Abans de convidar-vos a la 11th Berlin Biennale, les curadores havíem vist els vostres treballs anteriors i les pràctiques com a generadores d'un espai a Barcelona. Com i de quina manera la vostra experiència de gestió i curatorial s'involucra en els treballs artístics?

Mirant cap enrere, pensem en la nostra primera etapa com un procés d'aprenentatge compartit amb el context, que a més d'enriquidor va ser absolutament necessari per a introduir de manera més sòlida treballs "queer" dins del panorama artístic. Sens dubte va ser un moment clau per posar en comú treballs, investigacions i qüestionaments. De sobte, la nostra iniciativa passa a ser punt de trobada intergeneracional i internacional. Més tard, i sense cap tipus de suport econòmic, vam haver de tancar l'espai en ser-ne inviable la continuïtat. D'aquesta experiència n'hem après molt. De seguida que els pressupostos ho permeten, prioritzem la col·laboració amb companys trans o no binarixs, perquè en general, només ens conviden a participar en projectes on hem d'explicar una vegada i una altra l'ABC de la teoria "queer". D'aquesta primera etapa n'hem après que perquè les nostres revolucions arrelin a una escala més gran hem d'anar més enllà, i aprofundir molt més en les qüestions, tan conceptualment, com estèticament i afectivament ... sense que deixem de ser accessibles per al públic aliè al tema.

Avui en dia, cal un espai com el que tenia del Palomar?

Absolutament, i estaríem encantades de donar-li una volta al format que teníem. Però, encara que sembli mentida, fins ara no ens han ofert l'oportunitat de tornar-hi.

Una de les obres que ens va semblar fonamental per convidar-vos a la Berlin Biennale va ser el pojecte que vau fer sobre Alberto Cardín, titulat No es homosexual simplemente el homófilo sinó el encegado por el falo perdido. Aquest projecte és un pas per poder arribar a la instal·lació que presenteu a la bb11 titulada Schreber is a Woman? Què hi ha en ella del precedent i quins nous reptes vau voler afrontar?

Sens dubte hi ha una continuïtat entre els dos projectes. No només a nivell de format, sinó que comparteixen àrees d'investigació. El cas Schreber va ser una de les obsessions de Cardín, ja que unia diverses de les seves línies d'investigació com la dissidència sexual, la religió i la psicoanàlisi. Malgrat que només va dedicar al tema un text a la revista "El viejo topo", Schreber va esdevenir una cita contínua en molts dels seus escrits i, sense anar més lluny, era un dels personatges que apareixen a l'esbós de guió que va escriure l'any 76 i que ens va servir de base per rodar No es homosexual simplemente el homófilo sinó el encegado por el falo perdido. A Schreber el portem mapejant diversos anys i sempre vam veure en el seu cas una potencialitat genuïna per experimentar. El repte era obrir una línia que culminés en una trilogia videogràfica i creiem que aquesta segona experiència ens va donar l'oportunitat de pensar en com tancar aquest llarg procés d'investigació.

El Palomar, Schreber is a Woman, 2020 4K video, 2-channel installation, color, stereo, ca. 30'. Installation view, 11th Berlin Biennale, KW Institute for Contemporary Art, 5.9.– 1.11.2020. Cortesia d'El Palomar.

A la instal·lació presenteu una vitrina de documentació artística sobre el projecte de recerca que vau emprar per a la realització de l'obra. Què suposa per a vosaltres que hi sigui?

Aquesta vitrina conté una sèrie de documents únics i materials de diversa índole relacionats amb el cas Schreber. La recopilació del material no és arbitrària, la selecció correspon a un símil entre criteris plàstics i referències bibliogràfiques, la qual cosa la connota més com a obra d'art que com a taula de documentació. La vitrina té el poder d'explicar una història sense la necessitat de veure la videoinstal·lació. Aquest concepte de vitrina es repeteix en diversos dels projectes que hem realitzat. Per a nosaltres és un exercici de base que serveix per perfilar empíricament l'experiència estètica en el seu conjunt i determina l'objectivitat de la pròpia obra.

