Institut Ramon LLull

Paco Poch: «D’un bon documental te’n recordes sempre»

paperllull.  Barcelona, 17/03/2021

Paco Poch és un nom clau per entendre el cinema d’autor i independent dels últims trenta anys al nostre país. Especialment rellevant en el camp del documental, el Festival de Tolosa li va dedicar el 2016 una retrospectiva que ha quedat recollida en el llibre 'Sobre el cinema documental produït per Paco Poch i la seva retrospectiva a la XXI edició del Festival Cinespaña de Toulouse', de Gabriela Zea. Una entrevista d'Esteve Plantada.




Professor, conversador infatigable, emprenedor, cinèfil, cineclubista. Però, sobretot, productor. Paco Poch (Igualada, 1951) és un els noms imprescindibles per entendre el cinema d’autor i independent a casa nostra a les darreres tres dècades, especialment pel que fa a l’àmbit del documental, tasca per la qual va merèixer la retrospectiva que li va dedicar el Festival Cinespaña de Toulouse el 2016. Entre d’altres, ha treballat amb cineastes com Isaki Lacuesta, Patricio Guzmán, José Luis Guerín, Béla Tarr o Valeria Bruni Tedeschi. Cinema, poesia i revolució.

 

—Ets llicenciat en Història moderna (UB), però acabes dedicant-te professionalment al cinema.

Vaig estudiar Història, però en realitat era com si hagués estudiat Humanitats. El programa tenia assignatures molt diverses i vaig poder tocar moltes tecles. Un cop acabada la carrera, vaig fer el Màster en Economia i Direcció d’empreses, perquè tenia clar que em volia dedicar a la producció, però només sabia coses de cultura, del món i de la gent… però d’empresa, res de res! Més tard, vaig fer el doctorat en producció audiovisual, a la Pompeu Fabra. M’agrada la formació que he tingut, perquè és coherent: hi ha fotografia, humanitats, empresa i també hi ha producció audiovisual.

—Vas començar fent de fotògraf cultural.

Com que en aquella època no es podia estudiar cinema, em vaig posar a treballar de fotògraf amb el Manuel Muntaner, fotos de cultura principalment. Era un mal fotògraf [riu]. Però vaig fer les fotos de Crònica d’un temps, de l’Ovidi Montllor, en blanc i negre, o algunes del Quico pi de la Serra.

—Quan descobreixes que el cinema és la teva vocació?

Als setze anys, al Cineclub Mirador del Fòrum Vergés, on ara hi ha l’Edifici Balmes de la Universitat Pompeu Fabra. Vaig enxampar L'evangeli segons sant Mateu (Il vangelo secondo Matteo, 1964) del Pasolini, Al final de l'escapada (À bout de souffle, 1960) de Godard, amb aquella seqüència tan impactant de Jean-Paul Belmondo intentant-li treure la samarreta a Jean Seberg sota el Guernica de Picasso. És que jo també li volia treure la samarreta! Això és el que em va enganxar més del cinema. I que a la pel·lícula, el personatge de Seberg no es deixa treure mai la samarreta. M’encanta! És la idea de la identificació: quan comença la pel·lícula ja ets tu a dins, totalment enganxat. També van fer Pierrot le fou (Godard, 1965) i m’hi vaig trobar molt identificat, amb el Pierrot: tothom em deia que m’hi assemblava!

—Res de cinema de gran consum?

El més comercial que es programava al cineclub eren Els ocells (1963) de Hitchcock, que és molt interessant a nivell psicològic. Tot era una gran descoberta. Vaig anar fent i també vaig arribar al cinema de l’Est, sobretot cinema txec, amb les primeres obres de Milos Forman, com Els amors d’una rossa (1965), cinema suec com Elvira Madigan (Bo Widerberg, 1967), el cinema d’art i assaig, i el cinema italià, com les pel·lícules de Michelangelo Antonioni i el primer Fellini, o el Marco Bellocchio d’I pugni in tasca (1965)… O Glauber Rocha i Dios y el diablo en la tierra del sol (1964). Vaig quedar garratibat, tremendament impressionat per totes aquestes pel·lícules. Era molt impactant!

