Participants

Gessamí Sánchez Ollé, 33 anys, Barcelona

Obra escollida del MACBA: 'Condensation Cube', de Hans Haacke

Objecte personal: coixí

Gessamí és doctora en Bioquímica i té anys d'experiència com a investigadora en centres de prestigi, però enfrontada a la recerca de feina només troba treballs temporals, amb sous que escassament superen els mil euros mensuals , i pels quals hi ha moltes sol · licituds, les dels seus col·legues investigadors, que es troben en circumstàncies similars.

Per intentar canviar aquesta situació, Gessamí forma part activa de D-Recerca, l'associació de doctorands i becaris investigadors de Catalunya. Conjuntament amb la Federació de Joves Investigadors Precaris, a nivell estatal, volen acabar amb la precarietat i inseguretat laboral del personal investigador a Espanya: sense cotització a la Seguretat Social, sense dret a cobrar la prestació per desocupació, sense reconeixement del dret a la baixa per malaltia o maternitat o vacances i amb sous mileuristes. I amb una incertesa que no es correspon amb els anys de dedicació per obtenir una formació i experiència específica i especialitzada.

Per finançar els seus estudis i cobrir les seves despeses durant la carrera, va treballar d'hostessa de congressos, de cangur, fent classes particulars o com a tècnic d'autòpsies. Després de quatre anys treballant en els laboratoris de la Universitat de Barcelona, ​​li van oferir quedar-se, però amb unes condicions "inacceptables": sense sou, sense assegurances, ni cotització a la Seguretat Social. Denuncia que la recerca en l'àmbit universitari "no es regeix per mèrits professionals" i que "és endogàmica", a més que no hi ha llocs intermedis ni una carrera d'investigador.

Després d'aquests quatre anys en els laboratoris de la Universitat de Barcelona, ​​i altres tants en un important grup de recerca d'Oncologia a la Vall d'Hebron, tem que la falta d'oportunitats laborals a Catalunya i a Espanya l'obligaran a anar a països com Suècia o EUA on, diu, les diferències són abismals, tant a nivell retributiu com pel que fa a drets laborals i reconeixement de la professió.
Per si això fos poc, amb l'actual situació i gestió econòmica del país, molts programes de recerca científica s'han quedat sense finançament.

Mentre busca feina, tracta de relaxar amb els seus tres gats, o practicant la dansa del ventre i dansa africana, però sense deixar de formar-se: està estudiant un curs en línia de la universitat de Harvard d'estadística per a investigació científica i un màster de la UAB de disseny d'investigació i estadística de Ciències de la Salut.

Abraçada a l’objecte personal que ha triat per a aquesta exposició, el seu coixí, somia poder quedar-se al lloc on ha rebut la seva formació i experiència i on li agradaria poder aplicar el que ha après durant tots aquests anys, si en té oportunitat, per col·laborar en la comprensió i curació de malalties rares.

Noèlia Asensi, 32 anys, Barcelona-Corbera

Obra escollida del MACBA: "Emboscadura", de Federico Guzmán

Objecte personal: Luxescena (dos tubs fluorescents muntats sobre barres de fusta, mòbils)

Noèlia està col·legiada al Col·legi d'Arquitectes de Catalunya des que es va llicenciar, fa vuit anys. Però està pensant en desapuntar-se. Encara que ha treballat des de la carrera en despatxos d'arquitectura, tant en projectes d'habitatges com en edificis i espais públics, fa mesos que no troba feina. Però tampoc és aquest el camí que vol seguir. En una de les professions més colpejades per la crisi-i més relacionades amb el seu esclat-, que ha passat de l'abundància de projectes al tancament de nombroses empreses, Noèlia sosté que cal un canvi radical: posar l'arquitectura al servei del ciutadà. "Un discurs global de disseny guiat per la comunicació i la multidisciplinarietat". I a això es dedica.

