Institut Ramon LLull

«La manera de donar suport als nostres compositors és programant-los»

paperllull.  Barcelona, 03/02/2021

Robert Gerhard és la figura més rellevant de la música catalana, però encara és un gran desconegut pel públic no especialitzat. Per parlar de la seva trajectòria i també de l'estat de la música contemporània a casa nostra, parlem amb Albert Galceran i Pedro Pardo, responsables d'una sèrie de programes especials dedicats al músic i fets amb la col·laboració del Llull.




Robert Gerhard (1896-1970) no només és el gran compositor català de tots els temps –i el més internacional–, sinó també el més polifacètic: pianista, pedagog, promotor, musicòleg, intel·lectual. L'any 2020 se n’han commemorat els 50 anys de la mort, una efemèride que empalma amb l’any en curs i el 125è aniversari del seu naixement. D’entre les diverses activitats dedicades a difondre la vigència del músic, en destaquem la sèrie de programes especials que han realitzat Albert Galceran i Pedro Pardo, els "Homes Clàssics", a Catalunya Ràdio i amb la col·laboració del Llull. Una entrevista de passió i reflexió, de llarga mirada i complicitat, on desgranen el personatge i on exposen la grandesa d’una figura única i, també, de com podem fer-ho perquè la música contemporània no sigui una desconeguda per al gran públic.

 

—Com expliqueu que Robert Gerhard sigui un personatge tan desconegut malgrat la rellevància que té?

Albert: Vivim en un país on Robert Gerhard ha viscut silenciat, principalment com a conseqüència del context històric que li va tocar viure, havent de fugir a causa de la guerra civil. Però fa molts anys que no estem en guerra i que la Generalitat està restaurada, i segueix sent un personatge silenciat. Nosaltres, que treballem i fem divulgació en mitjans de comunicació generalista, quan proposem noms com Robert Gerhard, o d’allò que en diríem música "contemporània" entre moltes cometes, els que manen arrufen el nas. Aquesta mena de música fa molta por.

—Per què en fa, de por?

Albert: És un cercle viciós que fa que no sortim d’aquí. Al carrer, si diem Beethoven o Gaudí, tothom sap qui són: un compositor i un arquitecte. Però si dius Gerhard, potser, si tens sort, et diuen que és futbolista. No sabem qui és. I això no és només un problema pel fet de ser català: si preguntes a la gent per personatges de la música culta del segle XX, pocs et sabran dir noms… A partir d’un cert moment, sembla que els compositors queden aturats. En canvi, si anem a Viena, trobem estàtues pel carrer d’Arnold Schönberg. I trobarem molta més gent que el conegui que no pas a Catalunya gent que sàpiga qui és Robert Gerhard. Hi ha una mancança que hem d’aconseguir revertir.

Pedro: Aquí el problema no és dalt del escenaris, sinó a la base, a l’educació musical. Si nosaltres no ensenyem els nostres compositors i intèrprets, la gent no els coneixerà. Fa pocs dies, justament estava escrivint un guió sobre l’orquestra Pau Casals. El propi Casals, quan va muntar la formació, al primer concert va programar Bach, Beethoven i Ravel. En el cas d’aquest últim, una obra que feia només nou anys que s’havia escrit, Ma mère l’Oye. Per què? Perquè creia en la música i els músics contemporanis! Ara, tenim el problema que la gent no coneix la cultura musical contemporània de més enllà de 1890.

 

El mestre Arnold Schönberg. Foto: Wikimedia Commons.

 

—Què ha passat perquè hi hagi aquesta ruptura entre públic i contemporaneïtat? La Raquel Garcia-Tomàs m'explicava que va descobrir "la música nova, la del segle XX", a primer de l’Esmuc.

Pedro: En el meu cas, el primer concert de música contemporània que vaig escoltar a la meva vida va ser un cop vaig estudiar a Barcelona. A Lleida era impensable escoltar compositors vius, més enllà del pop! Ho recordaré tota la vida, tenia 20 anys quan vaig anar al CCCB i vaig veure un clarinetista i un pianista fent sorolls. Després d’allò, vaig començar a investigar (i això jo, que vaig estudiar composició) i vaig haver d’entendre la segona escola de Viena, el dodecafonisme… A tot plegat s'hi afegeix que, en el cas català, no ens creiem a nosaltres mateixos. No estem acostumats a valorar el que és nostre, sinó més aviat tot el contrari. Els francesos valoren molt els compositors que tenen i gràcies a això nosaltres coneixem a la perfecció Debussy, Ravel o el Grup dels Cinc, quan ja som al segle XX! En canvi, el Ricard Viñes, pianista,va haver d’anar a París a estrenar obres d’autors francesos. I si li afegeixes que hem passat una dictadura que ha silenciat tot els compositors exiliats, doncs tornem al principi i entenem que Robert Gerhard passés totalment desapercebut.

—Què el fa tan destacat?

Albert: En Pedro sempre diu que Robert Gerhard no és un gran compositor català, sinó un gran compositor. Un compositor mundial, perquè la seva música ha traspassat fronteres. Quan ens preguntàvem la manera d’explicar que aquest home va ser tan important, vam tenir clar que la clau era en com el món reaccionava al seu voltant. Gerhard va rebre l’encàrrec de Leonard Bernstein —que podia triar el compositor que volgués com a director titular que era de l’Orquestra de Nova York— per commemorar el 125è aniversari de la formació nord-americana. Bernstein va triar Robert Gerhard! Benjamin Britten o Colin Davis també li encarreguen obres. Tenint en compte aquestes grans personalitats, ja tenim una mesura de la importància del personatge. Gerhard passa per diverses etapes, que el fan molt interessant: als anys a Catalunya fa música amb arrels nacionals, amb molta identitat. Quan estudia amb Schönberg, queda fascinat pel dodecafonisme, però no s’emborratxa. No imita, sempre fa un propi llenguatge. La música de Gerhard té molta identitat pròpia.

