Elegia a Xile des de Catalunya Ocupada, de Joan Brossa

Esclat captiu de roderes tràgiques,
tot sembla fruit d’una mala astúcia;
pel pedregar del plany tot trontolla
i el doll cruel empobreix la gaubança.

Torça el seu vol l’adversitat llòbrega,
colga universos amargor pràctica,
l’aurora bat timbals enfosquida:
els militars s’aixequen contra el poble.

Ni els morts coneixen tanta foscúria,
ara la sang enfila la prèdica
(tot Xile avui s’assembla a l’Espanya
del 39, carena empresonada).

La nit vermella i la dissort tètrica
allarguen l’hora d’aquesta infàmia;
el seny s’esquitxa, la sort es talla
i el torb despulla les ciutats esteses.

Somica el vent i fuig de la cúpula
de la justícia; transitòria,
fa trontollar la terrabastada
el raig del dia amb el soroll dels sabres.

A quatre vents minva la República;
damunt l’abisme llampurna trèmula
l’angúnia del poble; ja roden
els venjadors del mal de casa en casa.

I s’esllenega el raig ran de l’última
tendror; damunt la resplendor bòrnia
roda pels aires una agonia
i ressuciten falles miserables.

Llanterna al pedregar, la victòria
cau a les urpes de la catèrvola;
i torna l’ombra a punt de ratxada
quan la finestra es tanca en primavera.

Xarxa de clarors, trista celístia,
a la tongada d’una sal bàrbara,
la llibertat, de sobte captiva,
s’amaga a l’horitzó de tan deserta.

Engabiada la democràcia,
la tramuntana colga les víctimes;
l’home es fa vell sota un tel de boira
que amaga en remolins tot progressisme.

Fredeja arreu, salta la misèria,
que ja no atura el clos de cap tàpia;
el llop apaga la fulgurança
de Salvador Allende i de Neruda.

Al món fa donar un tomb la despòtica
nit; avui comanda el mar la càfila
nocturna dels diners. Tot ho apaga
la papallona del capitalisme.

L’àpat acobla totes les àguiles
dels tapabruts de totes les èpoques.
Frenava abusos el crit del poble.
Ara tornen els corbs de mans gelades.

Es condecoren els antics trànsfugues,
la torcedura de la calúmnia
dreça la serp i vénen els lladres,
i els llibres reben la primera bala.

Apliquen foc i ferre. L’angúnia
pinta ben guerxes les coses bàsiques;
no calen més espais ran de l’aigua,
i els boscos no mereixen transparències.

Closa la nit, ai! La cerimònia
té un precursor, la llum una rèmora
de fosquedat, l’hora del llop resta
subjecta a la figura d’aquella altra

guerra: la nostra, pista selvàtica,
fumera d’una mateixa màquina.
Fúries del mal, ¿qui no recorda
el metall escapçat a Catalunya?

Qui no recorda la violència?
Per les tenebres no hi ha distàncies:
el mateix gebre al socialisme;
a sota, el mateix pal entre les rodes.

El facciós no empra alta tàctica,
traeix igual, la mateixa insídia,
el mateix odi a l’estel marxista
i, al terme, el mateix llamp a la rosada.

(Els de la Junta han dat la notícia
que, la primera visita pública,
l’han feta a l’ambaixada espanyola
per celebrar-hi el Día del Caudillo.)

Igual hi dura l’actitud cínica
dels bisbes dòcils davant la bèstia ;
el fangar empara la hipocresia,
i el més enllà els ajuda a coronar-se.

Avant! Garbellem l’ombra, demòcrates,
que també a Espanya, tinguem memòria,
uns caps tallats a temps i ens hauríem
salvat. Vegeu la paga a l’humanisme!

Ben presents sota un ròssec d’escòria,
perduts entre moscam i immundícies,
poble de Xile, lliguem-nos ara
en una lluita amb fites d’esperança!

Octubre de 1973

Antologia de poemes de revolta