David Victori (Manresa, 1982) debutava en el llargmetratge l’any 2018, amb el terror psicològic d’El pacto (2018). Dos anys més tard, i després d’una fulgurant carrera com a talent precoç que ha estat reconeguda per cineastes d’abast internacional com Ridley Scott o Michael Fassbender (guanyador del Your Film Fest, organitzat per Youtube i autor del curtmetratge La Culpa i la sèrie en línia Zero), el diector català presenta No matarás al Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Un thriller angoixant situat en una Barcelona poc vista al cinema, de llums de neó i girs inesperats, on demostra la bona mà per teixir trames i fer viatjar l’espectador amb els personatges.

Estrenes nova pel·lícula a Sitges. Què suposa fer-ho aquí i aquest any?

Sitges té una energia única. És el nostre festival amb més reconeixement internacional, però també és una setmana d’ambient preciós i inimitable. Fa dotze anys hi vaig estrenar La culpa, un curtmetratges que m’ha donat moltes alegries. Des d’aleshores, m’he vinculat emocionalment i professionalment amb el certamen: al cap de tres anys, vaig estrenar-hi Zero, ens vam emportar un premi, el Sitges Cine365 Film. Per tot això, tornar a ser aquí suposa moltes coses, i s’hi afegeix el fet que jugo a casa. El dia de l’estrena vindrà tota la meva família i els amics, i m’encanta que així sigui, perquè ara mateix és el lloc perfecte per celebrar el cine.

Has comptat amb el padrinatge de referents internacionals com Ridley Scott i Michael Fassbender. Sempre pensem que el talent de casa ha de fer el salt a la gran indústria americana, si vol triomfar. Però tu, de moment, t’has quedat a casa.

Avui en dia no tinc tan clar que s’hagi de fer aquest salt. La indústria ha canviat molt en els últims anys. Ara mateix soc a Madrid, dirigint una sèrie per Netflix amb els creadors de La casa de papel. Rodar amb els recursos, mitjans i diners amb què comptem, fa uns anys era impensable, un somni. Perquè passés, havies de marxar. Però ara no, estem fent una sèrie que és un "global show", dirigida a el món. Mentre rodem, sabem que es veurà a tot arreu, als Estats Units, a l’Amèrica del Sud, a Àsia.

David Victori, al Festival de Sitges 2020. Foto: Adrià Costa

Ha estat un canvi molt sobtat. Quan està creant, la teva generació ja pensa en un marc global.

Abans tenia sentit marxar fora per poder créixer com a autor i per fer projectes més ambiciosos i més grans. Però en una indústria com la d’ara, amb més recursos i globalitzada, i on el teu producte viatjarà arreu del planeta, doncs ja no és tan necessari. Al capdavall, jo vull fer històries que em moguin, que em motivin i que es puguin fer amb les necessitats que cada història requereixi.

La nova generació té noms com Carla Simón, Elena Martín, Elentra Trapé, Neus Ballús, Carlos Marqués-Marcet, amb dos precursors com J.A. Bayona o Collet Serra. Semblava que el cinema català havia de ser d’art i assaig, però tots plegats, cadascú amb els seus matisos i especificitats, demostreu que no, que es poden guanyar grans premis de prestigi internacional i arribar al públic.

És un canvi generacional, certament. Nosaltres hem crescut amb un cinema de vocació comercial, amb la intenció d’arribar al gran públic. És el que hem après i hem estimat, com a espectadors. Després, això s’ajunta amb escoles de cinema molt bones creades a Catalunya. I també hi fa molt que tenim referents que ens han demostrat que era possible. En el meu cas, va ser Alejandro Amenábar. Ell va encetar una generació de cineastes d’arreu de l’Estat que va creure que es podia fer un tipus de cinema ambiciós i de gran abast. I així ho vam percebre des de la nostra generació. Recordo sortir del cinema després de veure Abre los ojos (1997) i pensar que aquell cine era el que jo volia fer, i que era possible fer-lo.

No matarás apel·la molt als sentits: el pes de la música i el so, el tractament del color, les escenografies escollides, l’ambient d’angoixa… són elements que tenen molta importància.