Pedro: Potser el problema és que no tenim la perspectiva suficient. Han passat 50 anys, però no hi ha hagut aprofundiment en aquest tipus de música, encara no és mainstream. Continuem escoltant música tonal, continuem amb Beethoven… En aquesta qüestió, però, també hi ha el debat de fons: la música serveix per arribar a l’ànima i emocionar o la música necessita expressar altres històries que el públic no codifiqui fàcilment? Potser tot plegat fa que el reconeixement de Robert Gerhard no hagi arribat encara.

—L’estiu del 2020 vau presentar una sèrie especial sobre Robert Gerhard a Catalunya Ràdio, amb la col·laboració del Llull. Com vau plantejar els continguts?

Albert: La nostra proposta inicial era fer uns especials sobre Beethoven i la influència a Europa, precisament. I va ser el Llull qui va llençar la proposta de centrar-nos en Gerhard. Ens va encantar la idea. L’encàrrec era per emetre’s a Catalunya Ràdio, no a Catalunya Música, i això feia que tinguéssim un públic generalista, que majoritàriament sap poca cosa de música clàssica contemporània catalana. La idea era intentar explicar la vida de Gerhard a través de diversos capítols i que aquests els poguéssim comparar amb capítols similars d’altres compositors. És a dir: com es forma? Com es tradueix això en la seva música? Així podem analitzar-ne l’evolució i ens servia per exemplificar que el procés formatiu sempre és el mateix en tots els grans genis. Vam buscar "miralls" que demostressin que Gerhard fa això, no només perquè era extraordinari, sinó perquè té molt a veure amb el procés evolutiu de la creació. Un dia, per exemple, vam anar a parlar amb la Carme Ruscalleda. L’evolució de la cuina —del pa amb tomàquet a les esferificacions— és parlar també de l’evolució musical —de la música tonal, fins a la contemporaneïtat.

Pedro: Vam plantejar la col·laboració, el guió i l’espai a partir de l’amabilitat i de buscar la cara amable. Nosaltres teníem claríssim que havíem d’explicar una cosa complexa a gent no experta, als nostres fills, la nostra família, i fer que la gent s’hi enganxés.

 

Robert Gerhard, una figura clau. Foto: Wikimedia Commons.

 

—Com veieu el panorama català actual pel que fa a la composició?

Albert: Hi ha molt camí per recórrer, però tinc la sensació que hi ha un canvi, que es va programant més. I la veritat és que hi ha grandíssims talents musicals al nostre país, que són hereus de la tradició. El que feia Gerhard no va quedar en l’oblit, n’hi ha d’altres que n’han agafat el testimoni i n’han seguit el mestratge. Ho hauríem de potenciar més a tots nivells, però sobretot en l’àmbit institucional, perquè aquests creadors han de trobar suport.

Pedro: I no es tracta de subvencions, sinó de tenir feina. La manera de donar suport als nostres compositors és programant-los, perquè també és la manera que els descobreixin als altres teatres i països. Un compositor pot tenir 50 òperes al calaix, però no arribaran mai a Londres o París si no hi ha una aposta des de casa seva, amb produccions i decisió. Si hem d’omplir teatres, no es programaria mai Robert Gerhard, sempre hauríem d'anar al gust del públic.

Albert: Als anys 50 del segle XX, quan es programava Mozart al Liceu ningú hi anava! Però els directors del Liceu sabien que aquella musica era extraordinària i que la gent l’havia de conèixer. Si no hi anava ningú era, bàsicament, perquè no coneixien la música de Mozart. Abans es programaven obres noves i es deixaven de fer: el canvi arriba quan apareix la indústria discogràfica i es comencen a recuperar i exhumar obres antigues —amb algunes excepcions, que sempre havien tingut públic i no paraven d’interpretar-se. El Liceu va insistir en programar Mozart. I la conseqüència és que quan es programen ara Les noces de Figaro o el Don Giovanni hi ha bufetades per aconseguir entrades.

—La insistència és la manera d'aconseguir que la música contemporània trobi més espais?

Albert: El que vull dir és que si programes creació contemporània i ho fas d’una manera estable —un títol a l’any, per exemple— acabaràs fent una platea, un públic. Ens hem de creure que aquesta música té valor. Si el té, l’hem de posar damunt de l’escenari perquè la gent el gaudeixi.

—Quins dirieu que són els hidden ambassadors de la cultura catalana pel que fa a la música actual?

Pedro: El número u ara mateix és Hèctor Parra, que és a París i estrena obres a tot el món, que va ser Premi Nacional de Cultura de la Generalitat l’any 2017, amb quaranta anys. Ara mateix és el nostre compositor més internacional. Tenim també intèrprets com el pianista José Menor o Josep Ramon Oliver. O Xavier Sabata i Núria Rial, que és la Victòria dels Àngels de la nostra generació.

 

Hèctor Parra, en una imatge d'arxiu.

 

«Si programes creació contemporània i ho fas d’una manera estable —un títol a l’any, per exemple— acabaràs fent una platea, un públic.»

    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"