Institut Ramon LLull

Raquel García-Tomás: «Cal procurar que la música d’ara formi part del repertori d’un país»

paperllull.  Barcelona, 22/11/2020

Entrevistem Raquel García-Tomás, jove creadora interdisciplinar i compositora que acaba de guanyar el Premio Nacional de Música per l’òpera 'Je suis narcissiste' i que acaba d'estrenar al Liceu 'Per precaució', una peça composada durant el confinament.




La barcelonina Raquel García-Tomás (1984) és una de les creadores amb més projecció de la música contemporània catalana. Formada a l'Esmuc i doctorada al Royal College of Music de Londres, acaba de guanyar el Premio Nacional de Música per Je suis narcissiste, una òpera bufa que "connecta amb el públic sense abandonar l’experimentació", segons el jurat. La seva darrera composició, Per precaució, forma part de Sis Solos Soles, estrenada al Liceu.

 

Com arribes a la música?

Per una sèrie de casualitats. Quan tenia tres anys, la meva àvia em va regalar un teclat Casio. No vinc d’una família de tradició musical, però sí que és cert que la germana d'aquesta àvia, que tenia molta sensibilitat per la música, havia tocat el violí de manera autodidacta. De petita, jo sempre estava amb el teclat amunt i avall i tenia la sensació de "m’agradaria saber tocar el piano". Però al barri on vivia no hi havia cap escola de música, ni coneixia ningú que el toqués.

On vivies, aleshores?

Al barri del Maresme, molt abans del Fòrum, un barri dormitori, ple de pisos de protecció oficial. Teníem pocs equipaments i jo anava fent amb el Casio. De cop i volta, la mestra de música de l’escola, Lys Vilà, va obrir una mena de centre extraescolar de música, que tenia estudis reglats de LOGSE de grau elemental. Vaig començar a estudiar música als deu anys. La Lys va ser qui va animar els meus pares perquè em compressin un piano. Ells no ho veien clar, eren molts diners i ho veien com un trasto. Però la Lys sempre els animava. Quan vam acabar el grau elemental, ella em va dir que anés al Conservatori del Bruc a fer proves. I va ser així que tot va començar. Allà vaig anar fent, acabo el grau mig i faig les proves del grau superior a l’Esmuc. I, més tard, em doctoro al Royal College of Music de Londres.

Quan vas saber que series compoitora?

Abans de decidir que volia dedicar-me a la música vaig començar la carrera de Belles arts. M’agradaven molt les dues coses. El meu instrument era el piano, m’agradava compondre, però també les arts visuals. I ja em veus, amb 19 anys, havent de triar. Quan feia primer de Belles arts em vaig decidir per la música. Aleshores era molt bona en teòrica i també s’hi afegeix que en aquell moment estava en un bon moment amb el piano. Davant la impossibilitat de convalidar assignatures de Belles arts amb el Conservatori, vaig deixar la carrera per preparar-me bé el piano. La pressió que em vaig posar va fer que agafés una tendinitis i vaig acabar fent el sisè any de grau mig en dos anys.

Un moment clau, i dur: ni anaves a la universitat, ni podies tocar.

Vaig tornar a tocar, però mai de la mateixa manera. Estava traumatitzada, ho sentia com un fracàs. A l’Esmuc vaig fer proves de piano i composició., em sabia molt greu haver de triar. No vaig entrar a piano. Tenia moltes pors i inseguretats, provocades per la tendinitis. Però sí que vaig entrar a composició. La idea era fer un any i veure com m’anava. Un cop a dins, m’adono que el perfil dels pianistes no era el meu, anaven molt ben preparats i tenien una altra manera de ser i de relacionar-se amb la música. Allà vaig veure que potser el camí bo sí que era el de la composició. Des d’aquell moment, quan entro a l’Esmuc, de base ja m’agradava compondre, però també vaig tenir el meu conflicte. S’havia acabat el piano? Jo anava fent, però notava que el grau de connexió que tenia amb el piano o el grau de connexió de quan pintava a Belles arts no l’estava tenint amb la creació musical.