La videoinstal·lació suposa, tant narrativament com musicalment, una mena d'operetta tecno, a més d'un al·legat de matar simbòlicament el pare i també aquest déu, no només religiós sinó del capitalisme patriarcal. De quina manera porteu la figura de Schreber a aquest context present?

El cas Schreber té moltes capes i coincidim amb Cardín que necessita una revisió des del marc de la teoria "queer". Freud apuntava que la relació traumàtica de Schreber amb el seu pare era l'origen del brot esquizofrènic que va tenir, i ho va justificar amb allò que va batejar com a "síndrome d'Èdip". Nosaltres volem negar aquest discurs de la psicoanàlisi que diu que les dissidències sexe-gènere són degudes a una experiència o context traumàtic.

Us toca matar simbòlicament dos pares ...

Sí, per una banda, a el pare de Schreber, perquè les seves teories educatives van servir de base per als corrents ideològics totalitaristes que van esclatar a les dictadures europees del s.XX, i de l'altra, a Freud, per identificar homosexualitat i transsexualitat com un problema derivat d'un trauma. Cardín apuntava que l'homosexualitat només és un problema a les societats no integratives.

El Palomar, Instal·lació/ Vitrina, 11. Berlin Biennale, KW Institute for Contemporary Art, 5.9.– 1.11.2020. Foto: Silke Briel

Així que tenim un tercer pare per defenestrar: el capitalisme patriarcal.

És molt interessant veure com Schreber, que era ateu, en ple deliri esquizofrènic, mancat d'un déu ancestral a què associar la seva ruptura amb el gènere i sexualitat assignats, inventa els seus propis déus. Al film hem volgut treure els sentiments de culpa i judici moral que el mateix Schreber va traslladar als seus deliris, obrint-li un espai de goig –almenys– en la ficció. A Schreber is a Woman, Schreber és interpretat per una persona no binària, i les seves deesses, per dues dones trans.

No ha estat fàcil fer una biennal en aquests moments de pandèmia mundial de la Covid-19. Són moltes les precaucions que hem pres per poder fer la biennal de setembre a novembre sense que ningú s'hagi contagiat i de manera molt acurada. La vostra producció i filmació també va seguir una sèrie de protocols que es poden veure a la peça documental Una cama para Schreber, disponible a la web de l'bb11. Què suposa aquesta peça?

El nostre pla de rodatge inicial va coincidir just amb el decret d'estat d'alarma, de manera que vam haver de posposar dates fins a dues vegades. Després de molt de seguiment i pronòstic, vam encertar-la en el tercer intent, just en el primer cap de setmana que es podia viatjar amb permisos. La idea d'enregistar el making off del film tenia a veure amb els paral·lelismes que ens va despertar la situació d'alarma sanitària amb el Schreber que volíem retratar, així com el rodatge per se. Una cama para Schreber posa l'accent en l'escenari on es desenvolupa la majoria de l'acció de Schreber is a Woman: el llit com a espai arquetípic, tant per a la malaltia com per a la voluptuositat. El llit com tarima encoixinada, que és lloc pel somieig, pel paisatge interior o, en aquest cas, també pels deliris. Estem parlant de com viure amb la malaltia, de domesticar el desig, en un sentit anticapitalista, de validar i integrar els estats que tenen a veure amb salut mental.

Són qüestions que ja vau treballar anteriorment amb l'artista Ismael Smith.

La reclusió que finalment retratem apel·la més a aquest tancament en la pròpia psique, perquè reivindicar la memòria "queer" que ha deixat la història d'Europa ens apel·la més a les connexions mentals que faria un esquizofrènic que no pas a una investigació arqueològica.

El Palomar, Schreber is a Woman, 2020 4K video, 2-channel installation, color, stereo, ca. 30'. Installation view, 11th Berlin Biennale, KW Institute for Contemporary Art, 5.9.– 1.11.2020. Cortesia d'El Palomar