Està posant en marxa diverses iniciatives que porten a la pràctica aquesta màxima. Street2Lab, una galeria d'art urbà en línia, amb un mapa de Barcelona per localitzar i catalogar els millors grafits de la ciutat, i amb la qual està preparant calcomanies de grafits per vendre per e-comerç. Found & co, un projecte de reciclatge de mobles trobats al carrer perquè altres artistes creuen obra amb ells. I EnPúblic, "un projecte de creació en espais públics per resoldre problemàtiques concretes que detectem". Davant la falta d'ocupació i per poder realitzar els seus projectes, acaba de convertir EnPúblic en una empresa (societat civil privada) i s'ha donat d'alta com autònoma. Encara que de moment sap que no tindrà gairebé ingressos, ha triat l'autoocupació després de diversos mesos tractant de treballar en arquitectura o disseny.

És a la vegada pausada i inquieta, un caràcter que l'ajuda a suportar la incertesa laboral. S'ha preparat per donar aquest gir a la seva carrera: el 2012 va finalitzar el màster en Disseny, Art i Espai Públic d'ELISAVA (a la Universitat Pompeu Fabra), i actualment està estudiant Comunicació online per la UOC.

Molt unida a la seva família (és filla única) cada nit parla amb ells per skype. Cada cap de setmana els passa a la casa familiar a Corbera, fent tallers de reciclatge o treballant amb les seves sòcies.Troba a faltar el silenci i la natura, però fins que pugui traslladar, viu en un petit pis a Gràcia amb l'Ignasi i el seu gat.

L'objecte personal que ha triat, 'Luxescena', és un símbol d'aquest canvi que reclama a la professió: "Va ser la meva primera incursió en un concepte arquitectònic diferent del que m'havien ensenyat a la universitat i en els despatxos professionals on he treballat" . 'Luxescena', guanyador del concurs per al qual va ser dissenyat, va ser el primer projecte de EnPúblic: "És la materialització del descobriment personal de què es pot fer arquitectura social amb els mínims recursos, sense necessitat d'encàrrecs ni burocràcia, i l'inici de una aventura personal compartida ".

Aura Jobita Gonzáles, equatoriana resident a l'Hospitalet, 45 anys.

Obra del MACBA: “Cadira ZAJ”, d'Esther Ferrer

Objecte personal: Mare de Déu amb nen amb petxines marines (dels altars de casa seva)
Aura ja porta més de tres anys a l'atur i està disposada a fer qualsevol tipus de treball, sense importar-li ni els horaris ni la seva duresa. Va aterrar fa més de 10 anys a Madrid, provinent d'Equador, per buscar una vida millor per a ella i els seus quatre fills, deixant enrere, a més, un matrimoni fallit. La seva estada a Madrid va durar només tres dies, després de comprovar que les ofertes de treball que l'havien portat fins a Espanya eren més que dubtoses, i va decidir venir a Barcelona, ​​tot i que no coneixia ningú a la ciutat. Les tres primeres nits va haver de dormir en un parc. "No tenia on anar".

Durant aquests anys, ha exercit tota mena de treballs, des de tenir cura de persones grans en residencies o de nens petits en una casa, en cadenes de muntatge, repartint diaris de nit, fent mudances, etc. Gairebé sempre en treballs eventuals i mal retribuïts. Es vol treure el carnet per portar carretilles perquè creu que això li podria ajudar a trobar feina. "O el carnet que calgui". Amb una energia imparable, la seva lluita per no caure en el desànim és constant i està recolzada per una forta fe religiosa.

Aura no oblida aquells tres dies dormint al parc. Reparteix menjar i mantes entre els sense sostre, sobretot les nits dels caps de setmana, i tracta de parlar amb ells, de donar-los una mica de calor humà als que s'han quedat al marge. Ho fa al costat d'un grup de ciutadans (que paguen amb diners de la seva butxaca els aliments que els porten), que es comuniquen per Facebook i que no pertanyen a cap associació ni institució. Aura ha col · laborat amb diverses associacions, però diu que, precisament per això, prefereix fer-ho per lliure. S'enorgulleix d'ajudar a tot aquell que la reclama, encara que ella estigui en una situació precària.

Des de fa pocs mesos viu de lloguer en uns baixos de pocs metres a l'Hospitalet, després que la seva ex parella sentimental i parella de fet fins fa poc sol·licités  judicialment que abandonés el pis que compartien. Comparteix aquest nova llar amb les seves filles Jurleny (14 anys, estudiant d'ESO) i Estefania (22 anys, perruquera), que es van reunir amb ella a Barcelona fa 6 anys.
No vol tornar a Equador, encara que hi viuen dos dels seus fills i els seus néts, sobretot per la inseguretat i la violència.

