El jurat ha definit Wheeler com “filòleg en el sentit més tradicional del terme i lingüista teòric en el sentit més modern de l’expressió, Wheeler té l’estranya habilitat i la virtut de conjuminar el coneixement detallat de les dades i de la història de la llengua catalana, propi dels nostres millors filòlegs, i alhora el coneixement profund dels models teòrics més innovadors i més adequats per a la descripció lingüística, propi dels lingüistes teòrics”. 

En la seva deliberació han considerat que “La candidatura de Max W. Wheeler resulta especialment rellevant a hores d’ara, coincidint amb la seva recent jubilació, que no ha fet sinó incrementar la seva dedicació a la nostra llengua, i amb la recent publicació de l’obra Noves aproximacions a la fonologia i la morfologia del català. Volum d'homenatge a Max W. Wheeler (Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2011), en què 29 investigadors de diferents universitats de l’àrea lingüística catalana i de l’estranger presenten investigacions sobre els àmbits lingüístics en què més ha treballat el catalanòfil anglès”.

El premi, dotat amb 8.000 euros, es convoca anualment i de forma conjunta per la Fundació Ramon Llull i la Fundació Congrés de Cultura Catalana. Aquest reconeixement té per objectiu valorar el conjunt d’una obra individual d’una persona de fora del domini lingüístic, escrita en qualsevol llengua, i que hagi significat un notable coneixement de la realitat històrica i cultural catalana. Enguany, el jurat ha estat presidit pel director de l’IRL, Vicenç Villatoro. A proposta de la Fundació Ramon Llull, formen part del jurat Isidor Marí, Manuel Pérez-Saldanya i Joaquim Torres. Per part de la Fundació en formen part Francesc Vallverdú, Miquel Strubell i Marta Rovira. 

En les darreres edicions els guardonats han estat Georg Kremnitz (2012), Malika Ahmed (2010), Denise Boyer (2009), Michael van Walt van Praag (2008), Alan Yates (2007), Tilbert Stegmann (2006), Paul Preston (2005) i Giuspeppe Tavani (2004).

Max Wheeler

Nascut a Middlesex (Anglaterra) el 1946 és catedràtic emèrit en lingüística a la Universitat de Sussex. Wheeler es va formar com a romanista a la Universitat d’Oxford, on va llegir el 1975 la tesi doctoral, centrada en la fonologia generativa del català. Posteriorment va ser professor de lingüística a la Universitat de Liverpool fins al 1989 i a partir d’aquest any a la Universitat de Sussex, on va treballar fins a la seva recent jubilació. President de la Societat Anglocatalana des de 1993 a 1996, és també membre corresponent de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1997.

Format en la lingüística generativa, no s’ha estat d’adoptar altres models teòrics quan aquests s’ajustaven millor a l’explicació dels fenòmens analitzats. En aquest sentit són importantíssimes les seves aportacions dins el marc teòric del generativisme, però també de la Morfologia Natural i el cognitivisme i, més recentment, des de la Teoria de l’Optimitat.

Respecte als estudis sobre el català, convé destacar, pel seu abast i impacte acadèmic, les següents obres:

• La seva tesi doctoral sobre la fonologia del català, llegida a la Universitat d’Oxford l’any 1975 i publicada quatre anys després (Phonology of Catalan, Oxford: Blackell, 1979), la qual no sols té el mèrit de ser un estudi destacat sobre el sistema fonològic del català sinó també el fet de ser la primera obra realitzada en català des d’un marc teòric tan prestigiós en el moment, i encara en l’actualitat, com és el de la lingüística generativa 
• El llibre The Phonology of Catalan (Oxford: Oxford University Press, 2005), que revisa la fonologia del català en el marc de la Teoria de l’Optimitat 
• I el volum Morfologia i fonologia catalana i romànica: estudis diacrònics (Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007), que recull un conjunt d’articles publicats prèviament que tracten la morfologia del català i de cadascun dels seus grans dialectes, des de la perspectiva del cognitivisme i la Morfologia Natural, i que inclou un nou treball en el marc de la Teoria de l’Optimitat. 

El coneixement detallat de les dades i de la història de la llengua catalana l’ha fet també col·laborador inestimable de tres projectes col·lectius especialment significatius per a la nostra llengua com ara són: la Gramàtica del català contemporani (Empúries, 2002), en què s’ocupa del laboriós capítol dedicat a la “Flexió verbal irregular i verbs defectius” (vol. 1, pàg. 647-729); les Obres Completes de Pompeu Fabra (Enciclopèdia Catalana / Edicions 62 / Edicions 3i4 / Moll, 2005-2012), per a la qual escriu la “Introducció a la Gramàtica anglesa de Pompeu Fabra” (vol. 3, 2006, pàg. 641-663), i la Gramàtica del català antic, actualment en procés de revisió, en què analitza d’una manera minuciosa la conjugació verbal de la llengua antiga.