I com resols el conflicte?

Quan vaig acabar segon de carrera vaig marxar, tota sola, una setmana. Em vaig adonar que estava fent composició perquè era responsable, però que la meva implicació, a nivell personal, no era al cent per cent.

Per què creus que et passava?

Perquè tenia por a la pèrdua. M’havia implicat molt amb el piano i havia fallat. I tens por. Són moltes hores i és molt difícil. No volia dedicar-me a una cosa que no m’agradés i que, a més, no m’oferia gaire expectativa de tenir feina. A partir d’allà, vaig fer un compromís ferm de buscar la manera de sentir-me bé.

Quan vas saber que ho havies aconseguit i eres compositora?

He anat passant etapes. La primera, amb una obra per duo de percussió, SKODJA, on vaig començar a notar que se’m despertava una mena d’amor amb la composició, una introspecció molt gran. La segona, el meu projecte de final de carrera: era una òpera bufa, a partir del llibret de La serva padrona. Aquestes dues obres marquen l’inici de notar que anava en bona direcció i de sentir-me connectada com a creadora.

En aquest camí deus haver tingut compositors de referència o obres que t’hagin impactat. Quins?

En són tants i tantes! A primer de l’Esmuc, vaig descobrir la música nova, la del segle XX, que en aquell moment em costava d’entendre. Recordo molt una classe amb el Bernat Vivancos on ens va posar una obra d’un compositor noruec, Lasse Thoresen, Illuminations, double concerto for two celli and orchestra. Em va cridar molt l’atenció. A més, vam poder conèixer el compositor i va ser molt important per mi.

El també compositor Joan Magrané et definia en aquest article com a "creadora inclassificable i molt implicada en la multidisciplinarietat, especialment en la relació imatge/música i que excel·leix especialment en el camp de la música per a l’escena". Tu com et definiries?

El que diu en Joan m’agrada, em sembla cert i afalagador. Sí que diria que més que "multidisciplinarietat" treballo la "interdisciplinarietat". Però no sé definir quin tipus de música faig. És com quan escoltes la teva veu des de fora, enregistrada, i no et reconeixes.

 

Escena de 'Je suis nacissiste', composada per Raquel García-Tomás.

 

Sempre es critica que la música clàssica contemporània hagi abandonat el públic, amb propostes complexes per a oïdes no entrenades. Què en penses, d’això?

 

Que generalitzar és un error. Hi ha molts tipus de músiques i també molts tipus de públic. La música contemporània és cert que té un punt de complexitat, allunyada del que s’escolta al dia a dia. Però hi ha cicles com el Sampler Series de l’Auditori, amb molt de públic i de tot tipus, que demostren que es pot arribar a la gent.

De fet, el jurat del Premio Nacional va destacar de tu la capacitat "per connectar amb el públic sense abandonar l’experimentació".

Cadascú té el seu propi llenguatge, tots els creadors som diferents. Es podrien fer més campanyes de visibilització, de parlar-ne més, de la música contemporània. Encara avui, quan dic a què em dedico —"soc compositora"— la gent em posa cares estranyes i em pregunta si això encara existeix! Per comprendre qualsevol discurs, se n’ha de parlar i s’ha de normalitzar. Potser no caldria una alta formació, però sí acostumar al públic a escoltar més aquest tipus de composicions. Cal que els equipaments pensin en programar més nova música.

Abans, la gent volia escoltar la música del seu temps.

I ara és a l’inrevés. Els compositors contemporanis som residuals i els grans programes i orquestres acaben tocant les músiques del passat. Hi ha un desequilibri, caldria procurar que la música d’ara formi part del repertori d’un país. Si toquem les nostre obres un cop i prou, malament…

Amb Je suis narcissiste ha passat el contrari, se n’ha parlat molt.

