Liternatura. N’hi ha que diuen que és una moda, que aquest nom no existeix o que és una simple adaptació de l’expressió "nature writing". És cert que des de la llengua anglesa s’ha treballat molt seriosament la literatura que dona el protagonisme als boscos, rius, animals; a la natura, al capdavall. I que del volum de llibres que s'ocupen d'aquest espai, d’aquesta idea, en va derivar un gènere molt particular, anomenat pels escriptors que el treballaven "nature writing". En anglès.

Que a la península ibèrica s’hagi continuat parlant de "nature wirting" durant dècades, denota com de lluny han estat els escriptors nostrats de mostrar un mínim interès vers "els seus" impressionants espais naturals, vers els animals més o menys salvatges que els rodejaven, i de concedir-los el protagonisme. Com si la natura fos un assumpte d’algú altre, com si una "flower" fos més real que una flor. Aquí, durant dècades, els llibres sobre viatges i natura s'han considerat un subproducte literari, com si els dos gèneres no continguessin en essència l’expressió més apoteòsica de la biodiversitat. Per què?

A rebuf del tardofranquisme, la Transició va assenyalar la ciutat com el centre de la llibertat i dels diners, i va desplaçar els pobles, el camp, tot el que era extra-urbà, al racó d’allò ranci, trist i no rendible. La ciutat va comprar el relat, però el més curiós és que el camp també ho va fer. I la literatura? Igual. Al llarg de quaranta anys, l’ecosistema literari ha participat, en general, de les inclinacions sociopolítiques i econòmiques d’un Estat entregat a unes institucions, empreses i mitjans de comunicació que van venir a consensuar que tot anava bé, que la ciència arreglaria qualsevol desperfecte i que els hippies, els camperols o el poetes formaven part d’una època superada. Pocs escriptors han cultivat els marges més enllà dels marges oficials —aquell marge de tota la vida (urbana) on tan bé es mou, per exemple, la molt integrada novel·la negra. Com si haguéssim oblidat que és al marge del marge humà —a la natura— on es gesta la vida global.

Henry David Thoreau. Foto: Wikimedia Commons

El concepte "nature writing" s’associa sobretot a dos colossos que van néixer amb dos anys de diferència: Walt Whitman i Henry David Thoreau. En adonar-se de tot el que estava detonant la revolució industrial i els seus emblemàtics ferrocarrils, Whitman i Thoreau van reaccionar a base d’horts, desobediència i poesia, tot escrivint textos que van inaugurar una tradició en la seva llengua. Des d’Aldo Leopold o John Muir a Rachel Carson, Wordsworth, Wendell Berry, Robert Macfarlane, Annie Dillard, Paul Kingsnorth, Roger Deakin, Penelope Lively, són molts els noms d’aquesta envejable llista que a Catalunya —i a l’estat espanyol— s’ha començat a (re)conèixer els darrers anys, i per això ara es publiquen llibres que en d’altres països van impactar fa més de trenta anys.

Malgrat tot, a principis del segle XX, aquí les coses van ser diferents. Les aclaparadores tensions polítiques i la desconfiança davant l’ús que bona part de la humanitat estava fent de les màquines va promoure una ètica lligada a un pensament indígena pronatural del qual a Catalunya en van formar part des de Narcís Oller a Víctor Català, Gaudí o Prudenci i Aurora Bertrana, amb entitats com l’Associació Excursionista de Catalunya, que animava a conèixer la terra per a estimar-la pel que era, pe la matèria, i no com a propaganda o abstracció. L’Associació va estendre la seva influència a la cultura i sota el seu patrocini es va fundar, per exemple, l’Institut d'Estudis Catalans. La Guerra Civil va abrasar-ne la llavor. El franquisme la va oblidar. I la Transició va heretar amb alegria la antirural ceguesa "desarrollista" de la dictadura, contrarestada puntualment per autors como Maria Àngels Anglada, Mercè Ibarz o Pep Coll i, per descomptat, Josep Pla.  

