Fa deu anys que Cécile Le Vaguerèse-Marie i Vanessa Mestre capitanegen el Théâtre Paul Éluard de Choisy-le-Roi, fent tàndem com a directora i directora adjunta. Cécile també és presidenta del Syndicat National des Scènes Publiques Amatents. Amatents sempre a l’escena internacional, aquesta temporada han programat dues companyies catalanes: Lali Ayguadé amb Underneath i Agnès Mateus amb Rebota rebota y en tu cara explota. Parlem amb elles sobre la situació actual i la visió que tenen de l’escena catalana.

Com enfoqueu aquesta temporada en temps de Covid?

Cécile: La veiem complicada. L’Illa de França està en “zona vermella”, és una regió molt poblada. La gent surt menys en general, per por. I aquesta por va lligada amb la pèrdua de l’hàbit d’anar al teatre. El públic no venia des del mes de març. No hi ha la mateixa afluència i, a més a més, tot i dividir la sala, hem de deixar una plaça entre dues persones –o grups de persones– per respectar la distància física.

Vanessa: Per protocol hem hagut de reduir l’aforament a un 70%. Per preparar-nos per aquesta tornada difícil aquest setembre hem programat tots els dijous amb un màxim de 50 persones. Garantim totes les mesures sanitàries (mascareta, distància...) i així, a poc a poc, l’espectador renova l’experiència, veu que és segur i retorna.

C: És una situació fràgil i també ens penalitza l’anul·lació d’espectacles estrangers. Ja en portem dos, procedents de Palestina i Cambodja. És un moment complex i nou per a tots, però cal que ens hi adaptem perquè durarà uns quants mesos o anys. Hem de treballar d’una altra manera, anticipar-nos preveient la situació a tres mesos vista.

V: Això també ens suposa una dificultat addicional, ja que el projecte artístic va molt lligat a la diversitat lingüística i, per tant, a l’acollida internacional. Durant el confinament vam haver d’anul·lar tres quartes parts de la programació que teníem prevista. Hem pogut conservar la dels països més propers, però vaja, la situació pot bascular d’un dia per l’altre.

C: Estem tremolant!

Per què heu programat Lali Ayguadé amb l’espectacle de dansa Underneath?

V: És molt interessant perquè crea produccions “tot terreny” que s’adrecen a tothom i la interpretació és excepcional. La vaig conèixer a través de La Veronal i em va seduir de seguida per la seva presència, capacitat tècnica... Des d’aleshores n’he seguit la trajectòria. Underneath dura 17 minuts i és un gran plaer de dansa, tan pur com simple.

C: Interpreta de cor. És magnífica.

V: Fa un duo amb Lisard Tranis, que també és increïble.  

Lali Ayguadé serà al Théâtre Paul Éluard.

I del Rebota rebota y en tu cara explota de l’Agnès Mateus, què us ha atrapat?

C: Em va agradar com aborda la figura de les dones i també la seva manera d’estar a l’escenari. Té molta personalitat! A més, parla molt bé el francès. Una especialitat que tenim és que treballem en la traducció i, sobretot, en l’adaptació de la traducció per França. A vegades en traduir es perden petites connotacions, picades d’ullet... En aquest cas el text ja estava traduït, però l’hem refet amb ella i el Quim Tarrida per ser molt curosos en l’adaptació. Es riu més si les referències són locals (com ara dir “Brigitte” en comptes del nom original, ja que és la dona del president Macron) i si les paraulotes surten espontàniament en català o castellà.

V: A banda, força programadors estaven interessats en programar l’espectacle en francès i subtitulat. Així que, darrere l’adaptació, hi ha la voluntat d’ajudar a la gira i a la internacionalització del muntatge.

C: També ens agrada el fet que l’espectacle parla de coses molt greus com que, a França, cada deu minuts mor una dona per violència de gènere. Però tot i la duresa sap com riure’s de tot i, alhora, transmetre el missatge.

Com heu descobert les propostes?

