A principis de la dècada de 1960, un patronat que treballava per la candidatura de Josep Carner al premi Nobel de literatura va obtenir un consens internacional inaudit —tal com explica Jaume Subirana a Josep Carner, l’exili del mite. Es tractava d’atorgar el reconeixement literari de major repercussió a un autor exiliat i enfrontat al govern dictatorial del seu país, que perseguia i prohibia la llengua en què ell escrivia. Era evident que la candidatura no tindria el suport dels poders públics i les ideologies dominants que l’haurien ajudat a triomfar. Ans al contrari, aquests van fer tot el possible per entrebancar-la. No obstant això, va rebre un sorprenent nombre d’adhesions del pes de les de T. S. Eliot, François Mauriac, Giuseppe Ungaretti o Roger Caillois. Per a un català és fàcil considerar Josep Carner el més gran escriptor en la seva llengua, però què representava en la literatura universal? Per què recollia aquests suports poc sospitosos de deure’s a motius personals o polítics?
Josep Carner fou membre de la primera generació de poetes europeus que van resoldre la crisi dels valors simbolistes en una nova orientació que va transformar i condicionar el gènere poètic per sempre més. Nascut el 1884, fou un talent literari precoç que publicà els primers textos als 12 anys. Es va formar en el simbolisme, però ben aviat li objectà els problemes que en denunciaven diversos corrents de l’època de crisi d’aquest moviment: primacia de la vaguetat musical al preu de manca de precisió; desconnexió de la vida de l’home comú; exacerbació de la singularitat; marginació de la societat; excés d’intel·lectualització; etc. Carner va partir de l’herència simbolista i d’aquestes crítiques a tal herència per establir una nova idea de poesia compartida amb els últims W. B. Yeats i R. M. Rilke —encara força pròxims al simbolisme— i amb Paul Valéry, T. S. Eliot, Giuseppe Ungaretti, Jorge Guillén o, entre els catalans que el seguiren en aquesta via, Carles Riba, Joaquim Folguera, J. V. Foix, Marià Manent, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Joan Vinyoli. És el que ha estat anomenat poètica postsimbolista.
Aquesta nova noció de la poesia que permetia atorgar-li un lloc en la societat moderna que no la relegués a la marginació a què l’abocava el simbolisme, llançava a la paperera de la història la imatge del poeta maleït, terrible, bohemi. En l’article «La dignitat literària» (1913), Carner mostrava la consciència històrica amb què col·laborava en aquest canvi:
El malcontentament romàntic provenia de creure’s el poeta un origen diví no reconegut, i que la poesia era una missió incomparable que eximia de deures. Avui, no sense alguna resistència, però amb tota equitat, es torna al sentit clàssic: es combat, fins i tot, la professionalitat de l’art, s’implora de l’artista el repòs d’una normalitat
El poeta és un treballador més del saber, de manera que en la seva feina no hi ha lloc per a idees etèries o irracionals respecte de la inspiració. No és un ésser superior o de sensibilitat especial en connexió amb déus inaccessibles i al marge del món. Les anàlisis que fa Carner de la pròpia tasca coincideixen amb les de Valéry, que fou el gran enemic de la poesia donada, espontània, inspirada. Des de principis de segle, Carner parlà d’una «orfebreria exigent». Considerava que un vers podia venir donat, irradiat del so d’una paraula, però que després calia construir una arquitectura que hi estigués a l’alçada. I arribà a plantejar la coincidència d’aquestes seves nocions de la creació poètica amb les de Valéry.
Giuseppe Ungaretti, en una imatge d'arxiu. Foto: Wikimedia Commons.
Des d’aquesta nova noció del poeta i la poesia, Carner es proposà emprar el gènere per analitzar com es produeixen les relacions entre individu i món que tenen com a intermediari la consciència, formada essencialment de llenguatge. La seva poesia formula l’experiència humana de la realitat examinant-ne la condició temporal, el funcionament del record, la creació d’il·lusions, els usos de la llengua, etc. Ho fa reprenent tota la poesia del passat, que ofereix ja cristal·litzades les experiències humanes de tots els temps. Auques i ventalls (1914) replanteja les relacions entre individu, poeta i col·lectivitat en la ciutat moderna situant-les conscientment al pol oposat en què les havia deixat Baudelaire. La paraula en el vent (1914) reformula tota la tradició amorosa occidental, des de Plató, els trobadors i Petrarca fins a la balada romàntica anglesa i el simbolisme francès, per examinar la condició temporal de la consciència i com aquesta estableix les formes de relació i comunicació entre individu i entorn, jo i altre. És un llibre que es realitza en aquella «percepció, no només de la condició de passat del passat, sinó també de la seva presència» que exigia T. S. Eliot a «Tradició i talent individual»; un llibre escrit, com demanava aquest, «no solament amb la pròpia generació als ossos, sinó amb la sensació que el total de la literatura d’Europa des d’Homer i amb ell el total de la literatura del seu país té una existència simultània i compon un ordre simultani». Poc després, tal com n’indica el títol, Bella terra, bella gent (1918) indaga els processos pels quals un poble transforma materialment i intel·lectualment el seu entorn construint-se una cultura que articula les vides individuals en esperit col·lectiu. Per a L’oreig entre les canyes (1920), Carner manllevà un títol de W. B. Yeats, The Wind Among the Reeds, per designar els lligams entre poesia i natura que el llibre analitza. Però feu especialment visible aquesta voluntat de construir un coneixement de la condició humana El cor quiet (1925), que parteix d’un món tenebrós, confús i sense sentit, ple d’interrogants i pors, per desembocar en un estat interior ple de llum, certeses i serenitat.