El massís del Montgrí, escenari a Solitud. Foto: Wikimedia Commons

Sigui com sigui, descobrir l'enorme qualitat d'aquests llibres i autors de més o menys "nature writing", i patir les conseqüències dels disbarats mediambientals dels últims temps ha contribuït que escriptors més joves s'aventurin a explorar obertament les possibilitats de la natura més propera, les narratives també. Els resultats són desiguals, estem reaprenent a familiaritzar-nos amb el vocabulari silvestre. A cridar a la daina pel seu nom i a la "flower", flor. A publicar desconeguts que parlen de micelis i falcons. Però és cert que aquestes pàgines, no sempre ben assolides, ja indiquen una intenció, una necessitat d'ocupar un espai que se sap cada vegada més necessari i que, a més, és propi.

També és cert que mentre Robert Macfarlane i Mark Cocker discuteixen si la "nature writing" ha d'apostar per enviar missatges seductorament positius o per projectar una denúncia radical contra els qui malbaraten ecosistemes; i mentre Abi Andrews —qui volta la trentena— critica brillantment la mirada ultramasculina que fins fa ben poc ha distingit els textos d'aquest tipus, aquí encara estem sospesant si aquest tipus de literatura mereix tenir un nom propi. Però aquí som, a la fi. Balbucejant "liternatura".

En el regne humà, identificar les coses amb un nom suggereix un inici. Dir "nature writing" o liternatura potser vulgui dir que acceptem entaular "la gran conversa" amb la natura a la qual ens esperonava Thomas Berry. I és que, en pronunciar aquest nom per exemple a Catalunya, honoràvem, per començar, el Delta de l'Ebre, els Pirineus, el tritó, la ginesta i el gall fer, els volcans de la Garrotxa o els Aiguamolls de l'Empordà, tot expressant la voluntat de construir alguna cosa al seu costat.

Diuen que un motiu pel qual arribem tard a paraules com aquesta és per la manca de diàleg entre els que, estimant la natura, l’abordaven de manera diferent. Tan absorts estaven en les seva pròpia mirada que es van anar allunyant els uns dels altres fins a situar-se en extrems oposats i que, per algun motiu, es van identificar com a hostils. Llavors, van cremar els ponts existents entre ells, van establir bàndols molt clars, i es van convertir en caricatures. "L'individualisme camina aquests dies vestit d'uniforme", va escriure Wendell Berry. Per això, avui hi ha qui creu que per defensar la natura s'ha de triar entre ser caçador o ecologista d'extrema esquerra.

Wendell Berry, que va afirmar que "l'individualisme camina aquests dies vestit d'uniforme". Foto: Wikimedia Commons

Una pregunta és per què s'ha arribat a aquesta insensatesa. Fa unes setmanes, la filòsofa ecofeminista Yayo Herrero comentava que els seus col·legues europeus observen l'ecologisme de l’estat espanyol com el més radical del continent. Una possible raó seria que els activistes de l’estat han hagut d’enfrontar-se, més que d'altres, a l'abús i menyspreu sistemàtic d'uns poders —restauradors, immobiliaris, mitjans i, és clar, polítics— dissenyats per eliminar la naturalesa del nostre propi imaginari. Tant és així que, per contrarestar l'atropellament i el menyspreu, els ecologistes hagin optat per cridar rabiosament i espectacular. Podria ser.

En qualsevol cas, l'evidència és que vam començar a assumir que potser calgui canviar alguna cosa. Per aconseguir qualsevol canvi, el primer que cal canviar és el relat. Les paraules que utilitzem. Aquest canvi passa per presentar a la natura amb tantes facetes i ambigüitats com si es tractés d'un personatge, no només bucòlica o temible, sinó orgànicament diversa. Com més cares li coneguem, més autèntica ens semblarà, i per això també més atractiva, seductora, misteriosa, total. Liternatura és una paraula clau per començar a canviar.

Maria Àngels Anglada. Foto: Wikimedia Commons