El seu objecte personal, una Mare de Déu amb nen envoltada de petxines marines i amb bombetes, sortirà de l'espai reservat al seu altar personal per viatjar a Venècia. A la prestatgeria de l'habitació, on guarda imatges religioses al costat de fotografies i objectes de familiars morts, quedarà el buit que deixarà aquesta imatge, molt estimada per Aura. "Quan tot va malament, ella sempre hi és, recolzant-me".

Pedro González, 48 anys, Cornellà

Obra del MACBA: "Morceau d'art" de Jaume Xifra

Objecte personal: quadre collage d'un Crist amb la cara del seu germà mort, que penja de la paret del dormitori matrimonial

Pedro González va ser l'únic dels seus tres germans que no va néixer a la casa que els seus pares, andalusos emigrats per motius de treball, van construir a Cornellà. Ell va néixer a la Maternitat, però en aquesta mateixa casa de 50 m2 on va créixer i on van néixer els seus dos germans grans, viu ara amb la seva dona i els seus tres fills, de 19, 15 i 10 anys. En els baixos de la casa, la seva mare regentava un celler, on ell va començar a fer encàrrecs ja de molt petit.

Ara fa més de 2 anys que està a l'atur, des que l'empresa de llantes d'alumini -l'única a Catalunya, i en el seu moment líder mundial- en què va treballar durant 10 anys, va tancar, deixant a 240 treballadors al carrer . Les causes: la crisi de la indústria de l'automòbil, la baixada de les vendes de cotxes i la deslocalització. La planta ha estat traslladada a Txèquia i Itàlia, buscant l'abaratiment de costos, i ha provocat el tancament de les petites empreses proveïdores de la zona.

Per venir a aquesta empresa, que li oferia millors condicions -el seu últim sou era d'uns 48.000 euros / any com a cap de magatzem- va deixar la seva anterior ocupació, on va estar 17 anys: una empresa d'injecció de plàstics a l'Hospitalet de Llobregat. A l'any de deixar  aquella empresa, en un cap de setmana i gairebé en secret, els amos van vendre tota la maquinària i van deixar als treballadors en una situació surrealista: no podien treballar perquè havien desmantellat la planta, però si no assistien a la fàbrica durant els seus horaris de treball, s'exposaven a un acomiadament procedent per absentisme.

La malaltia que pateix la seva dona li impedeix treballar i portar una vida normal, de manera que és ell qui es sol ocupar de la casa i de fer el menjar. Se li ha acabat el subsidi per desocupació i ara només cobra una ajuda familiar de 425 euros. Preocupat pel futur dels seus fills, busca feina amb obstinació. Però la seva edat i les condicions de les poques ofertes de treball que troba, li fan entreveure poques esperances. "Sé que sona malament, però la sortida de la gent de la meva edat és que els joves se n'hagin d'anar a l'estranger, i nosaltres tindrem feina, però per 800 euros al mes". Se sent alleujat per no haver-se embarcat en la compra d'un pis quan les coses anaven bé i res feia presagiar la situació actual, perquè ara seria una càrrega angoixant per la seva família afrontar les despeses d'una hipoteca. Cada dia corre uns 10 quilòmetres: "Abans era un hobby, ara és una necessitat".

Molt familiar, auster i de poques paraules, a Pedro li és difícil desprendre's de l'objecte que lliura per l'exposició i que ocupa la capçalera del seu llit. Un Crist amb el rostre del seu germà, mort fa 15 anys. Havia anat a viure la movida madrilenya, amb diferents amics. L'autor del quadre era un d'ells, Sánchez Alonso, germà del cantant del grup musical La Unión. És un dels pocs objectes que va recollir de la casa del seu germà, després d'enterrar-lo: "Per a mi, és una manera de seguir veient-lo viu".

