La traductora francesa Annie Bats viu des dels anys vuitanta a Barcelona. Va venir per perfeccionar la llengua catalana i s’hi va quedar, captivada per la ciutat. D’un temps cap aquí, per motius familiars, viu a cavall entre Catalunya i França. El confinament provocat per la crisi sanitària de la Covid'19 l’ha agafat justament en un poblet a la frontera entre el Llemosí i el Perigord. La idea de les fites de terme, una vegada més: sempre l’ha atret saltar-se-les. “Aquests dies visc com un exili a casa meva, però amb tot el que passa a Catalunya m’hi sento molt implicada”, comenta en la conversa que mantenim per Skype. El mes de desembre passat va rebre el Premi Ramon Llull de traducció literària, convocat per la Fundació Ramon Llull i dotat amb 4.000 euros, pel seu trasllat al francès de Llefre de tu (Ogre de toi), de Biel Mesquida (Club Editor, 2012).

Com arriba a Llefre de tu i com afronta la seva traducció?

Aquest llibre, de fet, és un encàrrec de la Maria Bohigas i també d’en Biel, que el conec de fa molts anys, així que d’entrada és una complicitat a tres bandes. En Biel tenia molta il·lusió que aquest llibre es traduís al francès, perquè per ell era el més francès dels seus llibres. I pensava que realment era el seu destí, de ser traduït a França. Vaig fer unes pàgines de mostra per buscar editors fins que en Biel en va trobar un, Yvon Lambert, que era un galerista i que bàsicament edita art. Li va interessar molt el projecte i llavors vaig fer tota la traducció, sempre en contacte amb en Biel [el volum es va publicar l’any passat, amb prefaci de Mathias Énard i coberta de Miquel Barceló]. És un encàrrec, si vols, però és un encàrrec natural, per l’amistat que tinc amb en Biel, pel tipus de text que és, que m’interessava.

A l’hora de fer la traducció explica que va «escurar» el Diccionari Alcover-Moll i que va ser cabdal el contacte amb l’autor.

L’Alcover-Moll va ser una eina absolutament indispensable. Ja sabem que en Biel utilitza tota la parla mallorquina però s’ha de dir que aquesta dificultat és només una petita part. L’altra part és tot un treball de lectura, que no es redueix al lèxic. I en aquest treball em va ajudar en Biel, em va contestar preguntes, vam tenir converses, em va aclarir fragments difícils. Una feina que és de luxe per un traductor, poder treballar amb aquesta complicitat amb l’autor. És una dinàmica de lectura molt diferent. Aquest és un text que ha tingut lectures crítiques però no deixa de ser un text nou. A vegades m’he trobat amb textos més clàssics dels quals hi havia estudis que era imprescindible consultar, però aquest és, d’alguna manera, un text verge.

Un cop arremangada per fer avançar la traducció, quines van ser les dificultats concretes?

La dificultat específica és la que conté qualsevol tipus de text poètic. Al llibre d’en Biel hi ha poemes, hi ha prosa... I la mateixa prosa és rítmica. En Biel utilitza moltes paronomàsies, jocs de paraules, neologismes, etcètera, i tot això ho volia respectar. A més, aquest llibre fa molta referència a la literatura francesa. Conté fragments en francès marcats en cursiva i en la traducció s’esborra aquesta estranyesa, aquesta hibridació. A més, dins el text també hi ha citacions d’autors francesos disseminades, amagades sota el català, i cal identificar-les. Per tant, també hi havia un treball molt atent a aquest background, que és com una mena d’arqueologia de les referències franceses que hi ha en el text. El text d’arribada, en francès, no pot ser equivalent al català, perquè justament en el text en català hi ha inscrita aquesta relació amb el francès. Ara és una altra relació. Un afrancesament total... De tota manera, és un text que juga molt amb totes les hibridacions. En Biel fa una mena d’entrellaçament de citacions, no només franceses, i de llenguatges diferents, el científic, el de l’art...  

Què diria que és el més sorprenent d’aquest llibre?

Jo no parlaria de sorpresa, és més inspirador que sorprenent... Jo crec que és aquesta mena de pas constant d’un registre a un altre, del líric al sarcàstic, d’un vocabulari a un altre, del poema a la prosa, encara que tota prosa aquí és poètica. I també la figura d’Aràlia, la gran absent que és la que «fa escriguera», o la figura del «Recordador», que és el que recorda, és clar, la gran absent i, alhora, és el que preserva i activa la memòria de la literatura i dels llenguatges.

La coneixença amb en Biel Mesquida d’on ve?

Jo vaig llegir en Biel abans de conèixe’l, quan estudiava català. Vaig estudiar català quan cursava estudis de Lettres Modernes a la universitat. Havia de triar una llengua viva i vaig agafar el català, després d’un viatge a Barcelona, quan vaig descobrir que es podia estudiar. Va ser una mica un atzar.

Però per què li va cridar l’atenció?

Jo tinc una educació jacobinista però, en canvi, això es compensava amb el fet de tenir arrels bretones, basques i occitanes a la meva família. I un punt important és la lectura dels trobadors, que són els creadors d’algunes de les grans poesies occidentals. Van inventar, van trobar en la «llengua vulgar»... I la seva llengua s’ha mig perdut. Justament, quan vaig arribar a Catalunya hi vaig sentir una llengua viva que hi era propera. Quan vaig començar a estudiar català de seguida vaig viatjar sovint a Barcelona i em comprava llibres, clàssics i no. I en un determinat moment vaig pensar que faria la tesina sobre la traducció dels sonets de Foix de Sol i de dol. I els vaig traduir tots, per mi, això no ha sortit enlloc. La tesina no la vaig acabar perquè no m’importava gaire la cosa acadèmica. Això eren els anys 80.

