Institut Ramon LLull

Eva Baltasar: «Tinc una visió pessimista de la societat, per això faig servir l’humor»

paperllull.  Cardedeu, 01/02/2020

'Permagel’, el debut en narrativa d’Eva Baltasar, és un dels èxits literaris catalans més esclatants dels darrers temps. La novel·la, publicada originalment en català per Club Editor, ha estat aclamada per públic i crítica, rebent diversos guardons com ara el Premi Llibreter 2018 i sent traduïda a diverses llengües, com el castellà o l’italià. L’escriptora catalana ha protagonitzat, amb la col·laboració amb el Llull, un 2019 de gires i presentacions que l’han portat a la FIL de Buenos Aires (Argentina), a Querétaro (Mèxic), Pamplona i Còrdova (Espanya), o a les ciutats de Roma, Torí, Gènova, Milà, Rovereto i Venècia (Itàlia). Aquest proper mes de març, Club Editor publicarà 'Boulder', l'esperada segona novel·la de l'autora.




Eva Baltasar (Barcelona, 1978) va debutar l'any 2008 amb Laia, un poemari que va rebre el premi Miquel de Palol. Des de llavors, ha publicat nou llibres més de poesia –tots ells premiats– i ha debutat en novel·la amb Permagel, un èxit del boca-orella que suposa la primera baula d’un tríptic on l'autora explora en primera persona la veu de tres dones diferents. Amb acidesa, ironia i gust pel llenguatge exacte i més vibrant, l'obra parla sense embuts de les relacions familiars, el lesbianisme, el suïcidi o la masturbació infantil, alguns dels temes que han fet del llibre un referent pel que té de provocació, sinceritat i obertura.

Fins ara eres coneguda com a poeta, amb una llarga trajectòria reconeguda amb premis.

Visc bastant al marge de tots els circuits literaris. Un bon dia, el primer poemari que vaig escriure, Laia, que és dedicat a la que ara és la meva dona, pensava que havia quedat prou bé i que m’agradaria fer-ne alguna cosa. Com que no tenia ni idea de com funcionava –ni se m’havia acudit enviar-lo a una editorial–, em vaig presentar als premis de la Fundació Prudenci Bertrana –aleshores vivíem a Girona, era el més proper i fàcil que teníem–, que en tenien un a la categoria de poesia. I pam! Va sortir premiat. Vaig pensar que era una bona manera de publicar, amb l’afegit que els premis tenen una dotació econòmica, que fa il·lusió [riu]. I així vaig anar fent: tenia un poemari, l’enviava a un premi i guanyava.

Així els vas anar publicant tots. És una bona manera d’anar fent, sense la necessitat d’entrar al circuit.

Per mi era molt còmode, perquè tampoc soc rapsoda, ni m’agrada recitar. De fet, és el que vaig fer també amb Permagel. Quan el tenia, el vaig presentar a un premi, un de molt gros. Posats a somiar, m’agrada fer-ho en gran: el vaig presentar al premi Sant Joan, a veure què passava. I va guanyar la Carme Riera, però jo vaig queda finalista. I allò va ser clau per pensar que el llibre estava bé. Aleshores, sí que vaig decidir no presentar-lo a més premis, i vaig enviar-lo a una editorial. Per catàleg, vaig triar Club Editor.

…i a la primera, ja et van dir que sí.

Sí! La Maria Bohigas va trigar vint minuts en contestar-me. M’encantava el catàleg, però ni tan sols sabia qui hi havia al darrere de Club Editor. Vaig enviar el llibre a l’adreça genèrica, la que surt al web. La Maria deuria ser allà, connectada, en aquell moment. Es va llegir la primera pàgina, li vaig explicar que era part d’un tríptic, li va agradar i em va proposar d’iniciar el camí plegades.

Un camí que tindrà continuïtat.

Vaig acabar Permagel i m’ho havia passat tan bé que vaig pensar que en faria dues més. De seguida, em vaig posar a escriure el Boulder. Però, gairebé a les acaballes, rellegint-la, vaig pensar que m’agradava més Permagel. I això no pot ser! La segona novel·la, com a mínim t’ha d’agradar igual que la primera i, si pot ser més, encara millor. La vaig esborrar de l’ordinador…

Tota?

