logo

Cicle de cinema català

torneu>>

Diumenge, 12 de febrer
Lincoln Center Film Society
Walter Reade Theater

Pel·lícules a Catalunya: 1906 – 2006

In a Glass Cage / Tras el cristal

Agustí Villaronga, 1987; 100m

«Ja no es fan obres que ens horroritzin com aquesta. Tras el cristal és una gran pel·lícula, però em vaig espantar massa per ensenyar-la als amics.» (John Waters)

Avís: aquesta pel·lícula conté imatges que poden ofendre a certs espectadors.

En una casa situada en una extensió solitària de la costa, hi viu Klaus, que havia estat metge en un camp de concentració, la seva muller Griselda i la seva filla Rena. Klaus ha quedat paralític a causa d'un accident i no es pot moure de dins d'un pulmó d'acer. Un dia un noi, Angelo, es presenta a la seva porta, buscant feina; proven de dissuadir-lo, però resulta que Angelo té alguna informació sobre els antics crims de Klaus, de manera que el deixen quedar, i es converteix en l'infermer de Klaus. A poc a poc, es va veient que Angelo no ha vingut pas tant per cuidar Klaus com saber coses d'ell; És evident que està seguint els passos infames del seu amo i que està disposat a seguir el seu model fins al final. Tras el cristal , que encara està prohibida a Autràlia, és una pel·lícula extraordinàriament trasbalsadora; Villaronga crea, minuciosament i amb un gran vigor, una atmosfera de depravació total, un món sense regles i sense límits, que, contemplant com es desenvolupa aquesta història, resulta profundament pertorbador: aquestes persones, completament conscients de qui són i del que han fets, que no demostren ni un bri de consciència! No apta per als porucs, és una obra per no perdre-se-la.

Dimecres 8 de febrer, 13.00 h; dissabte 11 de febrer, 21:45h; diumenge 12 de febrer, 15.00 h

 

 

Diamond Plaza / La Plaça del Diamant

Francesc Betriu, 1982; 117m

La Plaça de Diamant , una altra pel·lícula decisiva per al cinema català, està basada en una novel·la de Mercè Rodoreda, que molts altres havien intentat adaptar a la pantalla sense aconseguir-ho. La pel·lícula, un ric fresc històric que s'estén des de finals dels anys vint fins als primers anys cinquanta, se centra en Colometa, molt ben interpretada per Sílvia Munt, una dona jove la vida del qual ho enregistra tot, des de l'eufòria que va acompanyar la declaració de la república espanyola fins a les dificultats econòmiques i la desolació que van marcar els anys posteriors a la guerra civil. Molts espanyols de totes les regions van veure, per primera vegada, el dia a dia de la seva durant els anys més foscos del franquisme reflectit sobre la pantalla. Una obra enormement poderosa i, alhora, un exemple estimulant de la nova llibertat que per fi han experimentat els espanyols en el seu passat recent.

Dimarts 7 de febrer, 14.00 h i 18:15h; diumenge 12 de febrer, 15.00h

 

 

 

 

Monkeys Like Becky / Mones com la Becky

Joaquim Jordà & Núria Villazán, 1999; 97m

Un dels pilars de l'Escola de Barcelona dels anys seixanta, Joaquim Jordà més endavant va dedicar el seu talent a fer guions abans de tornar a la direcció durant els anys noranta. Mones com la Becky mostra que el seu vell esperit subversiu vell encara brilla amb força. La pel·lícula, una de les barreges més estranyes de realitat i ficció que s'han vist en els últims anys, es basa en la història real del Premi Nobel guanyat pel neuròleg portuguès Egaz Moniz. A principis dels anys trenta, Moniz va assistir a una conferència a Londres en què un biòleg americà va presentar una mona dòcil i encantadora que es deia Becky; el biòleg va projectar una pel·lícula en la qual es mostrava que la Becky abans havia estat un animal molt salvatge. Es deia que la transformació era provocada per una incisió al lòbul central del cervell de Becky. Moniz s'adona que aquell procediment podria resultar eficaç amb esquizofrènics, i així és com neix la pràctica de lobotomies. Utilitzant tant seqüències planejades com fragments documentals, Jordà i Villazán capten de manera torta la intersecció de ciència, la psiquiatria i el control social.

Diumenge 12 de febrer, 17:30h; dilluns 13 de febrer, 15.00 h

 

 

Anguish / Angoixa

Bigas Luna, 1987; 93m

«Quan els crítics i al públic els queia la bava amb les tècniques postmodernes d' Scream , era interessant que ningú no fes referència a Angoixa de Bigas Luna, una entrada en el gènere immensament intel·ligent feta gairebé una dècada abans de la popular pel·lícula de Craven... Angoixa , sagnant, terrorífica, estranya i pertorbadora, és allà, amb Testigo Mudo , com el millor esglai fullejar de què la majoria dels espectadors mai no han sentit a parlar mai.» (Rod Armstrong, reel.com)

Bigas Luna, un dels maleïts permanents del cinema espanyol, ha modelat una pel·lícula de terror que aborda el tema més dur de tots: ¿per què la gent va a veure pel·lícules de terror? L'actor nord-americà Michael Lerner fa d'un noi de mamà curt de vista que treballa per a un oftalmòleg que el despatxa inesperadament. Incitat per la seva mare, emprèn la seva revenja contra un món de gent que hi veu amb claredat... ¿o és aquest l'argument de la pel·lícula de terror que vam veure la setmana passada? Donant voltes dins i fora de si mateix amb gràcia i enginy, Angoixa esgarrifa de sobres per agradar els admiradors del gènere mentre ofereix a tots els altres una reflexió sobre per què a la gent li agrada ser que l'espantin.

Dijous 9 de febrer, 14.00h i 21:30h; diumenge 12 de febrer, 19:30h

 

© Institut Ramon Llull 2006 | Contacte | www.llull.com    
Amb la col·laboració de :