«La ausencia del amor no consiste en que no aparezca en episodios, en pasiones, sino en su confinamiento en esos estrechos límites de la pasión individual descalificada en hecho, en raro acontecer. Y entonces viene a suceder que aún la pasión individual —personal— queda también confinada en forma trágica, porque queda sometida a la justicia.»
Dos fragmentos sobre el amor, María Zambrano

«No te atrevas a decirme que no estoy enamorado»
'Brazy', Andromicfms 4, Yung Beef

«Tú enviándole whatsapps y ella dejándotelos en check»
'Daniela Bregoli', Andromicfms 4, Yung Beef

Des dels feminismes, fa anys de lluita que insistim i ens esforcem –sovint, a contra cor– en deconstruir l'amor romàntic que, sembla, l'hem entès, l'entenem, l'hem sentit, el sentim, l'hem viscut, el vivim, com un sistema que idealitza i materialitza les relacions afectives i/o sexuals en pro de les dinàmiques de la violència heteropatriarcal. Altrament, davant l'asèpsia passional que caracteritza la nostra contemporaneïtat, que no només travessa l’enteniment, el sentiment i les nostres vides, sinó, també, les nostres ideologies –entenent-les com la precipitació d'allò ideal en allò real i, per tant, com el súmmum del pensament, independentment del seu objecte i de la seva ètica i/o moral–, algunes feministes hem criticat, critiquem, aferrissadament, encara ara, la supremacia de la raó envers els afectes. Faig èmfasi en l'“aferrissadament, encara ara” perquè aquesta crítica és intrínsecament romàntica en tant que, originàriament, el romanticisme sorgeix contra la visió cientifista del món, pròpia del projecte il·lustrat, transfigurada, avui, en l'obstinació, estranya i perversa, per la correcta i saludable gestió de les nostres emocions.

La constatació històrica, intel·lectual i artística del romanticisme, per una banda, i la voluntat feminista, ingènuament contradictòria, d'alliberar-nos del dolor, per l'altra, evidencien la mediocritat de les inèrcies ideologitzadores i la complexitat d'establir dialèctiques entorn l'amor que, lluny de sotmetre'l a judicis de valor políticament correctes, haurien d'estar a l'alçada de la seva potència inabastable. Mentre l'activisme postmodern mal conceptua allò romàntic, la jerarquització dels afectes, la cosificació del sentiment i l'emoció, i la normativització del desig, són alguns dels mecanismes que la capitalització de la nostra capacitat de sentir articula per a l'òptima sistematització neoliberal que constitueix les relacions de poder com a úniques i inamovibles possibilitats de relacionar-se amb l'altre, d'estimar l'altre.

En plena crisi sanitària i socioeconòmica, des del privilegi de la llar, en general, i de la llar interconnectada, en particular, la virtualització de moltes de les nostres realitats amoroses ha culminat en una ciber-correspondència afectiva –sovint, sexoafectiva o exclusivament sexual– que ha pal·liat, en major o menor mesura, les conseqüències emocionals de la distància social; perquè com va piular al seu Twitter la Rita Rakosnik, «Todo se aplaza, menos el corazón». La pròpia naturalesa amatòria, en un context de pandèmia mundial, ha fet patent que les (a)lògiques individualistes neoliberals trontollen a la mínima que l'aïllament és desacomplexadament imposat, i les plataformes digitals que han contribuït, contribueixen, a la crisi del contacte, s'han adaptat a l'excepcionalitat de la situació a canvi de, això sí, seguir comercialitzant, virtualment i material, amb la nostra afectivitat i salut mental: des del "Here for you" d'Snapchat, un conjunt d'eines amb la funció d'oferir recolzament psicològic als seus usuaris, fins el match internacional de Tinder.

