Quina presència creus que té la cultura catalana als Estats Units?

Crec que la cultura catalana hi és present, especialment a Califòrnia perquè és la terra de fra Juníper Serra.  Però Califòrnia té l'esperit que en alguns moments reconeixem a Catalunya: curiositat pel món que l'envolta, voluntat de compartir el què tenen amb els qui venen de fora i d'incidir en el món. Suposo que per això catedràtics com en Joan Ramon Resina hi van venir i s'hi van quedar. És un orgull que un català sigui director d'un departament de la Universitat d'Stanford. 

Com valores que la Universitat de Stanford faci aquestes Jornades?

És el reflex d'un esperit universitari amb ganes d'aprendre dels altres, per petits que siguin els móns que els expliquem. En el cas de la conferència que he vingut a compartir amb ells, sobre els mitjans de comunicació públics, que aquí als Estats Units són minoritaris i és un paradigma completament diferent. En qualsevol cas, reflexionar amb ells sobre el sentit de servei i responsabilitat social em sembla pertinent atès que els Estats Units, com Europa, vivim una crisi de valors similar, amb l'accent posat en la manca de compromís col·lectiu i una deriva cap a l'individualisme que ens ha dut, sens dubte, a la crisi que estem travessant plegats. 

Quin paper juguen els mitjans públics en la difusió de la cultura catalana a l’estranger?

Escassa: la gran projecció de Catalunya a l'estranger és la marca Barça. Això no obstant, l'arquitectura i l'interès turístic de la ciutat de Barcelona fan que el nostre sigui un país conegut per fragments. Ara, però, d'ençà de l'11 de setembre, hi ha consciència del problema polític amb Espanya. M'hi he trobat en el contacte quotidià amb les persones del carrer, a les botigues i als taxis: saben que Catalunya s'està plantejant la independència. Això fa mig any no passava. En el seu món referencial, Catalunya no existia. Havies d'explicar que era una nació amb capital a Barcelona. 

La  teva ponència es diu “Periodisme, Política i Mitjans de Comunicació Públics: Perduts al Laberint”. Fins a quin punt creus que el periodisme que es fa des dels mitjans de comunicació públics està condicionat pels polítics i la seva agenda? 

La clau per entendre aquesta relació és la dificultat d'equilibrar els mecanismes de control públics dels mitjans, que la llei no es perverteixi i que la independència dels periodistes estigui protegida. La crisi no ha contribuït a aquesta independència, perquè cada vegada la nostra professió està més precaritzada, hi ha menys persones disponibles per investigar i contrastar les informacions, i l'escassedat de mitjans potencia la superficialitat informativa i la seva dependència de les fonts interessades. Els polítics han de garantir la independència professional per a poder assegurar que el pluralisme en tots els àmbits -polític, social, territorial, lingüñistic- es preserva. Malauradament, la mirada a curt termini enterbola aquests objectius. Vivim massa pendents de la tàctica i no de les funcions de fons que han de complir els mitjans. 

En els darrers mesos les ràdios i televisions publiques catalanes han patit les retallades. Creus que amb aquestes condicions les ràdios i televisions públiques poden oferir les condicions perquè els periodistes ofereixin una informació veraç, honesta, completa i plural? 

Com deia en la resposta anterior, aquesta disminució de mitjans i la incertesa del seu futur professional pot derivar en menys possibilitats d'aprofundir informativament i el què és pitjor: l'autocensura com a mecanisme de protecció laboral. Evitar-se problemes per no ésser vist com una nosa per als propietaris dels mitjans, en cas que siguin privats, o els representants polítics als consells de govern. Aquesta és una tendència que disminueix la funció social del periodisme i el seu compromís amb la societat.