Un llibre d’artista col·lectiu, publicat per l'editorial Tenov, que inclou diverses reflexions sobre el tema de l’exposició en forma de textos i obres. Hi participen David Bestué, Lúa Coderch, Lola Lasurt, Daniela Ortiz, Perejaume i Francesc Torres. Les peces i els textos que presenten en aquesta publicació complementen l’exposició i hi dialoguen, com un llarg assaig visual i textual que planteja el tema de la iconoclàstia i la iconodulia des del fer, des de l’obrar, construint un contrapunt al discurs teòric i històric de Pedro Azara, enriquint-lo i, a vegades, desbordant-lo des del món de l’art contemporani.

David Bestué es relaciona amb les arquitectures i les obres d’art del passat amb una certa devoció, però, tal com s’entreveu en el seu text, ho fa de manera molt natural, sense nostàlgia, des d’un present continu. A l’exposició Rosi Amor, que va presentar al MNCARS, l’artista mostrava peces fetes amb resina (com les que mostra al llibre) que contenien pols d’altres elements. Aquest procés li permetia que escultures històriques prenguessin noves formes.

Lúa Coderch va crear a l’obra La muntanya màgica un relat versemblant sobre una de les icones arquitectòniques més venerades del segle xx: el pavelló de Barcelona de 1929. L’edifici de Mies van der Rohe revivia des de les ofrenes de fotos que li feien els turistes, o des d’una reconstrucció, versió inflable, del famós mur d’ònix. En aquesta publicació, també presenta una peça principalment textual, que qüestiona l’equiparació de tota obra d’art amb el monument i les verticalitats heroiques patriarcals, alhora que parla de la màgia i els trucs que utilitza l’artista.

El treball de Lola Lasurt presenta també una certa ambivalència entre l’adoració i la distància amb peces del passat. A Exercici de ritme utilitza fragments periodístics (publicats després de l’assassinat de Francesc Layret, el 1920) per posar-los en boca de les quatre figures de l’escultura que es va erigir en record del polític. La peça presentada en el llibre tanca una projecte iniciat el 2010, amb una pel·lícula que al·ludia a una història d’amor i desamor entre les figures de l’escultura, i convertia els personatges inanimats que formen el monument en subjectes desitjosos.

Al llarg de la seva carrera, Francesc Torres ha treballat reiteradament amb la idea de destrucció, fascinat pels cotxes accidentats, la devastació que provoquen les guerres o les restes dels gratacels del World Trade Center. La seva obra parla de la memòria col·lectiva i busca despertar la reflexió crítica. En el llibre Francesc Torres, a partir d’una peça pròpia titulada, precisament, Perder la cabeza, visita algunes escultures atacades a Berlín, Sant Petersburg i Barcelona, i d’aquesta manera amplia l’abast geogràfic de l’exposició. Amb un llenguatge molt més directe.

Daniela Ortiz treballa des de la creença en el poder del tòtem i la convicció que la imatge és poder, ja sigui una fotografia compartida a les xarxes socials, ja siguin dispositius museístics, que no són mai neutres políticament. A la peça que presenta en el llibre pretén despertar consciències constatant que la pervivència d’una icona colonial enmig de Barcelona té vasos comunicants amb les polítiques d’estrangeria catalanes.

Perejaume decideix escriure sense mostrar cap imatge, per deixar-les reposar, i perquè no les necessita per explicar l’íntima relació que vincula els artistes i les obres, solemne i distesa alhora. En aquest text o en el seu darrer llibre, Treure una marededéu a ballar, ens parla de forma lúcida i irònica del voler i la subjectivitat de les icones.

A més, el llibre documenta els monuments catalans que visitaran Venècia, acompanyats de les intervencions que hi fan el cineasta Albert García-Alzórriz amb el poeta Gabriel Ventura, el dramaturg Marcel Borràs i l’arquitecte Tiziano Schürch.