Institut Ramon LLull

Magda Puyo: «Als espais institucionals s’ha de tenir una intenció revolucionària»

paperllull.  Barcelona, 20/09/2020

Teresa Ferré entrevista la primera directora de la història del centenari Institut del Teatre. Una pionera i una referència de l'escena catalana actual.




L’energia vital de Magda Puyo Bové és radicalment apassionada i es transforma a base de treball infatigable i pensament crític. Llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació fa dècades que es dedica a les arts escèniques. Inicis a contracorrent a la companyia Metadones, fundadora fa més de 20 anys de l’associació de dones creadores Projecte Vaca. Direcció escènica i docència són els pilars de la seva carrera. El seu inconformisme professional l’ha convertit també en pionera i referència, primer al capdavant d’un festival, el Sitges Teatre Internacional – Creació Contemporània i, des de fa quatre anys, essent la primera directora de la història del centenari Institut del Teatre.

 

La seva carrera artística és fonamentalment com a directora. Ha hagut de lluitar molt?

Encara hem de lluitar bastant, perquè sovint es parla de paritat i és falsa ja que els homes fan els grans muntatges i les dones les coses petites i les que duren pocs dies. Es ven com un 50% i és mentida. No ens enganyem quan parlem de tant per cent de dones directores, dramaturgues o tècniques que hi ha en un teatre.

Com veu la nova onada feminista?

Qualsevol reivindicació feminista la recolzo cent per cent. Ara bé, de vegades tenim un problema: el desconeixement de la pròpia història. Oblidar que fa molts anys que hi ha feministes que hi han posat el cos, ara que tant es parla del cos, no es pot consentir. De vegades, sobretot en comentaris a les xarxes, resulta fins i tot una falta de respecte cap aquelles que ens han precedit i han fet una feina més perillosa que la que fem. Molt més perillosa! Per tant el coneixement d’aquestes dones és tan important com la reivindicació pròpia.

Quan va començar professionalment tenia clara la dedicació a la docència?

Vaig començar a fer classes de jove com a voluntariat per persones amb capacitats especials. Treballava la formació com a eina comunitària i metodològicament poc estructurada. En aquest país la formació en arts ha estat autodidacta. La generació anterior a la meva ha estat molt autodidacta i hem après d’ells i ara fem les coses d’una altra manera, més institucional i global. Això està molt bé i alhora hem perdut algunes coses.

 

Foto: Institut del Teatre

 

Entre el 2000 i el 2004 va dirigir el festival Sitges Teatre Internacional. Què li va donar, a més de l’experiència en la internacionalització?

Sitges em va donar l’atreviment de la recerca, de buscar coses noves i no conformar-te amb el que tens. Vaig viure que l’intercanvi et dona altres maneres de veure la teatralitat. Perquè la tradició no es copia, amb la tradició s’hi lluita. Dic lluita en el bon sentit de la paraula, contrastes i t’hi confrontes, per fer explosionar una cosa que d’aquí un temps formarà part d’aquesta tradició.

Una altra cosa que feia al festival era apostar pels joves. Era fruit de la vessant docent?

Segurament, perquè la docència m’ha marcat. A l’aula aprenc moltes coses. Tu ensenyes el que pots, més aviat l’alumnat aprèn de tu el que vol (riu). Això et treu prejudicis. També et fa ser exigent i et desenvolupa d’una manera molt particular l’esperit crític i analític davant d’un treball que has d’avaluar. Aleshores tens una doble vessant: la valentia que et dona la proximitat al pensament nou del jovent i l’exigència perquè realment el que facin tingui qualitat, encara que a nivell personal no m’agradi gens.

Ara, a més, dirigeix l’Institut del Teatre (IT).

Mai no ho vaig ni pensar. Ja fa quatre anys i em presento a la reelecció. Per mi vuit anys són suficients. Les institucions públiques han de tenir moviment a les direccions, per qüestions generacionals i perquè hi ha un cert desgast que, inconscientment, empeny cap al conformisme. Crec que en els espais institucionals s’ha de tenir una intenció revolucionària.

L’Institut és un dels centres més sol·licitats. Es manté la tendència?

Enguany pensàvem que si arribàvem al 50% d’aspirants estaríem satisfets. Doncs hi ha estudis que hem superat el curs passat. A coreografia, pedagogia de la dansa, direcció i dramatúrgia hem tingut més demanda a les proves d’accés. La gent vol fer-ho igual, confia en la cultura i en l’art com espai vital.

Com valora la direcció?