Cyntia Terrade, 22 anys, les Planes (Barcelona)

Obra del MACBA: 'Shipwreck and Workers' d'Allan Sekula (fragment)

Objecte personal: figura de jardí de Blancaneus

Cyntia té 22 anys i un currículum en blanc. Des que als 7 anys va morir la seva mare, ha passat la seva infància i la seva adolescència en centres de protecció de menors, un món paral·lel i aïllat, del qual no en guarda cap bon record. Quan als 18 anys va sortir definitivament de l'últim dels centres-ha passat per diversos, "un pitjor que l’altre" - feia un any i mig que no sortia al carrer ni veia la televisió. "Quan vaig sortir em vaig adonar que fins i tot la roba que tenia posada ja feia molt de temps que havia passat de moda". Tot li resultava estrany, i encara que fa ja quatre anys d'això, encara està tractant d'adaptar-se la vida exterior. Tracta de deixar enrere aquests anys de tensions i càstigs i situar-se, acostumar-se a la llibertat, i decidir què vol fer amb la seva vida. "Potser estudiaré una mica, però encara no sé què".

Mentrestant, busca feina, "en qualsevol cosa": cambrera de pis, netejadora, dependenta o cangur. Passejant pels carrers de Barcelona, ​​quan veu un lloc tranquil, on creu que se sentiria a gust treballant, lliura un CV. Però no té estudis ni experiència laboral. Per tenir una vida normal, el seu somni és trobar una feina, i encara que no té grans exigències, en la situació actual està sent molt complicat. "He deixat molts currículums, però mai m'han cridat".

Quan va sortir definitivament de l'últim centre de menors, va decidir mudar-se a casa del seu pare, que llogava una habitació en una casa per hostes a Barcelona. Allí va conèixer a un amic del pare, que li dobla l'edat, es va enamorar i van anar a viure junts a la casa d'ell a Les Planes. Sobre la diferència d'edat amb la seva parella, divorciat, diu: "Jo no puc estar amb un noi de la meva edat, amb tot el que he viscut, em semblen nens".

En la muntanya de Collserola, envoltada d'arbres, amb la seva gossa i els seus gats, hi troba el silenci i la tranquil·litat que necessita. Té una habitació on ha organitzat el seu tocador i on davant d'un mirall es raspalla els cabells llargs i es posa cremes, envoltada de figuretes de bruixes que col·lecciona, com vagament recorda que feia la seva mare.

La seva vida diària està marcada per la recollida de llenya per a la xemeneia, els petits arranjaments que reclama una casa construïda fa dècades sense gaire planificació, i la seva vida amb Miguel, la seva parella, també a l'atur.

Com l'objecte personal que ha triat, una figura de jardí de Blancaneus, Cyntia viu a mig camí entre el món real i un altre de conte. Entre la vida al camp, mig aïllada amb el seu company i els seus animals, i aquesta vida corrent que aspira a tenir quan trobi una feina. Entre la infància perduda en centres de menors i l'ànsia de ser mare aviat. La figura la va trobar emmagatzemada a la casa. "Estan també els nans, però només hi ha sis, n'hi ha un que no sabem on és".

Mamadou Kheraba Drame, senegalès resident des de fa 15 anys a Barcelona, 43 anys

Obra del MACBA: "Aquella noche volví a llorar con Bambi", de Carlos Pazos

Objecte personal: fotocòpia en color d'una representació d'Osiris, procedent d'un llibre d'Art.

Kheraba emana autoritat. És una cosa que es palpa a la nau industrial ocupada per centenars d'immigrants indocumentats, sense sostre, sense família i sense treball, que s'acullen a aquestes instal·lacions al barri de Poblenou de Barcelona. Centenars de persones passen per allà cada dia, la majoria d'ells africans subsaharians, que sobreviuen recollint ferralla per tota la ciutat i la revénen després a grans empreses de reciclatge. Molts d'ells dormen, també, a la nau, a falta d'un lloc millor. No veuen sortida a la seva situació de precarietat perllongada, però malden per sobreviure: no tenen electricitat, aigua corrent o calefacció, però les aconsegueixen enganxant-se a l'estesa pública, recollint aigua a les fonts del barri i fent foc en barrils. Entre els habitacles, a més de la compra-venda de ferralla, han posat en marxa modestos bars i restaurants, i hi ha en funcionament una mesquita, un local d'assaig i un centre de reunió social. Tot això, construït amb materials trobats a les escombraries i amb el suport dels veïns del barri.

