Un paisatge es conquereix amb la sola de les sabates, no amb les rodes d’un automòbil, deia Faulkner. Als Països Catalans, impregnats per aquest esperit excursionista de ser més d’espardenya que de cotxe, sempre ho hem fet a peu i el paisatge ha tingut una importància cabdal en la gran majoria d’obres de la nostra literatura. Al nostre ideari hi ha una tercera pota afegida que ens disgrega dels corrents europeus pel que fa al paisatge; i és que, a l’eix on Wordsworth o Hölderlin vinculen natura i sentiments, els escriptors catalans han d’afegir-hi, a més, la reivindicació nacional. El Canigó no és només una muntanya, amb tota la bellesa que evoca sinó que esdevé sinònim de nació i de llengua, i el fet que siga o no estètic queda, si més no, emboirat pel simbolisme nacional.
Al País Valencià, però, aquesta reivindicació del paisatge entés com a país era cosa de l’assagista Joan Fuster, Estellés i un reducte més i ja de forma posterior a la Renaixença. Més enllà d’aquests, en cap cas —i bé que s’hagués pogut fer— vàrem tenir cap Canigó valencià. I no per falta d’elements, ni de tradició, ni de paisatge, sinó perquè com bé apreciava Fuster, la Renaixença valenciana, aquella que a Catalunya tenia tan present el patria-fides-amor, va caracteritzar-se per un «felibrisme», és a dir, una literatura sense aspiració nacional.
Un dels molts paisatges valencians que bé podrien haver estat reivindicats com a símbol de valenciania és l’Albufera. Aquest indret, que a banda de ser el llac d’aigua dolça més gran de l’estat, n’és dels deu més grans d’Europa, va ser font d’inspiració d’escriptors i pintors, de casa nostra i també internacionals. L’any 1563 el dibuixant de paisatges flamenc Anton Van den Wyngaerde ens va deixar aquesta meravella per a la posteritat. No és només la bellesa provocada per tenir un paratge d’aquesta magnitud a tocar de capital, sinó l’excepcionalitat del conjunt. Van den Wyngaerde va realitzar una col·lecció d’un total de 62 pobles i ciutats per encàrrec del monarca Felip II, i l’única que trenca la norma és la pintura de la nostra Albufera.
Albufera, Anton Van den Wyngaerde, 1563
I de cop i volta, el no-res. Passem de ser l’objecte de perplexitat d’un pintor flamenc del XVI a l’oblit, una extensió més d’aquest tarannà tan nostrat de creure que tot el que hi ha a fora és millor
que el que tenim ací. El mateix Joan Fuster, al llibre L’Albufera de València, comença dient que hauria de saber-ne moltes coses, i seria lògic que hi estigués familiaritzat però que no és ben bé així perquè no ha aconseguit interessar-se per les excel·lències de la rodalia natal. Després d’aquesta afirmació vindran 160 pàgines de genialitat analítica del paisatge i de tot allò que se’n deriva. De fet, en un dels passejos de Pla amb Fuster per València, el de Palafrugell rememora l’afirmació tan solemne que el de Sueca realitza quan veu els arrossals de l’Albufera i esclata en un «Quantes paelles!», imitant el famós «El mar! El mar!» de Goethe. L’albufera serveix perquè Pla i Fuster discuteixen sobre el concepte de «bellesa del paisatge». Mentre que Fuster, seguint els corrents europeus, posa com a exemple de beutat el desert del Sàhara, Pla es posa les mans al cap i afirma que com pot valorar «aquell sorral» i no els arrossals o l’Albufera, perquè la bellesa ha de ser útil.
En una línia més costumista trobem un dels elements de la Renaixença valenciana, Blasco Ibáñez, que va fer de l’Albufera i les seues barraques el paratge idoni per a novel·les com La barraca, Arroz y tartana, Flor de mayo o Entre naranjos i no cal dir-ho, l’exitosa Cañas y barro. Com veiem, per a la Renaixença del Principat la llengua és un eix que quedarà relegat en un inexistent pla a algunes de les novel·les de la Renaixença Valenciana. Un altre dels renaixentistes que s’hi va emmirallar al nostre llac va ser Teodor Llorente, que als seus escrits destacava que a l’Albufera dominava una línia horitzontal i una amplitud de la perspectiva, trets que aportaven majestuositat i, no cal dir-ho, bellesa.
Però aquest espai no ha estat només font d’inspiració per a escriptors, sinó que la pintura hi ha pouat també de forma notable. En pintura els valencians tenim un problema i és que després de Sorolla sembla que el món s’acabe i d’aquí no avancem ni que ens empenten. És frustrant, però és així. Sorolla tenia un do per a la pintura acompanyat d’una percepció lumínica envejable. Un autor capaç d’imitar amb pinzellades de blanc les motes de llum que l’ull capta. Això no obstant, Sorolla arriba a l’Albufera, la zona de València que gaudeix de la llum més natural per l’absència de construccions i realitza una composició fosca i lúgubre que, més que transmetre l’estima traspua abandonament per totes bandes.
Barca en la Albufera, Joaquin Sorolla 1908
Per sort, sabem que l’art ni comença ni acaba amb Sorolla, i que hi ha d’altres d’un nivell exquisit que solament van cometre l’error de néixer en la mateixa època que ell. El cas més flagrant és el d’Antonio Fillol (1870-1930), qui va ser dels primers a entendre l’Albufera com a inspiració amb quadres que ens recorden a Des glaneuses de Jean-François Millet. La diferència és que Sorolla fa preciós un paisatge que no ho és, com la Malva-rosa, mentre que Fillol retracta un indret —l’Albufera— que ja de per si no necessita retocs. Allò que els poetes àrabs anomenaven espill de sol a les seues composicions no requeria de cap idealització sinó de fidedigna representació. Fillol, lector de Zola i Balzac, posa els peus en el fangar —mai millor dit— i defuig d’aquest idealisme sorollà de qui corre feliç per la vora de la platja. Fillol retracta duresa, i homes amb tantes nafres a les mans que no podrien agafar un pinzell.
La sega de l’arròs a l’Albufera, Antoni Fillol (1899)
Una barreja de Sorolla i Fillol, és a dir, de situacions de gaudi allunyades d’aquell abandonament tètric, la podríem trobar a Antonio Carnicero, pintor salamanquí, que s’ajusta a aquella Albufera en la qual va viure Goya durant un temps i que retracta en aquesta carta del 3 d’agost del 1790 a Zapater: «Luego de la caza y la pesca viene el almuerzo. A la Pepa y a mí nos dan un guiso de rata con arroz y un plato de anguilas que ya querrían muchos... También hay una gamba muy buena criada en el lago. Sería el paraíso si no fuera por los mosquitos, que a su vez nos comen”. El que Goya no sabia és que els mosquits de l’Albufera estan entrenats per a picar només la gent que ve de fora, o els artistes que hi viuen però no són capaços de dedicar-li un quadre, com va fer ell.
L’Albufera ha acollit les millors mans del país. Des de les més estilitzades i capaces de guiar els pinzells i les plomes fins a les més castigades pel treball físic diari, aquelles que sovint ningú coneix quan parla d’ella però que sempre hi són. Són aquestes mans trencades al sol les que fan possible l’admiració d’escriptors i pintors, les que meravellen i fan brotar un «És preciosa!» entre els visitants. Ara només tenim tres deures: valorar-la, estimar-la, i visitar-la; que per sort, sense saber pintar ni escriure, podem gaudir d’aquesta porció de cel, tan proper i tan llunyà, que és l’Albufera per a molts de nosaltres.
