La divisió entre Ciència, Tecnologia i Humanitats és tan arrelada al nostre sistema educatiu, que costa molt pensar en altres formes, no excloents, d'estructurar els coneixements. És molt comú considerar que les Ciències i les Humanitats són menes diferents de coneixement, que utilitzen metodologies contraposades i parlen llenguatges mútuament incomprensibles. És la idea de les dues cultures, popularitzada pel científic i escriptor britànic C. P. Snow fa més de cinquanta anys. Tot i les crítiques que ha rebut i els profunds canvis que hi ha hagut en el mapa de les disciplines i la cultura, citem i reeditem Snow sense parar prou esment en el fet que defensar la necessitat de tendir ponts entre dos àmbits referma les seves diferències. A més, en reduir la relació entre ells al coneixement selectiu de conceptes, autors i obres claus de cada àmbit, la idea de les dues cultures ignora les múltiples maneres que tenen ciències i humanitats d'articular-se i constituir-se mútuament.

La idea de les dues cultures limita les opcions dels alumnes de Secundària, que en acabar l'etapa obligatòria han d'escollir una de les modalitats de batxillerat. Aquesta elecció condicionarà la de les optatives de la fase específica de l'examen de selectivitat i la nota amb què miraran d'accedir als seus graus de preferència.

Aquesta separació té continuïtat en els graus, que fins fa poc havien d'estar adscrits, per decret, a una de cinc branques de coneixement: Arts i Humanitats; Ciències; Ciències de la Salut; Ciències Socials i Jurídiques; Enginyeria i Arquitectura. El nou decret d'organització dels ensenyaments universitaris aprovat recentment multiplica per sis el nombre d'àmbits de coneixement, però l'àmbit "interdisciplinar" és el darrer de la llista i no sembla que tingui entitat pròpia. Aquesta situació contrasta amb la del postgrau, la recerca o l'activitat professional, on són freqüents les col·laboracions entre persones de formacions ben diverses, o els canvis d’àmbit de coneixement en passat del grau al màster.

A l’estada sobre Ciència, Tecnologia i Humanitats que tingué lloc a FaberLlull Olot l'abril de 2021, vam donar voltes a aquestes qüestions a partir de diferents projectes: una obra de teatre sobre temps i ecofeminisme, un llibre sobre tècnica i tecnologia, un projecte de visió per computador, una reflexió sobre humanitats i medicina... i, en el meu cas, l'elaboració d'un nou grau que trenca l’organització més comuna dels camps de coneixement a les nostres universitats.

Els darrers tres anys he coordinat el grup de professors i alumnes de tres universitats que ha redactat la memòria d'un grau pioner en Ciència, Tecnologia i Humanitats. És un grau oficial de 240 crèdits impartit conjuntament per la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Autònoma de Madrid i la Universitat Carlos III de Madrid, coordinat per la UAB. Hi participen facultats i departaments de diferents àmbits de coneixement.

A l'hora de convèncer l'Agència de Qualitat Universitària de Catalunya de la necessitat i viabilitat del nou grau, l'existència de nombrosos referents internacionals fou crucial. Allò que volíem fer ja es feia amb èxit a d'altres països. Salvant les distàncies entre sistemes universitaris i tenint en compte la integració de l'espai universitari europeu, ¿per què no hauríem de poder fer-ho també nosaltres?

Aquesta fou també una de les conclusions del congrés sobre les Humanitats en l'Educació Superior: Sinergies entre Ciència, Tecnologia i Humanitats, organitzat per la xarxa GUNi (Global University Network for Innovation) i celebrat a Barcelona en novembre de 2018, l'informe final del qual es presentà a Barcelona en desembre de 2019:

"Si volem avançar vers una epistemologia basada en problemes comuns i solucions compartides, que impliqui tots els angles del coneixement humà i defugi la compartimentalització de les disciplines, el primer que ens cal fer és parlar de l'organització de les nostres institucions d'ensenyament primari, secundari i superior. […] Tractar les humanitats en relació amb la ciència i la tecnologia significa, abans de res, imaginar altres configuracions de les relacions entre els àmbits del coneixement. No es tracta de connectar-los com si fossin realitats separades, sinó precisament de qüestionar la seva estricta separació cartesiana i treballar per revertir el procés des dels seus fonaments. […] Pensem que el que cal avui no és creuar o unir disciplines, sinó redefinir la seva separació. En altres paraules, hem de redibuixar el mapa dels coneixements mirant de fer possible i facilitar les sinergies indispensables, mirant de fer-les créixer" (versió reduïda de l'Informe p. 44)

El nou grau està centrat en els espais comuns a diferents disciplines, aquells que la majoria de graus existents deixen de banda precisament per la seva naturalesa híbrida o compartida. Les nombroses qüestions comunes que han plantejat històricament la Física i la Filosofia, per exemple, no són objecte d’estudi dels graus de Física i Filosofia. L’existència d’aquests espais comuns de coneixement no prova que un grau intersticial sigui viable. Tampoc no ignorem que la formació en una disciplina pot obrir la via de la interdisciplinaritat. Però no és l’única via possible i és també una via arriscada, perquè pot desincentivar la col·laboració i limitar les oportunitats d'interacció.

En la introducció a la reedició del clàssic d'Snow, Stefan Collini expressà la necessitat de promoure “cert bilingüisme intel·lectual, la capacitat de parlar la nostra llengua especialitzada sense deixar d'atendre i si convé contribuir a discussions culturals més àmplies. Tot això seria més fàcil si no ens especialitzéssim tan aviat […] Però encara més important fora que conreéssim, en el si de les diverses disciplines acadèmiques, no ja certa comprensió de l'encaix de les seves activitats en un tot cultural, sinó també la idea que atendre a aquesta mena de qüestions no és una ocupació voluntària i marginal, sinó una part integral, que hauria de ser degudament reconeguda, de la pròpia activitat professional" (S. Collini, introducció a C. P. Snow, The Two Cultures, Cambridge: Cambridge University Press, 1993, p. lvii).

El setembre de 2021 els primers alumnes del grau en Ciència, Tecnologia i Humanitats van arribar a les aules. El seu interès sense límits per coneixements presumptament estancs és el millor estímul que podíem rebre els qui treballem per consolidar-lo.

Xavier Roqué. Físic i historiador de la ciència, investigador de l’Institut d’Història de la Ciència i professor del Departament de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona. És docent a les facultats de Ciències, Filosofia i Lletres i Ciències de l’Educació de la UAB, i ha estat investigador visitant a les universitats de Cambridge i Uppsala. Fa recerca sobre la història de la física contemporània, amb especial atenció al gènere, la cultura material i la política. Ha editat, junt amb Néstor Herran, La física en la dictadura. Físicos, cultura y poder en España, 1939-1975 (2012). També ha editat i traduït textos de Heinrich Hertz (Las ondas electromagnéticas, 1990), Niels Bohr (L’estructura i la filosofia dels àtoms, 2010), Marie Curie (Escritos biográficos, 2011) i Albert Einstein (La relativitat a l’abast de tothom, 2018). Coordina el nou grau en Ciència, Tecnologia i Humanitats (UAB-UAM-UC3M), que s’imparteix des del curs 2021-22.