Una institució té un tempo lent. Però això no ha d’espantar, l’important és no parar. A banda de la Covid, en aquests anys ens han passat diverses coses, com el concepte d’espai europeu i la modificació dels plans d’estudi. El canvi ha estat bestial. Amb l’equip docent hem inventat una sèrie de metodologies pedagògiques i hem treballat la inclusió de les arts en general i les escèniques en particular dins del sistema universitari. A Europa les escoles de dansa i teatre es basen en tres models: el d’escola personalitzada fundada per un artista; aquella que compta amb una tradició de país, com a França, i després els centres més lligats a la universitat.

Com hi encaixa, l’IT?

Tenim un IT de llarga tradició que ha crescut absolutament en paral·lel al sistema universitari català perquè aquest, a partir dels 70, no creà un projecte on tots els sabers, inclòs l’art, formessin part del coneixement i la recerca acadèmica. Llavors hem d’inventar-nos, evidentment amb l’ajut de professors d’art d’altres universitats i seguint diversos models. Treballem amb set o vuit universitats europees i també algunes d’americanes.

 

L’Institut del Teatre va liderar la participació de Catalunya a la Quadriennal d’Escenografia de Praga 2019 amb el suport del Llull

 

A banda de la relació amb centres, com treballeu internacionalment?

El programa de mobilitat d’alumnat i professors amb trenta universitats europees ens proporciona intercanvi constant de coneixement i maneres de fer. A més, l’Escola Superior d’Art Dramàtic ha engegat el Festival Internacional de Teatre, és bianual i un dels pocs que es fa a Europa. Portem dues edicions i hi van venir sis escoles. I potenciem el convidat internacional especialment de dansa. Els darrers anys, el que en diem “Àmbit de la Dansa”, ha fet una pujada perquè l’estem recolzant moltíssim. Hem treballat amb diferents espais i festivals d’aquí, a més d’impulsar les gires de la companyia, que abans de la pandèmia feia entre 25 i 30 funcions per Europa. També desenvolupem projectes amb l’Institut Ramon Llull, sobretot de traducció. Amb l’editorial mexicana Paso de Gato hem traduït 20 textos i ara treballem amb Rússia, Quebec, Finlàndia i Gran Bretanya. I evidentment la Quadriennal de Praga.

L’IT participa en la Quadriennal d’Escenografia i Espais de Praga des del 1987 i des del 2015 representa Catalunya. L’edició de l’any passat fou un èxit.

Va ser fantàstic perquè l’exposició Prospective Action guanyà el premi de la secció Països i Regions. S’havia de veure al Grec però per la pandèmia no fou possible i ara estem treballant perquè es faci al Mercat de les Flors. També vam participar a la secció d’Estudiants amb l’exposició Theáomai  i amb un debat, Catalunya, Art i Democràcia, a la PQTalks. Tot plegat va ser molt interessant  i polèmic. (riu)

Polèmic?

Hi va haver queixes per part de l’Estat espanyol. El projecte tenia com a tema el moviment ciutadà a Catalunya des del 2004 al 2018. Prospective Action és una instal·lació multimèdia que plasma la tensió entre el control policial i les reivindicacions de la gent a l’espai públic en diferents esdeveniments com Can Vies o l’1 d’octubre. Parla del dret a l’autodeterminació dels pobles però no de forma directa, és un joc.

En el moviment de reivindicació català s’ha convertit en icona.

En el context que vivim no pots estar anestesiat. I sembla que ens indueixin a la paràlisi. I, més que mai, ens hem d’enfrontar a qui convingui. I si és la policia, és la policia; i si és l’autoritat, l’autoritat; i si és la falsa autoritat, la falsa autoritat, perquè normalment acostumen a ser falses autoritats. L’autoritat sempre és moral, mai surt de la força. Si em posen al davant d’algú que té la força, t’hi has d’enfrontar. Això és la foto. Ell té força, jo no. Però planto cara i a veure què és capaç de fer-me.

 

La famosa foto que va convertir Puyo en una de les icones de l'1-O. Foto: Jordi Borràs

 

Com es presenta el nou curs?

Respecte el curs no sóc pessimista. Estem treballant tots els equips per aconseguir fer moltes coses. Amb una sèrie de limitacions, però tenim les ganes i sobretot la vitalitat dels joves que, transformada en expressió artística, és sempre quelcom positiu.

I respecte el context que vivim?

És una crisi tan bèstia! De sobte, sembla que només som en una crisi sanitària. Però no, és també econòmica i humanística. El que està passant amb els migrants a la Mediterrània és tan greu o pitjor que la Covid. Després tenim una crisi democràtica i política enorme, i la pujada del neofeixisme. Tinc la impressió de viure un canvi de paradigma i això ens contamina el fer de cada dia. Hem d’estar alerta i tenir una posició crítica i de revolta, en el sentit de no conformar-nos. No sóc optimista, perquè no tinc confiança cega en l’ésser humà. Tot i així, com sóc vital crec que hem de lluitar sempre perquè la vida humana sigui el més digna possible.

 

 

    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"