en queda avui d’aquella ciutat mestissa, a mig camí entre el flamenc i la rumba?

Va ser Cándido Álvarez de Flamenco Barcelona qui em va començar a parlar d'aquesta Bajarí desconeguda per la majoria que seguia viva a molts barris de la ciutat. Com no podia ser d'altra manera, el nom que li havien donat alguns vells “Bajarí” era també desconegut i ni tant sols  és una paraula reconeguda o acceptada per cap lingüista. El repte va ser trobar que aquest nom no desapareixés del tot. I que a través d'ell intentessim trobar què en quedava d'aquesta ciutat que té una llengua, el caló, unes costums gitanes, uns noms, uns origens... i una forma d'expressió que es transmet de generació en generació, el flamenc i la rumba. De Bajarí en queda ben poc, però de la Barcelona gitana en queden moltes històries i un mestissatge que no és purament ni rumba ni de flamenc, però que ha fet que les noves generacions de payos i gitanos s'acostin una mica més a través de la música, i que no tinguem tanta recança a reivindicar el que és nostre. 

Vosté ha treballat en l’univers cinematogràfic documental al costat de directors de prestigi com José Luis Guerín, Joaquim Jordà, Isaki Lacuesta o Mercedes Álvarez. Com valora la vitalitat del genere documental a casa nostra avui?

Fa més de deu anys que acompanyo projectes documentals sortits del Master en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra al costat de grans directors que han sapigut compartir la seva experiència del cinema amb els més joves. El cinema del real té unes particularitats que el fa dependre del que en Jordi Balló anomena, un sentit de filiació. Que l'Isaki Lacuesta treballés al costat den Jordà, o la Mercedes Álvarez al costat de Guerín, no és un fet gratuit. És en aquest contacte on es troba el veritable aprenentatge. Amb la música passa una mica el mateix. 

A casa nostra tenim les eines per seguir treballant en aquest sentit i els fruits són evidents.  La vitalitat del gènere i dels cineastes és indiscutible. Sobretot perquè davant del canvi de paradigme que estem vivint, les nostres pel.lícules són reconegudes internacionalment, i tots estem buscant la manera de no deixar de fer cinema. La vitalitat del cinema no està ara mateix en les obres. La vitalitat ha de raure en les eines que posem al servei de la recuperació del sector i en el public. La capacitat que tinguem com a espectadors de no deixar que el cinema mori és molt important.

El seu film s’estrena al setembre a diverses ciutats com Barcelona, Madrid, Valladolid, Sevilla, Bilbao, San Sebastián, Málaga o Girona. És important destacar que tot plegat s’ha fet coincidir oportunament amb el centenari de la mort de Carmen Amaya. 

La idea de la pel.lícula és anterior a la iniciativa de celebrar la comemoració de l'Any Carmen Amaya aquest 2013. El fet que hagi coincidit ha estat perfecte per sumar-nos a la celebració i a la resta d'iniciatives que el sector musical i flamenc de la ciutat ha anat preparant. 

Hem tingut la sort de comptar amb el recolzament de l'Academia de las Artes y Ciencias del Flamenco i el Tablao el Cordobés, dues de les organitzacions que més han treballat pel flamenc a la nostra ciutat i per reivindicar la memòria de Carmen. Amb ells hem trobat una forma de cooperació que obra nous camins per a tirar endavant els projectes. 

També han estat importants l'empenta del Taller de Músics o les inciatives de Flamenco Barcelona, el tablao del Carmen, Los Tarantos, el Palacio del Flamenco...no me'n voldria deixar cap...però aquests són alguns dels espais flamencs de la ciutat que mantenen viva la flama. 

Justament perquè ha estat una coincidència mai ens hem sentit obligats a fer un homenatge oficial ni a dedicar la película a la figura de la Carmen Amaya. Això evidentment ens ha donat molta llibertat per fer de Bajarí una mirada particular del que pot ser una de les moltes herències que ha deixat aquesta gran figura en les generacions presents. 

A més de la pel·licula, al mes d’octubre es publicarà un llibre amb el mateix títol que la cinta. Què hi trobarem entre aquestes pàgines escrites? 

El llibre coeditat per l'Ajuntament de Barcelona i la Fàbrica és un recorregut per les peripecies artistiques i vitals de cinc branques gitanes de la ciutat. Uns noms i uns espais amb origens i destins diferents però que conformen d'igual manera el present de la nostra ciutat flamenca i rumbera. Les dues comunitats gitanes de Barcelona, la castellana amb el flamenc com a centre, i la catalana, amb la rumba com a bandera, segueixen vives a la nostra ciutat. I malgrat que sabem que molts turistes esperen trobar-lo a Barcelona, molts barcelonins i catalans no sabem que darrera de l'espectacle pel turisme hi ha una comunitat gitana plena d'històries apassionants. Bajarí vol explicar algunes d'aquestes històries de la Barcelona gitana que s'expressa a través del seu art per acostar-la més a la gent, fer-la menys desconeguda.

Al llarg del curs 2013-2014, Bajarí viatjarà a través d’una extensa gira internacional de festivals, de Mèxic al Canadà, del Japó a Russia... Pensa que cada públic i cada cultura percebrà el missatge de la pel·licula de manera diferent o creu que hi ha un denominador comú que tothom compartirà?

L'esperança és que es percebi un denominador comú i al mateix temps que facin una lectura diferent segons la seva cultura. És inevitable. Si la pel.lícula es universal es perquè tots capten una mateixa essència probablement del que és un dels pous sense fons de Bajarí, les relacions pares i fills. Allò que transmetem als nostres fills i allò que els fills es queden de nosaltres.