Moltes són les correspondències d'artistes i literats que documenten la pulsió amorosa i la seva heteregoneïtat quan no existia la immediatesa dels correus electrònics, dels whatsapp o dels DM d'Instagram, quan tan sols les cartes escurçaven l'absència i l'allunyament, quan solament l'emissor i el receptor eren els únics protagonistes de la intimitat compartida i cap data broker la reduia a una simple mercaderia. La carta a l'Amazona de Marina Tsvetàieva, també les de l'estiu de 1926 entre ella mateixa, Rainer M. Rilke i Borís Pasternak; l'amor de Vladimir Maiakovski per Lília Brick que acabaria, per sempre més, amb el suïcidi del poeta de la revolució russa; June Mansfield, Anaïs Nin i Henry Miller; Virginia Woolf i Lytton Strachey, o Vita Sackville; Gustave Flaubert i George Sand; Antonin Artaud i Génica Athanasiou; Ingeborch Bachmann i Paul Celan, Ferran Soldevila i Rosa Levenori; i tants altres epistolaris, són alguns dels testimonis que, més propers o més llunyans al segle XIX, corporifiquen l'absolut romàntic, en el sentit més estricte del terme, per la seva exaltació del sentiment, de l'erotisme, de la fantasia.

«[Em dius] que has rebut moltes cartes i et fas un embolic, tot coses encoratjadores. Per què no em dius, francament, que et cansen o que no t’interessen ja?, que tens altres coses en què pensar, més noves, més interessants? Digues-m’ho, digues-m’ho d’un cop, a veure si puc arrencar-me aquest amor que m’obsessiona i que és la meva vida i la meva mort! Però no m’ho diguis, amor, no podria resistir-ho. Tingues compassió de mi, si el record de la teva afecció pretèrita t’és encara agradable, menteix piadosament… Però no, no és possible, si fos veritat, si el meu amor era per tu, només un episodi, em mataria…» [1]

Tot i així, tot i que la tirania d'Internet ens aboca a la melanconia i a la nostàlgia d'històries sense intermediaris ni interferències digitals, l'amor desborda i és capaç d'adoptar formes tan trivials com la d'un subtweet o la d'una publicació a Facebook, o traslladar la intensitat de la relació entre Franz Kafka i Milena Jesenskà a les nostres experiències virtuals a través del love-sexting, que, potser, com ells, per sort o per desgràcia, procurarem de materialitzar en alguna trobada, o en més d'una, o en més de dues que, probablement, tard o d'hora, acabaran en una altra relació sentenciada al fracàs sentimental de la nostra generació, privada del frenesí i marcada, conseqüentment, pel desamor. Impossible defensar, doncs, que estimar és una construcció sociocultural al servei de cap ideologia; en tot cas, ho és la dificultat de fer-ho assumint la responsabilitat de la totalitat de la seva complexitat en un marc contextual d'hipercontrol i bloqueig emocional, de simplificació dels afectes.

«Sempre vols saber, Milena, si t'estimo, però aquesta és una pregunta difícil que no es pot contestar per carta (ni tan sols a l'última carta de diumenge). Si ens veiem aviat, segur que t'ho diré (si no em falla la veu).» [2]

«Amable i pacient, jo sóc així? De veritat que no ho sé, només que un telegrama com aquest fa bé, per dir-ho així, a tot el cos, i de fet és només un telegrama i no una mà estesa.» [3]

«Deixant de banda les coses que hi pugui haver entre tot el que escrius a la carta –entre totes aquestes coses, la por, etcètera–, i que em repugna, no perquè sigui repugnant, sinó perquè el meu estómac és massa delicat, deixant de banda tot això, potser és més fàcil del que dius. Més o menys així: un ha de suportar la imperfecció solitària, a cada moment, però la imperfecció entre dos no l'ha de suportar. No té ulls per arrencar-se'ls i el cor amb la mateixa finalitat? I a més, tampoc no és tan greu, és exageració i mentida, tot és exageració, només és veritat el desig, que no es pot exagerar. Però fins i tot la veritat del desig no és tant la seva veritat com l'expressió de la mentida de tota la resta. Sona molt retorçat, però és així.
   Potser tampoc no és realment amor quan dic que ets el que més estimo; amor és que tu per a mi siguis el ganivet que faig servir per furgar dins meu.
   Per cert, tu mateixa ho dius: 'Nemáte síly milovat' (No tenen força per estimar),i amb això encara no hi ha prou diferència entre 'animal' i 'ésser humà'?» [4]