Només en vaig salvar una frase que m’agradava molt. I vaig dir, per canviar d’aires, que emprendria Mamut, la que havia de ser tercera. Són tres dones diferents en cada llibre, amb la seva veu. Novel·les que es complementen a nivell de temàtiques. Havia acabat Permagel i pensava que m’encantaria parlar del que és viure en parella, o la maternitat, que serien un dels temes a Boulder i Mamut. Però Mamut és una novel·la més rural.

De fet, a Permagel gairebé no hi ha paisatge.

Apareix Escòcia puntualment, però no té pes. A Mamut, el paisatge sí que és essencial, transcorre en una Catalunya rural, que és el meu ambient del dia a dia actualment.

No són obres autobiogràfiques, com sempre puntualitzes, però sí que la teva vida es va empeltant a cada obra, d’alguna manera o altra.

I tant, que s’hi empelta! Recupero paisatges que he viscut. I la veu… El que les meves protagonistes diuen i expressen jo ho defenso molt. No tot, evidentment, però sí una gran part. Boulder és una història que té una protagonista que ara sí que m’agrada molt. Tinc la sort que la Maria Bohigas m’està al darrera, però no em pressiona.

Com és treballar amb ella? És molt participativa?

Treballem el text conjuntament abans que surti. Ella en fa una lectura i suggereix, però se’n pot parlar. De fet, la Maria Bohigas et sedueix fins i tot quan fa suggeriments, de seguida dius "sí, Maria, t’entenc perfectament" [riu]. Això sí, li agrada retallar… amb Permagel vam fer-ho una miqueta.

Encara a dia d’avui, Permagel se segueix venent. És un longseller. D’on creus que ve l'èxit del llibre? Per la protagonista, que sap connectar amb el públic? Potser pels tabús que trenca?

He anat a molts clubs de lectura i el que et puc dir és el que em diuen els lectors. Per una banda, és un llibre que ha trobat un públic de totes les edats. Per l’altra, m’he trobat amb gent que em diu que la història no li importava gens, però que han gaudit molt de com estava escrit. També m’he trobat amb gent que se sent molt identificada amb els personatges o amb algunes frases de la protagonista. Gent que veu escrit el que pensava i no sabia com dir.

La poesia permet tenir un espai molt íntim, de recolliment. En canvi, amb Permagel tens molt contacte amb els lectors, vas a fires, a esdeveniments, a presentacions i a clubs de lectura. Com ho portes, tu que sempre has valorat molt la solitud?

És cert que ara viatjo molt, però també que ho faig sola. Puc tenir algun acte, però la majoria del dia estic sola, puc anar voltant, o quedar-me a l’hotel. Després, quan soc a casa, soc a casa: em dedico a la meva filla petita, de 8 anys. La vaig a buscar a l’escola, dinem plegades, me n’oblido de la resta. Els clubs de lectura, en canvi, mi m’agraden molt. És el que més m’agrada, de fet. Et trobes els lectors, estan contents, parles amb ells i t’ensenyen coses que no sabies. N’he fet una cinquantena. Al principi, confesso que era molt reticent, perquè això volia dir sortir de la meva zona de confort. Però vaig decidir que el llibre ho requeria, que l’havien fet créixer els lectors, i que jo també havia de ser generosa, deixar-me portar. Quan prens aquesta decisió, tot és més fàcil. M’ha servit per conèixer gent i llocs, i també per enriquir-me com a escriptora.

"A la poesia, per permetre-ho" és la dedicatòria que encapçala el llibre. Com has portat el pas de poesia a narrativa?

No ho veig com un pas. Vaig començar a escriure la novel·la per casualitat. Vivia molt feliç escrivint poesia. Però, un bon dia, vaig anar a una psicòloga i en la primera sessió em va demanar que li escrivís la meva biografia en quatre pàgines. Em vaig adonar que començava a ficcionar, que havia descobert la veu d’una dona que explicava la meva vida, però amb algunes mentides per fer-ho més interessant. Vaig adonar-me que no tenia sentit, com a teràpia, però aquella veu em va seduir i vaig continuar escrivint. Així va sortir el Permagel. Per tant, no ho veig com un pas: vaig fer un esquema molt argumental i, després, com passa amb la poesia, vaig posar-me a treballar el llenguatge i les paraules. Això va ser el que més vaig gaudir: retocar el text, trobar la paraula exacta, reduir un capítol de deu pàgines i deixar-lo en tres, les justes.