Kheraba, senegalès de 43 anys, encara que no dorm allà, passa la major part del temps organitzant el magatzem que té a la nau. Ell no es dedica a la ferralla, sinó a tota la resta que pugui tenir una segona oportunitat: roba, material de fotografia, ordinadors, petits mobles, joguines ... Un dels destins d'aquesta ingent quantitat d'objectes rebutjats és enviar-los en camions a l'Àfrica subsahariana, on sí que li trobaran utilitat. Kheraba domina el castellà i el català. Fa més de 15 anys que viu a Catalunya, des que va fer un viatge "per conèixer aquesta part del món, amb l'excusa de visitar familiars". Barcelona no era més que una escala en el seu viatge, entre Portugal i França, però es va enamorar, es va casar, va tenir un fill (que ja té 10 anys) i es va quedar a la ciutat.

És una espècie de diplomàtic a la nau, i això és perquè entén i maneja ambdues cultures: l'africana de la societat familiar i solidària, la del reciclatge, i l'europea-catalana de l'estat de benestar i la 'Barcelona neta'. Intenta mantenir el precari equilibri d'una convivència extremadament fràgil i de garantir la continuïtat d'un espai constantment amenaçat de desallotjament que, encara que inacceptable com habitatge, és la menys dolenta de les alternatives que tenen els que hi viuen.

Fa sis anys que no visita el seu  Senegal natal, on treballava en el món del teatr i on està part de la seva amplíssima família: 36 germans de vuit dones diferents. Ara està esperant el seu segon fill, el primer amb la seva actual parella, una arquitecta alemanya que treballa posant en marxa franquícies de restaurants asiàtics en centres comercials.

El seu objecte personal, una fotocòpia en color d'un llibre d'art amb la imatge del déu egipci Osiris, presideix l'altar de la negritud que té en un lloc reservat del seu magatzem, a la nau ocupada. Està penjada damunt d'una prestatgeria atapeïda d'imatges i figures de ninots i verges, tots negres. "Si el MACBA és el temple blanc de l'art, Osiris és el déu negre d'aquest temple", afirma mentre pregunta com funciona l'adquisició d'obra al museu. "Potser algun dia vegem al MACBA algunes de les peces que fan els artistes que viuen a la nau'

Alejandro Roldán, 60 anys, l'Hospitalet de Llobregat

Obra del MACBA: "Retrato de un gudari llamado Odiseo" de Jorge Oteiza

Objecte personal: maquineta elèctrica d'afaitar que va pertànyer al seu pare

Alejandro, treballador de la metal·lúrgia i sindicalista nascut a Granada, no té amb prou feines objectes personals. Amb una amenaça de desnonament de l'habitatge que comparteix amb Cristina, cal seleccionar les mínimes pertinences possibles, que es puguin transportar amb les pròpies mans, per si arriba el desnonament.

L'amenaça de desnonament va ser, precisament, el que va unir a Cristina i Alejandro. Es van conèixer a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca de L'Hospitalet, que gestionen ara tots dos, amb l'ajuda d'altres voluntaris. És el portaveu i ànima d'una associació autogestionada que tracta d'ajudar a tots aquells amenaçats amb quedar-se al carrer, sigui per l'execució d'una hipoteca, sigui per un desnonament d'una casa de lloguer. Pràcticament cada setmana hi ha notícies que modifiquen un àmbit que està en constant evolució: han d'estar ben informats dels canvis legislatius, de les resolucions judicials i el moviment ciutadà, que estan creant precedents positius inimaginables fa uns anys. I cada petit avanç es celebra, enmig de la precarietat.

La PAH de l'Hospitalet gestiona també un banc d'aliments, perquè la situació de necessitat dels nombrosíssims afectats pels desnonaments arriba fins al punt de no tenir per menjar: "Hi ha gent que passa gana, literalment".

A Alejandro se li obliden els seus problemes de salut mentre treballa per defensar els drets dels ciutadans desatesos davant els bancs i altres poders. Fa quatre anys, un accident laboral el va deixar incapacitat per treballar, però no li reconeixen la minusvalidesa, de manera que no està percebent cap ajuda per l'accident, i està oficialment a l'atur.