—La descoberta venia acompanyada d’uns moments molt potents a nivell social i cultural…

Era l’època de la semiòtica, del marxisme, de l’antropologia filosòfica… acabaves fent un popurri molt interessant. I, a sobre, tenies el maig del 68 acabat de passar i els black panthers a punt de fer la revolució. El mon bullia!

—No et fa basarda veure que no hem avançat gaire, en algun terrenys socials? Si ho mires bé, sembla que som al mateix punt…

[Riu] Estem molt igual! Fa pocs dies la UPF ha fet Doctora Honoris Causa a l’Angela Davis. És una figura hiperactiva, que ho té tot: lluita racial i social, feminisme… i no para. Potser no hem avançat gaire, però totes aquestes lluites han servit per no retrocedir. És això: més que avançar, el que fem és evitar que es retrocedeixi. La lluita fa que el feixisme i la dictadura no vagin creixent.

—Com arribes al documental, en aquells anys?

En la meva formació com a cinèfil, recordo molt pocs documentals. Recordo The War Game, de Peter Watkins, sobre la bomba atòmica. O A bigger splash, Jack Hazan, la història del famós quadre de David Hockney. Molt poques obres, però molt bones. Ara n’hi ha més, amb alguns documentals de gran impacte. Com els de Wim Wenders, per exemple The Salt of the Earth (2014).

—El Festival Cinespaña de Toulouse et va dedicar el 2016 una retrospectiva per la teva contribució al gènere del documental, on tens una rellevància fonamental. Què té el documental que ens agrada tant?

He conreat molt la línia del fals documental, que trobo molt interessant. El tema és que d’un bon documental te’n recordes sempre. I que sempre t’és útil. No crec que ara s’en parli més que abans, o que estigui de moda, sinó que avui en dia tothom ha vist un documental que li ha impactat, que li ha estat útil i que li ha interessat.

—De petit, tenies algun lligam amb el cinema? D’on ve aquesta passió?

El meu pare feia jerseis, l’empresa es deia Mallerich. Era una persona molt exquisida i es va muntar la publicitat, als anys 60, amb un sistema força innovador per l’època: va agafar tots els actors americans que venien aquí a rodar (Tyrone Power, Ava Gardner, Liz Taylor, etc.) i es feia un catàleg on hi deia "Mallerich viste a las estrellas". Era un muntatge. A banda d’això, el pare havia escrit algun article sobre la influència del cinema en la moda i també teníem una càmera i projector a casa, on passàvem pel·lícules del Charlot. Tot això va deixant petjada…

—En la teva formació cinèfila, quin va ser el moment clau?

Quan vas ampliant el teu propi horitzó humà amb les pel·lícules que veus, quan et serveix per veure altres països, altres mons, i quan te n’adones que els problemes de la gent d’arreu també són els teus. Ja a la universitat, en plena època de Nixon i la guerra del Vietnam, nosaltres vèiem els cartells que deien "Nixon assassí" i nosaltres aprofitàvem i fèiem el mateix, però adaptat: "Franco asesino". Una vegada, ens van enxampar en una d’aquestes manis. Passava amb un company per davant de la comissaria del carrer París, just quan estaven apedregant el Banc Atlàntic. I ens van agafar.

—Vas estar detingut?

Una setmaneta a la presó! Per sort, no em va passar res, allà dins… Això em fa pensar en com vivia el moment, i les implicacions de cadascun. Recordo que un dia, a les dotze del migdia, estava veient Gertrud (1964) del Dreyer al cinema Alexis. La pel·lícula acaba amb una cadira buida. I em va fer pensar molt: eren les dotze i jo estava al cinema, mentre la gent era al carrer. Vivia molt aquesta dicotomia, entre l’acció i la cultura. una altra vegada, un company em va dir que feia una setmana que em buscaven, que estaven patint per si m’havia passat res. I jo era al poble, estudiant! "La revolució en marxa, la gent al carrer… i tu al poble!", em va dir. Em va impressionar molt que tingués aquesta tirada per la cultura i l’art mentre el món estava lluitant pel canvi.