Carner, com Valéry, Ungaretti o Eliot, fou un gran defensor de la forma convencional. És la que ha establert una «bella gent» al llarg dels segles per donar sentit a una «terra» fent-la «bella». És l’única manera com pot prendre significació l’informe «oreig entre les canyes». Els seus llibres són plens de sonets, cançons, auques, balades, silves, alexandrins, decasíl·labs clàssics i tota mena de versos regulars. Hi ha lloc, també, per a les experimentacions formals que suposin una extensió de la convenció —en cap cas, un trencament d’aquesta. De fet, Carner és el poeta català amb un major domini de la versificació. La musicalitat i la bellesa lingüística dels seus versos produeixen en qualsevol catalanoparlant sensible l’efecte que fa Shakespeare a un anglès, Racine a un francès, Leopardi a un italià o Juan Ramón Jiménez a un espanyol. Però l’objectiu no és mai limitar-se a exhibir aquest domini, sinó emprar-lo com l’eina més precisa que tenim per al coneixement de tots aquells indrets de l’ésser humà que no abasten les ciències.
I és que tan sols a través de la convenció, el poeta aconsegueix despersonalitzar-se en la col·lectivitat, ço és, en les seves formes i la seva llengua —que és allò que té de més característic i perdurable— per esdevenir-ne la veu conscient. El mateix Carner proposà des del principi de la seva trajectòria, al ja citat «La dignitat literària», que «el poeta és carn i sang del poble, i que la seva veu és la veu col·lectiva, però inconscientment, sense entusiasmes melodramàtics i sense que la seva inspiració sigui mai condicionada per les seves qualitats personals de compassió i bondat». La coincidència, de nou, amb les teories de la impersonalitat del poeta plantejades per Eliot a «Tradició i talent individual» a partir de les de la capacitat negativa de Keats és completa —tal com analitza Enric Sullà al volum Carneriana.
El poeta T. S. Eliot. Foto: Wikimedia Commons
Per això molts dels poemes carnerians són retrats de l’home comú i la manera com la seva consciència es relaciona amb la realitat que l’envolta. Són poemes clarament connectats amb els d’altres contemporanis seus, com «The Love Song of J. Alfred Prufrock» d’Eliot. Culminaren en una de les obres mestres carnerianes, el poema de 1365 versos Nabí (1941). El protagonista n’és el profeta bíblic Jonàs. Al començament, assistim al despertar de la seva consciència, que és com una punxada dolorosa i pren la forma de la veu de Déu. Els diversos estadis que viurà aquesta consciència esdevenen correlat de la de qualsevol humà. I és analitzada en relació a la història col·lectiva de les guerres del segle XX i de tots els temps, així com dels exilis que provocaren.
El mateix Carner era a l’exili quan va acabar i publicar Nabí. A més de poeta, fou un dels intel·lectuals més compromesos del seu temps. Va escriure centenars d’articles polítics contra el feixisme, el nazisme i les dictadures, en els quals es definia com a liberal, demòcrata i republicà. També fou autor de contes, d’obres de teatre i d’assajos magistrals que analitzen comportaments i costums d’individus i societats. Però sempre va posar al capdavant de la seva activitat la poesia. I és que amb aquesta va recollir la tradició literària occidental que el precedia i la va renovar per col·laborar a establir la llengua, les formes, els recursos, els temes, els símbols i els significats en què es fonamenta tota la poesia contemporània. Culminà aquest procés, tal com ja n’indica el títol, Poesia (1957), un monumental volum per al qual Carner va revisar, reescriure, reorganitzar i ampliar els poemes que havia escrit fins llavors per construir una obra que transformava en poesia la seva vida sencera i, amb aquesta, les dels seus contemporanis i tot el seu temps.
Aquesta capacitat per convertir la vida en una poesia moderna cabdal per la pròpia tradició i per l’europea en general va fer possible que Carner fos reconegut entre autoritats literàries internacionals de tota mena. Nabí fou analitzat per lectors com el filòsof i professor de la Sorbona Jean Wahl; el professor d’estètica de la Universitat de Lieja Arsène Soreil; o Émilie Noulet, estudiosa del simbolisme i de Valéry, i muller de Carner des de 1937. Per la seva banda, Roger Caillois va prologar l’antologia Paliers (1950) afirmant que Carner no havia comès les faltes poètiques de distanciar-se de la gent, d’encantar-la inútilment amb la música del vers o d’esdevenir obscur; havia definit els sentiments comuns per tal de conèixer-los. O bé, en el volum d’homenatge L’obra de Josep Carner (1959), Jean Cassou considerà la poesia carneriana com l’art exquisit i subtil d’expressar les veritats immemorials; Jules Supervielle i la Nobel de literatura Gabriela Mistral hi afirmaven la seva admiració per Carner; o bé Ungaretti el considerava un poeta gran i lluminós. Perquè, sens dubte, la poesia de Carner il·lumina d’immens.
Imatge de l'arribada de Josep Carner a Barcelona, el 1970. Foto: Arxiu.
