Aquesta serà la segona edició de la Biennal de Teatre que dirigeix i ha renovat també per a la propera edició. Com es planteja aquestes tres edicions pel que fa a programa i missatge?

El festival de La Biennale Teatro 2013 no està centrat sobre cap missatge. De fet, des que vaig arribar el 2010, ens hem plantejat un festival on la seva màxima activitat està centrada en esdevenir un espai  on compartir coneixements escènic entre artistes internacionals d’altíssim nivell i artistes que estiguin buscant nous camins o aprofundiment en algun dels treballs dels diferents mestres que hi participen. Estem en la contínua recerca de convertir la Biennale di Venezia en la universitat d’estiu de les arts escèniques a la recerca del coneixement teatral i la seva excel·lència, fent al mateix temps que aquest marc esdevingui l’espai òptim per estimular que professionals internacionals acabin creant projectes comuns. De fet, ja amb la feina realitzada des de el 2010 hem aconseguit que algun participant hagi entrat a companyies internacionals dels grans mestres, que els grans noms del teatre europeu hagin creat espectacles nascuts com a laboratoris a la Biennale i també que hagin nascut nous espectacles fruit de la col·laboració entre participants.

L’activitat que portem a terme queda doncs repartida entre exhibició d’espectacles, classes, laboratoris, i trobades de debat amb els grans noms del teatre internacional.

Trobem al programa dues propostes catalanes ben diferents entre si: David Espinosa i La Veronal. Què és el què l’ha fet decidir-se per aquestes companyies concretament?

La Veronal ha passat en molt poc temps de ser una companyia revelació a una de les més importants companyies catalanes. Crec que la seva barreja de llenguatge personal i el seu treball de moviment on té molt a veure la figura dels seu director Marcos Morau però també l’excel·lència d’algunes de les seves ballarines fan d’aquesta companyia un dels valors indiscutibles de la nova dansa contemporània a Catalunya. Només cal veure la quantitat d’espais escènics internacionals que estan demanant i exhibint els seus treballs.

En el cas de David Espinosa, un professional  que ja porta molts anys experimentant al voltant de diferents formes narratives escèniques, té en aquest últim espectacle “Mi gran obra” un espectacle molt seductor pels festivals internacional, amb un llenguatge seductorament innovador però sobretot per la particularitat del seu format micro. Estic segur que en David el tindrà de gira durant molts anys. Només li falta aquest petit impuls que intentem donar-li perquè se li obrin els grans festivals internacionals.

Té previst mantenir la presència catalana per al 2015?

És important que els que tenim responsabilitats a l’estranger ajudem a difondre tot allò de la nostra cultura que creiem que té el nivell de ser ensenyat internacionalment.

Vostè presentarà un nou text de Bolaño després d’un immens èxit internacional de l’adaptació de 2666. Quin és el secret d’aquesta obra que ha captivat tothom?

La qualitat de la seva narració, del seu alt nivell de prosa poètica sense rastres de pedanteria o ensucrament, de transmetre els coneixements d’allò que sent dins la seva medul·la òssia i d’una connexió profunda amb l’espectador i lector dels grans temes al voltant de la condició de l’esser humà.

Com veu des de Venècia la situació actual de les nostres arts escèniques?

Comparat amb altres potències culturals la veig totalment desemparada, menystinguda. Malauradament, segurament per culpa de la por (el pitjor enemic de la cultura), i recolzada per tots els diferents agents sense excepció que interactuen en les arts escèniques, sembla que anem bàsicament a la recerca sobre allò a gust de tothom, amb poc espai per la diferència. Sembla que hem fet un pas enrere en innovació i en voler desenvolupar pensament i sensibilitats per tornar a tot allò fàcil, popular i comercial. Sembla que hàgim d’estar tots al servei del nivell cultural mitjà del país enlloc d’oferir projectes que estimulin a la nostra societat. Només cal veure les inversions que fan les televisions públiques en programes culturals. I com són: programes amb temes rapidets i imatges vistoses per acabar dient tres frases “guais” sense cap mena de profunditat.  De fet, i lligant amb la pregunta anterior, la idea de fer “El policía de las ratas” neix d’una certa desil·lusió amb experiències professionals pròpies i amb el que veig que passa en el meu camp a Catalunya i Espanya.