La primera pregunta és obligada: d’on li ve l’interès per la llengua catalana?
Al col·legi afortunadament vaig poder estudiar cinc idiomes: francès, llatí, espanyol, grec antic i alemany. Per un premi de curs em van regalar el llibre del filòleg britànic William Entwistle, The Spanish Language, together with Portuguese, Catalan and Basque, on l'autor demostrava simpatia envers 'els altres idiomes d'Espanya'. En aquells anys el meus pares van fer unes vacances a la Costa Brava, en un hotel on el patró els explicava alguna cosa del fet diferencial català. Després, l'any 1962, vam fer vacances familiars en un càmping a Roses, que va ser el primer cop que jo vaig sentir parlar català. M'interessaven els idiomes en general, però sentia una simpatia especial envers els menys coneguts o més minoritaris. Quan vaig fer a Oxford la carrera de filologia hispànica, em vaig informar més a fons sobre la llengua catalana; aleshores hi havia allà la llibreria hispànica de l'editor i traductor Joan Gili, on vaig poder comprar alguns textos catalans, entre els quals la Catalan Grammar i l'antologia de poesia catalana del mateix Gili. A la llicenciatura vaig fer una assignatura de dialectologia hispànica, on estudiàvem especialment els parlars de la meitat oriental de la península. No va ser fins que vaig fer els estudis de doctorat que em vaig dedicar gairebé exclusivament a la llengua catalana.
I com es veu des del Regne Unit la “singularitat” catalana, en uns temps en què som gairebé cada dia als titulars dels diaris?
Certament hi ha uns quants periodistes que ho entenen prou bé. Escòcia és un cas semblant que vivim més a prop, i que ens permet entendre la situació catalana per analogia, però amb certes diferències importants, per exemple, en el fet que a Anglaterra hi ha molt poca hostilitat envers els escocesos o envers el nacionalisme escocès. També la història del Regne Unit està marcada per l’episodi de la independència d’Irlanda, ja fa gairebé un segle. Aquí no s'ha negat mai que Escòcia és una nació, i al segle XXI, molta gent ja té assumit el "dret a decidir". Han vist com a Europa als darrers trenta anys molts països s'han fet independents per mitjans pacífics i democràtics. Això ho entén el primer ministre britànic, David Cameron, no gens favorable ideològicament al separatisme, però que ha fet aquests dies declaracions en aquest sentit, sense esmentar Catalunya per nom, és clar. No calia.
Recentment, el Parlament aragonès ha aprovat la seva Llei de Llengües que estableix el LAPAO com a llengua pròpia de l’Aragó oriental, diferenciant-la del català. Com a expert en la llengua catalana i la seva història, quina valoració fa d’aquesta iniciativa?
Evidentment, és absurda. Respon a una certa mentalitat política, més pròpia dels règims totalitaris, que insisteix en què la realitat es conformi amb les seves doctrines, i no al revés. Cal confiar en què, a la llarga, la realitat s’imposi pel seu propi pes. Recorda l’intent del govern soviètic d’insistir en què la llengua de la República de Moldàvia fos diferent al romanès.
En aquest sentit encara, com resumiria per als no-entesos el punt que realment diferencia una llengua d’una altra?
Aquesta qüestió, francament, no es pot resumir amb brevetat. La diferenciació de llengües emparentades no és una qüestió purament científica, encara que es poden utilitzar arguments científics. Al cap i a la fi, és una qüestió social i política que depèn de la percepció dels parlants. Si el català de la Franja mai arribés a ser una llengua distinta del català d’altres territoris, no ho seria pas per una decisió del parlament a Saragossa.
Vostè és expert en fonologia. Quan aprenem una llengua estrangera, hi ha sons que ens són (o ens semblen) impossibles. Fins a quin punt ens marca la nostra llengua mare a l’hora d’aprendre a pronunciar nous idiomes?
La facilitat innata d’aprendre naturalment un sistema fonològic, la perdem gradualment entre l’edat de 7 a 12 anys, aproximadament. A partir d’aquella edat hi ha unes poques persones que poden adquirir una fonologia nova per pura imitació, però la gran majoria no pot evitar de percebre els sons nous en termes del sistema o sistemes que van aprendre abans dels 12 anys. Ara bé, si ens és difícil aprendre una fonologia nova per pura imitació, això no vol dir que amb esforç i pràctica, i amb bon professor o bona professora, els adults no puguem aconseguir una pronúncia més que acceptable. I per als que ja eren bilingües abans dels 12 anys, no els ve tan costa amunt fer-se la idea que una altra llengua pugui ser molt diferent, i no solament en fonètica.