Absolutament. Tota la feina de càmera, de música i de so, sempre és a favor d’allò que està sentint el personatge. Volia generar una experiència a l’espectador. M’agraden les pel·lícules que t’arrosseguen, que són una mena de tsunami. Que quan acabes la pel·lícula sents que has viscut alguna cosa, i que ho has fet perquè t’ha segrestat mentalment i emocionalment. Que la història t’ha permès fer un viatge. Crec que la gent que ha vist la pel·lícula està vivint aquest viatge que pretenia.

L'equip de 'No matarás', a Sitges. Foto: Sitges Festival

Et vals del pla de seqüència per impactar-nos encara més, per fer-nos sentir a dins de la història. És un recurs complex.

Molt, i per moltes raons. Primer, per trobar una localització que t’encaixi, però també perquè la localització s’adeqüi en temps al ritme intern que tindrà després en la pel·lícula. En un pla seqüència l'encertes en el rodatge, però no el pots modificar en el muntatge. És un risc. Però nosaltres, amb aquesta vocació que fos un viatge en primera persona del protagonista, vam arriscar i ser valents. Tenia un equip tècnic i artístic de gent absolutament admirable i entregats a tot allò que estaven fent i que a mi m’han fet molt millor, com a director. L’únic que he fet ha estat escoltar-los i dexair-me portar pe la intuïció. Una intuïció alimentada per ells. Vist en pantalla, crec que l’escena que em comentes [la baixada del Dani del pis de la Mila] funciona molt bé, fa de moment present i de tensió.

M’anomenes "moment present i tensió" i penso molt en com has construït la història. Estem acostumats a què els thrillers comencin amb tensió des del primer minut i fins al final. Aquí no. El primer acte és pausat, de rutines, gairebé costumista.

Un viatge arrenca amb una velocitat i acaba en una altra. És tal com volia enfocar-ho: per mi, si el viatge té força en els tres quarts de pel·lícula posteriors a l’inici, és perquè parteix d’on parteix. Necessito retratar l’enton del personatge [Dani, interpretat per Mario Casas] i explicar-lo bé. Si entens d’on parteix, allà on arriba és molt més impactant. Son uns minuts que penso que val molt la pena que visquis com a espectador, perquè després tot serà molt més poderós i intens.

Ens mostres una Barcelona que no estem acostumats a veure en cinema.

La pel·lícula és una col·lisió entre dos universos diferents, el de Dani i i el de la Mila, un perosnatge nocturn que apareix a la seva vida. Els havia d’ubicar en entorns diferents. Conec molt Barcelona, hi he viscut molt de temps. I vaig viure molt de temps al Poblenou i la sensació que en tenia em semblava molt adequada per la història. Evidentment, hem fet una exageració, el Poblenou no és com el retratem. Però sí que té una estructura per portar l'acció al lloc on l’hem portada. Comencem amb una ciutat molt més amable, i després anem a una ciutat molt més freda, distant amb la gent, solitària. L’estructura industrial del bari era perfecte per plasmar-ho i aconseguir aquest efecte.

La Mila [Milena Smit] és clau. Com t’ho has fet per trobar-la? Ara comentaves això de "món en col·lisió". I amb ella i Mario Casas, s’aconsegueix la química.

En guió, el personatge de la Mila ja era molt difícil. Pensava que em calia trobar algú amb una energia genuïna. Si no, la pel·lícula no funcionaria. Com a espectador, necessites creure’t totes les decisions que pren. De fet, si no et creus la decisió central, la pel·lícula no s’aguanta. Per això em semblava molt important triar un director de càsting per qui fos molt important el projecte. Era la seva primera pel·lícula i sabia que ho donaria tot, que no seria fàcil el viatge. Vam veure la gran majoria d’actrius espanyoles pel perfil de la Mila. Eren grans opcions, però hi havia alguna cosa molt genuïna amb la Milena Smit. Vam entendre que era ella, que era qui jo portava imaginant tants dies. I la va trobar per Instagram!

Una escena de 'No matarás'