El feminisme anticapitalista serà romàntic o no serà; mai no esdevindrà, en qualsevol cas, si no reconquerim el nostre dret a la passió, tan criminalitzada i banalitzada en nom de la llibertat, la igualtat i la sororitat en una societat en la què impera la censura sentimental, ja sigui amb fàrmacs, ja sigui amb consignes, per deure o per culpa, o en el pitjor dels casos, per inèrcia ideològica. Problematitzar l'amor és redundant perquè ja ho és, en essència, de problemàtic, i pretendre substituïr-lo per un espectre axènic, socioculturalment i polític, és deshumanitzar-lo, és condemnar-lo al confinament, és protegir-nos i salvar-nos encara que desitgem, desobedientment, exposar-nos a viure la mínima fiblada que ens faci sentir que personifiquem subjectes d'agència i no objectes gestionables i categoritzables en funció de la seva productivitat afectiva.

Una de les no-correspondències cabdals del nostre segle és, sens dubte, la que manté Angélica Liddell amb Déu a llarg de gran part de la seva obra dramàtica; com si l'única llibertat de la que pogués gaudir el subjecte postmodern, que és fragmentat i obligat a contemplar l'espectacle de la seva pròpia fragmentació, fos apel·lar al misteri, fos interpel·lar-lo per la falta d'instint quan la vida és reduida a fases.

«Cómo es posible que no haya locos caminando sobre la corriente del río, cómo es posible que no haya locos revolcándose en los charcos, cómo es posible que no haya locos medio desnudos inclinados sobre los puentes, cómo es posible que los bosques no estén llenos de locos corriendo despavoridos y muertos de amor... ¿Cómo es posible, Señor, cómo es posible que no estemos todos locos de amor?». [5]

Contra la sensació d'estat d'alarma permanent, defensant que som poliamorosos per defecte i per virtut; defensant que és aquí on rau la conciliació entre l'individu i la comunitat; defensant que l'amor no és una qüestió binominal, sinó col·lectiva; hem de reivindicar la nostra condició de mortals, la pròpia fragilitat espiritual i carnal, i superar la gran por a sentir-nos indefensos. De la mateixa manera que Camille Paglia lluitava pel seu dret a arriscar-se a ser violada, jo exigeixo el dret a córrer el risc d'enamorar-me.

--------------

[1] Cartes d'amor i d'exili, Ferran Soldevila, Rosa Leveroni, Viena Editorial, 2009.

[2] [pàg 161, Praga, 3 de juliol de 1920, divendres] Cartes a Milena, Franz Kafka, traducció de l'alemany i notes de Clara Formosa Plans, Quid Pro Quo edicions, El Gall Editor S. L., 2018. 

[3] [pàg 187, Praga, 7 d'agost del 1920, dissabte] Cartes a Milena, Franz Kafka, traducció de l'alemany i notes de Clara Formosa Plans, Quid Pro Quo edicions, El Gall Editor S. L., 2018. 

[4] [pàg 250-251, Praga, 14 de setembre del 1920] Cartes a Milena, Franz Kafka, traducció de l'alemany i notes de Clara Formosa Plans, Quid Pro Quo edicions, El Gall Editor S. L., 2018. 

[5] [pàg 38, 3. Preguntas a Dios, 'Primera carta de San Pablo a los corintios, Cantata BWV 4, Christ Lag in Todesbanden'] Ciclo de las Resurrecciones, Angélica Liddell, La uÑa RoTa, 2015