Està deixant petja a l’imaginari col·lectiu. Demostra que no és només qüestió de llenguatge compositiu, sinó de difusió, de fer que s’en parli. Això és el que ens fa falta. Al final, difondre una obra és un mecanisme: tu ho pots fer molt bé, però si les institucions no t’ajuden ni hi creuen, està tot perdut.

Potser per això vas fer una "òpera bufa"? Com hi arribes, a Je suis narcissiste?

Per casualitat. Aquesta falta de referències familiars em fan pensar en coses que escapen del normal. [riu] El que tocaria seria una òpera seriosa, però amb la llibretista vam pensar que volíem parlar del narcisisme, i ens va sortir amb humor.

La música contemporània ha perdut el sentit de l’humor?

No, no ho crec. Hi ha compositors que ara ho fan i sempre n’hi ha hagut, d’humor. Moltes vegades es construeixen cànons i es potencien certes tendències, segurament hi ha hagut obres humorístiques, però no han entrat al cànon "oficial" i no se’n parla. I ara penso en el compositor Simon Steen-Andersen, per exemple.

Amb Helena Tornero, la llibretista, ja havíeu treballat anteriorment a disPLACE.

En el cas de disPLACE no ens coneixíem i va ser una col·laboració més tradicional. Justament, l’obra era dividida en dues parts, una feta per mi i l’altra per Joan Magrané. A Je suis narcissiste vam fer moltes reunions sobre tema i anècdotes, quan va tenir el text fet me’l va enviar. Amb qui sí que vaig treballar de manera menys convencional amb la directora d’escena, Marta Pazos. Quan teníem el llibret, abans de començar a fer la música, ja vam estar dissenyant coses plegades. Imaginàvem la pel·lícula les dues juntes. Vam parlar cada dia, li enviava coses, sempre amb llibertat total. Va ser bidireccional, en aquest sentit.

Sembla que deixis molta més part a l’emoció que a la part cerebral.

Jo també m’ho pensava, però els meus amics em diuen que soc molt cerebral. [riu] Crec que tinc les dues coses. És una barreja dels dos hemisferis. Entenc la potencialitat de l’emoció, per contrastar sensibilitats i per saber què vols crear en l’espectador en una escena. Però la lògica i la part més cerebral i racional també hi és.

Aquests dies el Liceu ha programat Per precaució, que toca un tema de molta actualitat: els avis i les residències.

Per precaució és un monodrama (o micro-òpera) amb text de Victoria Szpunberg, qui ja ha estat fent diferents obres al voltant de les persones grans, per qüestions personals seves. La Dolors Aldea va dir que sí a fer el paper i ha estat perfecte. Hem pogut explicar la història d’una senyora gran amb una senyora gran. És molt veraç, té una força brutal. Hi veureu la història d’una dona gran que s’assabenta que la volen portar a una residència. És el seu discurs de resistència, un apoderament pacífic, amb força i crítica. Però ella esta tranquil·la, tal com fa la gent gran normalment.

No es pot negar la connexió amb tot el que ha passat durant el confinament.

El text estava fet abans de la pandèmia. I a mi em va arribar el mateix dia que la meva àvia entrava a la residència, al mes de gener. Però vaig començar a compondre durant el confinament. I es nota, vaig passar molt de temps sola, d’estar amb tu mateixa. La feina es va ralentitzar molt. En part, em sentia com la protagonista: em sentia bé sola a casa, amb tot tancat. Una sensació de "deixeu-me en pau". Vaig tenir molta connexió amb l’obra i amb el text. Ha estat un viatge molt bonic i molt intens, perquè en tot moment era molt conscient de tot el que passava a les residències.

 

Il·lustració de Raquel García-Tomás

«Els compositors contemporanis som residuals i els grans programes i orquestres acaben tocant les músiques del passat. Hi ha un desequilibri»

    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"