Annie Bats i Biel Mesquida al Palau Baró de Quadras, 2019

I com acabarà fent relació amb el Biel Mesquida?

A través de l’Arnau Pons, que me’l presenta. Cap a l’any 95. Vam compartir la passió comuna per la llengua, per la poesia... El primer que n’havia llegit va ser L’adolescent de sal, quan estava aprenent el català. I és la primera cosa que li vaig dir.

Què més li va fer de porta d’entrada a la literatura catalana?

També el gust per les llengües estrangeres. Sempre m’han atret les llengües, tota la parla humana, el cant. Escoltar cançons en totes les llengües és una cosa que he fet sempre. Jo vaig néixer al Marroc, de pares francesos, i després els meus pares van tornar a França. Quan jo tenia quatre anys vam arribar a París, al barri de Belleville. Era un barri d’artesans i també amb moltes onades d’immigració successives. Armenis, jueus russos, jueus polonesos, republicans espanyols... Era un barri popular. Diuen que hi van aixecar l’última barricada de la Commune de 1871. La meva infantesa és sentir noms forasters, sentir llengües diferents, parlar amb gent que tenia històries molt diverses. Sempre m’he sentit vivint entre fronteres, passant fronteres. Cada casa tenia històries del món. Històries d’exilis forçats, aquells. La història d’Europa i també la de la França colonialista. I suposo que vaig anar a parar al català per enamorament de Barcelona, de sentir aquesta llengua propera a l’occità en una ciutat tan bonica. Quan hi vaig arribar encara era també popular. Això ha canviat molt. Però crec que m’hi va dur aquest lligam entre les veus del món i aquest record de la llengua dels trobadors. La Rosa de foc i la flor inversa.

Ha traduït del català al francès sobretot poesia, oi?

Sí, molta poesia. Maria-Mercè Marçal, Arnau Pons, Víctor Sunyol, Víctor Obiols, Segimon Serrallonga... N’hi ha més. També he traduït al català. Amb en Ramon Lladó vam traduir Perec, Queneau i Roussel. La lectura compartida m’agrada, amb algú que tens a prop o amb els estudiosos, que també és una forma de relació. Per exemple, per traduir La vida, manual d’ús de Georges Perec, amb en Ramon Lladó vam tenir la sort que hi ha molts estudis. I això ens va ajudar i ens va permetre entrar més en l’estructura del text, que és molt complexa. El vaivé d’una llengua a l’altra em permet entendre millor el procés d’escriptura.

A l’hora de fer una traducció d’un text com s’hi enfronta, quins passos mira de fer sempre? Com entén la idea de la traducció?

Hi ha l’aspecte de la lectura meticulosa, arran de text, i de conjunt. Entendre l’obra que estàs traduint i també tota la seva arquitectura i totes les peces que la formen. És un treball de comprensió dels seus mecanismes singulars, de la seva rítmica... La traducció de la poesia de vegades es planteja de manera molt limitada. Per exemple, la traducció de Shakespeare al català: hi ha gent que es baralla per la norma mètrica i tot s’acaba aquí. A vegades m’estranyen aquestes reduccions. Hi ha qüestions desenfocades. Reduir les traduccions a problemes filològics em sembla molt estret. És una qüestió de poètica.

El fet de triar aquests autors per traduir i la predilecció per la poesia parla de la seva mirada cap a literatura i del seu propi univers...

És quan la possibilitat de la traducció es planteja de manera més clara. Jo penso que tot és traduïble, tot i que això després ho podríem matisar. Entenc la traducció com una reescriptura. Perquè hi hagi reescriptura, el text que tradueixes ha de ser un text que sigui creatiu. La literatura no és comunicació, és creació. Com deia Deleuze, és resistència. Textos que resisteixen en tots els sentits, com a afirmació artística, i també que resisteixen a una lectura fàcil.

Veient els escriptors i textos que ha traduït, suposo que aquest acarar-se a la resistència també forma part del repte mateix de la traducció, és com escalar una muntanya que...

És com escalar una muntanya que... valgui la pena. És una feina per tu però també és una reflexió sobre la circulació dels textos, dels llibres.

També ha participat en nombrosos recitals...

M’agrada l’oralitat, la veu. Hi ha gent que pensa que la poesia només ha de ser llegida impresa i no llegida en veu alta. Jo crec que hi ha una tradició poètica que permet i que vol la recitació, la veu. En Biel és una persona que té una lectura oral magnífica. El timbre, la dicció, la melodia... És algú que llegeix molt bé i que canta molt bé, especialment el repertori francès.

Què li interessa del panorama poètic català?

No hi tinc una mirada general, sobre això. Sí que puc dir que la poesia catalana és molt activa, resisteix. Jo he anat molt a l’Horiginal per sentir els poetes, gent prou potent, però no podria fer un panorama. Ara, és una tradició cultural on la tradició oral és molt viva. Mira, en aquest moment, tinc ganes de traduir la Blanca Llum Vidal.

Coberta de la traducció al francès de 'Llefre de tu' ('Ogre de toi'), amb il·lustració de Miquel Barceló.