—La cultura també transforma societats, no?

És el camí que jo he agafat! Però a l’època em va costar d’assimilar, vaig tenir moltes converses al voltant d’aquest tema, amb molta gent militant i alternativa.

—N’has tret l’aigua clara, amb els anys?

Per mi és molt important l’opció pacifista i la de la desobediència civil, dos elements que em motiven moltíssim. En aquest moment, estic en la línia que impulsa Òmnium, perquè no és cap partit polític i està fent una gran feina, i em provoca molta tristesa que el president de l’entitat [Jordi Cuixart] estigui a la presó. Quan em van demanar d’entrar a la junta, m’hi vaig llençar a ull clucs! De vegades, com a activista, sembla que la feina no serveix per res, com dèiem. Però crec que sí, que sempre hem d’anar fent, que és útil, encara que de vegades pensis que fas poc. Tot ajuda a què el món millori i, com a mínim, que no vagi cap enrere.

—Inicies l’aventura cinematogràfica el 1979. Un any després fas de productor delegat de Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón, la primera pel·lícula de Pedro Almodóvar.

Era a Fígaro Films. Com a cap de producció vaig fer Navajeros, La revolta dels ocells, i moltes altres. A Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón en realitat no hi vaig fer res, vaig ajudar en tot allò que vaig poder, però ells eren una cooperativa que s’ho feien tot. Amb una figura com l’Almodóvar, que era un milhomes, que ho era literalment: ell tot sol valia per mil! Estic molt content d’haver-hi estat, però és una medalla que no m’he volgut posar mai. Simplement hi vaig col·laborar com a tècnic.

—Cinc anys després crees la teva pròpia productora, Virginia Films.

Vaig deixar la feina de Fígaro Films quan va morir el meu pare. Va ser un període de reajustament familiar. I llavors vaig muntar la meva pròpia productora, Virginia Films, i vaig fer La senyora (Jordi Cadena, 1987). Al mateix temps, vaig crear Catalan Films com a organisme de la Generalitat per promocionar el cinema en la nostra llengua. La primera operació va ser al Festival de Berlín, on vam demanar un stand i no ens el deixaven. Vaig haver d’anar a veure al director del certamen, un petit conflicte diplomàtic. Al final, en Carmelo Romero, que aleshores era director de promoció del cinema espanyol, va acabar muntant un stand per les autonomies, que tot just començaven a funcionar.

—El "café para todos", vaja.

Exactament! Però al final ens en vam sortir. El Catalan Films és un gran departament de promoció del cinema català, que encara funciona.

 

Paco Poch. Foto: Óscar Fernández Orengo.

 

—El 1994 va crear Mallerich Audiovisual, que agafa el relleu de Virginia Films i amb la qual ha produït nombrosos llargmetratges i documentals, entre d'altres d'Isaki Lacuesta.

Amb Virginia Films vaig tenir una enganxada molt forta a nivell econòmic. Tenia un administrador a l’empresa que m’anava endeutant de manera astronòmica, sense que jo en tingués el control. Es va anar creant una pilota financera i vaig haver de tancar. Però no vull dir que em van estafar i llestos. Em van estafar, sí, però també és culpa meva de no haver-ho controlat… El forat creixia i creixia i un dia vaig dir prou. Necessitava aturar-me i aturar aquella inèrcia. I vaig tornar a començar amb Mallerich.

—I va anar bé.

Sí, però el període de travessa del desert va ser molt dur. Curiosament, el meu pare també havia fet una fallida en la crisi del 63, i per això la productora es diu Mallerich, perquè ell també se’n va sortir.