La seva vida ha estat marcada per la lluita social i política, des de la clandestinitat antifranquista. Als 18 anys, el seu pare el va fer fora de casa en descobrir una publicació política clandestina. A partir de llavors, i fins avui, ha passat per tres matrimonis i per diferents treballs i empreses, sempre implicat amb la lluita obrera. La seva memòria és implacable, i també la seva exigència d'integritat i honestedat, a altres -especialment als càrrecs públics- i a si mateix. I ambdues coses li porten problemes i una bona quantitat d’enemics, un preu que està disposat a pagar a canvi de, diu, tenir neta la consciència.

Alejandro només es permet relaxar la duresa del seu discurs per compartir una notícia que l'emociona: "M'acaben de dir que hem aconseguit aturar un desnonament!". Immediatament després, torna a aixecar la guàrdia.

La maquineta elèctrica que ha triat Alejandro per la Biennal de Venècia és, pràcticament, el seu únic objecte personal. El seu pare la va estar usant des que els seus cinc fills li  van regalar per al Dia del Pare, fa ja més de 30 anys. Quan va morir, Alejandro se la va quedar "una mica d'amagat". No ha volgut netejar-la mai a fons, li agrada la idea que cada matí, quan s'afaita, els seus pèls es barregin amb els del seu pare.

Joan Andreu Parra, 42 anys, Badalona

Obra del MACBA:  'Compostatge de nou pintures',  de Perejaume

Objecte personal: Fotografies d’Humberto Rivas, com a regal pel seu casament

Joan Andreu Parra alimenta les xifres de l'atur des del 9 de gener de 2013, quan va decidir acollir-se a les baixes voluntàries indemnitzades que es proposaven, com una de les mesures per eliminar 1.200 llocs de treball en l'entitat en què ha treballat des dels 18 anys. Aquesta entitat es deia primer Caixa Sabadell, després Unnim quan es van unir tres petites caixes d'estalvis catalanes tractant de superar la crisi del sector, i actualment, BBVA, l'entitat que ha comprat Unnim per un euro, amb la garantia que si afloren dades desfavorables no detectats per seus auditors, serà l'Estat qui n’assumeixi el cost.

La decisió la va prendre després pensar-hi molt, i amb el vistiplau de la seva dona, amb la qual té dos fills de 8 i 10 anys. El treball d'ella, mestra en una escola pública, és tot i les retallades, una garantia d'estabilitat enmig d'un panorama laboral convuls i poc prometedor, i un dels motius pels quals ha decidit enfrontar-se a una nova etapa en la seva vida: "Jo només he fet una entrevista de treball en la meva vida, i fa 20 anys, i tampoc m'he posat mai a buscar ofertes d'ocupació ..." L'entitat on ha desenvolupat tota la seva carrera professional, primer com caixer en diferents sucursals, i després dins de la secció de Màrqueting i Imatge, l'afectava a nivell personal: "Jo no estava còmode. M'estava fent mal treballar en el sector financer ". Per més que treballés en Màrqueting, no es podia abstreure del funcionament de l'entitat, amb primes per objectius que portaven als comercials a vendre als seus clients productes financers inadequats.

Joan Andreu ha decidit agafar-se un temps per replantejar la seva carrera, i entre sessions de coaching, assessorament per recol·locar al mercat laboral i vídeos i llibres d'autoajuda, tracta de donar-li la volta a aquesta situació adversa: "Em vull conèixer millor a mi mateix" .

Està considerant la possibilitat d'emprendre per la seva banda, però sempre amb una base ètica: pensa en una cooperativa social, o algun negoci amb una gestió ètica del treball i dels beneficis. Està contactant amb altres persones que ja han posat en marxa algunes d'aquestes iniciatives. No considera la possibilitat de buscar una feina similar a la que acaba de deixar enrere, després de 24 anys.

Mentrestant, aprofita per passar temps amb els seus fills: ja no van al menjador escolar, sinó que ell s'ocupa de cuinar i mengen junts. Reconeix que la indemnització li proporciona la tranquil·litat per poder pensar bé què vol fer amb la seva vida i amb el seu temps.

La sèrie de fotografies d'Humberto Rivas que presta per a l'exposició és un objecte molt estimat per Joan Andreu, per ser un record del seu casament i de la seva amistat amb el fotògraf, ja mort, a qui va conèixer en la revista corporativa de l'entitat financera. A més de ser el record d'una amistat, "des del punt de vista estètic, les fotografies tenen clarament el 'toc Humberto': en blanc i negre, amb composició sòbria i amb un discurs propi"