logo

Cicle de cinema català

torneu>>

Dimecres, 8 de febrer
Lincoln Center Film Society
Walter Reade Theater

Pel·lícules a Catalunya: 1906 – 2006

In a Glass Cage / Tras el cristal

Agustí Villaronga, 1987; 100m

«Ja no es fan obres que ens horroritzin com aquesta. Tras el cristal és una gran pel·lícula, però em vaig espantar massa per ensenyar-la als amics.» (John Waters)

Avís: aquesta pel·lícula conté imatges que poden ofendre a certs espectadors.

En una casa situada en una extensió solitària de la costa, hi viu Klaus, que havia estat metge en un camp de concentració, la seva muller Griselda i la seva filla Rena. Klaus ha quedat paralític a causa d'un accident i no es pot moure de dins d'un pulmó d'acer. Un dia un noi, Angelo, es presenta a la seva porta, buscant feina; proven de dissuadir-lo, però resulta que Angelo té alguna informació sobre els antics crims de Klaus, de manera que el deixen quedar, i es converteix en l'infermer de Klaus. A poc a poc, es va veient que Angelo no ha vingut pas tant per cuidar Klaus com saber coses d'ell; És evident que està seguint els passos infames del seu amo i que està disposat a seguir el seu model fins al final. Tras el cristal , que encara està prohibida a Autràlia, és una pel·lícula extraordinàriament trasbalsadora; Villaronga crea, minuciosament i amb un gran vigor, una atmosfera de depravació total, un món sense regles i sense límits, que, contemplant com es desenvolupa aquesta història, resulta profundament pertorbador: aquestes persones, completament conscients de qui són i del que han fets, que no demostren ni un bri de consciència! No apta per als porucs, és una obra per no perdre-se-la.

Dimecres 8 de febrer, 13.00h; dissabte 11 de febrer, 21:45h; diumenge 12 de febrer, 15.00h

 

Warsaw Bridge / Pont de Varsòvia

Pere Portabella, 1989; 90m

Una de les figures clau, no només del cinema català sinó també de l'espanyol, Pere Portabella va començar la seva carrera com a productor d'obres bàsiques com Los golfos de Saura i Viridiana de Buñuel. Durant els anys seixanta, va ser un dels fundadors i llums guia de l'Escola de Barcelona, a la qual va contribuir amb unes quantes de les seves principals obres. Després de més de deu anys d'inactivitat en el cinema, Portabella va tornar sorollosament i va arribar al Festival de Cinema de Cannes de 1989 amb Pont de Varsòvia . La pel·lícula posa en moviment tres personatges diferents, les històries dels quals s'encreuen, corren paral·leles o, de vegades, s'aparten completament virar l'una de l'altra. Continuant amb l'aproximació narrativa experimental que havia caracteritzat la seva obra amb l'Escola de Barcelona, Portabella crea una classe de simfonia de la ciutat de Barcelona (completa amb una orquestra simfònica que juga a l'exterior), ens movem a través d'una diversitat de localitzacions que fan rodar el cap, mentre els seus personatges continuen intentant adaptar-se als seus entorns nous.

Dimecres 8 de febrer, 15.00h; dissabte 11 de febrer, 15:30h

 

The Old Memory / La vieja memoria

Jaime Camino, 1978; 160m

«No volia descriure la veritat del que va passar durant la Guerra Civil, només registrar-ne uns records.» (Jaime Camino)

Després de la mort de Franco (1975), van arribar al públic diverses pel·lícules, novel·les i d'altres obres que començaven a explorar la guerra civil des de perspectives que, pocs anys abans, segurament haurien estat prohibides. La magistral pel·lícula de Jaime Camino La vieja memoria potser n'és l'obra clau -no tant per la seva posició particular o per les revelacions que faci sobre la guerra civil, sinó més aviat per la manera com dirigeix el procés en virtut del qual els fets històrics són recordats i utilitzats. Unint seqüències documentals amb entrevistes a molts supervivents de pes, que o bé apareixen a la pel·lícula o bé són al·ludits en aquestes seqüències, Camino revela les escletxes i les contradiccions que sorgeixen entre les dades històriques i els nostres records. Els canvis en la realitat política, les revelacions ulteriors o les posicions habituals són fets, entre d'altres, que tenen un profund efecte en la manera com coneixem el passat. Entre aquells que veiem i sentim a la pel·lícula, hi ha l'antic dictador Primo de Rivera, el democratacristià Gil Robles i l'anarquista Frederica Montseny, però potser els millors moments són aquells en què apareix Dolores Ibárruri, «La Pasionaria», a qui Camino va haver d'anar a filmar a Moscou.

Diumenge 29 de gener, 15.00h; dimecres 8 de febrer, 15.00h

 

© Institut Ramon Llull 2006 | Contacte | www.llull.com    
Amb la col·laboració de :