—Al llibre, Manuel Pérez Estremera defineix l’estil de Paco Poch com “una mescla de rigor, capacitat de treball, coneixement cultural, realisme laboral sense desatendre les necessitats principals de la direcció, i habilitat en el món de possibles compradors, festivals i panorama internacional, i tot això sota el senzill aspecte d’un savi distret”.  És així? Tu com definiries l’estil Paco Poch?

No és ben bé així, perquè diu moltes qualitats que jo no tinc! Sí que tinc això dels contactes internacionals, sí que soc un "savi distret". Però en Pérez Estremera el que fa és explicar què ha de ser un productor, de mi parla molt poc [riu]. Tinc rigor i manca de rigor alhora: em moc bé, però desordenadament. En el meu estil es barreja l’aspecte humà, de continguts, d’interessos, d’elements cultes i al mateix temps progressistes. La idea que el cine és la vida i la continuació dels teus somnis. Així definiria el meu estil. I que la poesia no està renyida amb la reivindicació.

—A banda de productor, també has tingut una llarga trajectòria com a professor: a la UPF i com a director del Màster en Producció i Distribució Cinematogràfica (EPAC/ECIB/Mediapro/UVIC).

La tasca de professor és molt important per mi, i no se’n parla mai. Vaig començar l’any 1995 a la primera promoció de producció de la Pompeu Fabra. Vaig ser-ne professor durant 25 anys i me’n vaig cansar.

—Per què ho vas deixar?

Va venir el tema de les webseries, dels videojocs… diverses coses que em van fer adonar que estava perdent el tren. Em sentia com els pagesos que encara van amb la mula a llaurar i que no saben com funciona el tractor… Culpa meva, no pas dels alumnes…

—De fet, l’audiovisual està canviant de dalt a baix: les sales de cinema tanquen, l’exhibició s’ha de reinventar, les plataformes sota demanda… Cap on anem?

Fa poc, el director del Festival de Sant Sebastià em va dir que el joves veuen, per estadística, un 10% d’una pel·lícula. Més que de distribució i de contingut, tenim un problema de la "memòria de peix", de l'atenció que dediquem a les coses. Cada 10 minuts hi ha una gran quantitat d’interrupcions d’atenció, passem a d’altres coses molt de pressa. No puc dir que sigui ni millor, ni pitjor. Ja t’ho deia: estic acostumat a anar amb la mula a llaurar i ara em venen amb el tractor [riu]. Jo no puc dir que això no sigui vàlid, perquè podria ser part del progrés, no ho sé…

—Però quina viabilitat li veus avui en dia a fer pel·lícules i a estrenar-les al cinema? Això té un retorn econòmic o cal repensar-ho tot?

Sí que en té, encara. Però amb el condicionant que ara tot depèn. En part de les plataformes. Quan la plataforma diu que sí, la pel·lícula va endavant. Tot es recicla cap a televisió i sèries. Si tens el suport de la tele, de vendes internacionals i de les plataformes, pots fer una pel·lícula. Ara bé: sempre pel·lícules d’espectre ampli… Si jo arribo amb el Béla Tarr o amb una proposta de la Pina Bausch, i ho tinc difícil, certament. Allà tenen el seu propi sistema. Això em porta a respondre’t la pregunta i a dir que estem formatejant-nos tots cap a un model diferent.

—No es pot negar que tenir Béla Tarr al catàleg és tot un punt.

Vaig anar en peregrinació a veure’l a Budapest! Vaig agafar tres bitllets d’avió i vam passar una nit amb ell. Un paio meravellós. Vam sopar amb ell, xerrant… i l’endemà, res. No el vam veure més i ja no l’he tornat a veure mai més. El paio estava molt mosca amb el cine, va dir que aquella, El cavall de Torí (2011) seria l’última pel·lícula que faria. Vaig llegir que era una metàfora d’Europa, que tots acabarem de mileuristes. Una visió pessimista del nostre futur que sembla que es va complint.

 

 

«D’un bon documental te’n recordes sempre i sempre t’és útil»

«El meu estil? La idea que el cine és la vida i la continuació dels teus somnis. I que la poesia no està renyida amb la reivindicació.»

    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"