V: Fa dos o tres anys vam fer un “tour coreogràfic” a Barcelona al voltant de la dansa i el llenguatge del cos on vam conèixer gairebé totes les companyies de dansa, les sales alternatives, el festival Sismògraf d’Olot... entre d’altres. Ens va donar una visió molt rica i positiva i vam detectar la vitalitat i el bon nivell de ballarins i coreògrafs que hi ha al territori. Aquesta creativitat no es veu pas a tot arreu.

C: El tour estava organitzat per un organisme que depèn del Ministeri de Cultura francès que es diu ONDA (Office Nacional de Diffusion Artistique). És un grup situat a París que organitza sortides reunint directors i directores de teatre. Parlem de tot el que es difon a França, però també a Europa i a nivell internacional, i les sortides poden ser a Europa, però també molt més lluny com a l’Àsia. És formidable per nosaltres perquè marxem unes 10-15 persones durant quatre dies i trobem el màxim d’actors culturals d’un territori.

V: Tot això s’organitza també en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull.

Quins artistes catalans heu acollit en temporades anteriors?

C/V: En aquests deu anys han passat per la sala Roger Bernat amb Pendiente de Voto, Tian Gombau-Teatre de l’Home Dibuixat amb Pedra a pedra, Didier Ruiz/La Compagnie des Hommes amb Trans (mes enllà) –coproduït per nosaltres– i Collectif Terrón amb Le roi des sables, entre d’altres.

'Rebota rebota y en tu cara explota', d’Agnès Mateus

Què us interessa de la creació catalana?

C: No ens fixem en un país, sinó en una proposta artística que ens interessi. Estem molt atentes a tot el que passa a Europa: Brussel·les, Lisboa, Barcelona, Madrid, Londres... No tenim una visió específica sobre Catalunya, però sí la sort de comptar amb l’Institut Francès a cada capital i, des de Barcelona, detecten artistes paral·lelament als espectacles que nosaltres veiem arreu. Això ens interessa molt perquè, parlant en termes comercials, va lligat amb la importació i l’exportació. El nostre teatre engloba la regió parisina, on hi ha població del món sencer, i ens permet tenir un públic diferent al d’una altra ciutat de França. Som al cor de la diversitat i quan, per exemple, fem un espectacle amb un coreògraf del Congo ve molta gent propera a l’Àfrica. És una mescla de respecte per la població local i, alhora, ens porta nou públic.
 
V: Tot i que no tenim l’obligació de programar escena catalana cada temporada –tenim més o menys una companyia cada dos anys–, la seguim al màxim possible. Fem un veritable treball de partenariat amb l’Institut Ramon Llull per descobrir-la cada vegada més com ara amb les càpsules ‘Théatre en 3 minuts: à 2 metres’ que es poden trobar al web o quan em van convidar a FiraTàrrega on, encara que es dediqui sobretot a les arts de carrer i nosaltres no en programem, vaig veure obres que es podrien portar a sala.

Com valoreu l’estat de salut de l’escena catalana?

V: Pel que he pogut veure als desplaçaments a Catalunya hi ha molta riquesa de propostes, però falten mitjans. L’estatut de l’artista no està reconegut i els artistes no poden viure del seu art. Això els obliga a fer altres feines i, forçament, va en detriment de la formació, el temps que poden dedicar a la creació, el finançament... Sento que els gest artístic no està acompanyat. El gest, el talent, la inspiració, etc. hi són, però no hi ha els mitjans.

C: És una qüestió política. Una aposta. Cal que segueixin França perquè els artistes tinguin temps per a la reflexió i la creació. A dia d’avui, a Europa, el lloc que ocupa l’artista és una veritable qüestió. El seu rol és divertir o emancipar-nos? O tots dos, com creiem nosaltres i l’espectacle de l’Agnès n’és un bon exemple. Actualment la creació contemporània està mal utilitzada a favor del gran públic, és populista, i costa més defensar una performance que el treball fruit d’una gran màquina de producció.

Théatre en 3 minuts: à 2 metres