"Quin sentit té preparar el cos per a la mort, segons abans que s’esdevingui? La mort atrapa el cos com fa l’amor. Que l’atrapi desprevingut, doncs." És el final del primer capítol, com un avís del que vindrà.

T’haig de dir que no sabia on aniria a parar, el final. Ho tenia tot al cap, amb molta consistència, però gens premeditat. No sabia com acabaria, però sí que hi hauria una mort. Ara bé: quina?

Més endavant, la narradora: "Feliç! Aquesta paraula ja feia verdet el dia que em van parir."

Aquesta és meva! [riu] Al final, la felicitat s’ha convertit en un producte. S’ha mediatitzat, te la volen vendre. Però la felicitat no entén d’intercanvis, ni de comerç.

"Ha estat un esforç suprem que m’ha deixat esgotada. Realment, ser així fa que necessitis medicar-te." En aquest món i aquest present, no caure en la medicació és una lluita amb un mateix. De metges a anuncis, tots amb receptes per la felicitat.

Rodejo a la protagonista de personatges que es mediquen. La mare i la germana ho fan per ser felices, com bé dius. És una gran trampa que ens posen. Ella, però, es nega a medicar-se, tot i que sí que hi pensa. Ella vol viure la vida amb intensitat i amb lucidesa, encara que la faci patir, encara que la porti a pensar en el suïcidi. I per això, quan gaudeix la vida, ella està sencera, no com les altres.

"Així que es va casar amb ell sense adonar-se que havia fet una cosa molt pitjor, allò tan literari de convertir la pròpia vida en una gran mentida". Quina part de veritat o de construcció hi ha en tot el què expliquem?

Tenim la vida que vivim, la que diem que és real, però no sé fins a quin punt és real. I després tenim la vida imaginada, i a mi se’m barregen. De vegades recordo coses que he explicat, però que no he viscut… i que la meva dona em diu que no han passat. Confonc molt la realitat amb les meves pròpies ficcions! I fins i tot tinc records molt vius d’allò. És la meva vida ficcionada [riu]. La gent es pensa que les coses més tràgiques del llibre són les que m’han passat. I no, de vegades són les coses més petites, les més trivials. Aquí, al poble, em preguntaven si el llibre se l’havia llegit la meva mare, i que què en pensava!

Hi ha el tema del suïcidi, molt recurrent tota l’estona.

Són aquells moments en què la vida es fa molt insuportable. Jo ho veig com a fabulacions, però hi ha lectors que s’ho prenen literalment, que pateixen fins a l’últim moment. La narradora fabula i ho fa amb un alt component estètic. Hi ha una preocupació pel patiment d’ella mateixa i també pels qui s’ho trobaran després.

Hi ha humor, ironia, un punt de grotesc, fins i tot, com quan, al capítol 14, intenta serrar-se el canell, però passa això: "Merda de Gillette: té un caputxó transparent".

Ella empra la ironia i l’humor com a eina per sobreviure. Jo també ho faig, tinc una visió pessimista de la societat, per això faig servir l’humor. I la veu de Permagel va agafar de seguida aquest to.

En un passatge defineixes els tres tipus de mentida: "Hi ha les mentides acomodatícies, les evasives i les pesants". L’anàlisi és brillant i reveladora.

Vaig tenir una il·luminació! Quan ho escrivia, pensava que era veritat. Al llarg de la meva vida he mentit molt, tot i que intento fer-ho cada vegada menys. I he mentit per passar desapercebuda, perquè no es fixin en tu i et deixin tranquil·la. Ara ja no: soc com soc, i si no t’agrada bé, i si no, també.

La germana va preguntant al llarg del llibre com és tenir sexe entre dones. Hi ha un moment en què ho compare amb La gran evasión: "El que et volia dir és que estar amb una dona és com treure el cap a l’exterior i descobrir que realment has excavat aquests sis metres que faltaven".

Mira, aquests capítols sí que són força autobiogràfics. És una cosa que m’he trobat molt, al llarg de la meva vida. Soc pedagoga de formació i treballo en un àmbit on hi ha molta dona. Una vegada, tancada en un despatx, em van preguntar: "com és follar amb una dona?". Em vaig quedar molt parada. I, després, m’ha passat dues vegades més. A l’última ja li vaig dir "provem-ho!" [riu]. Aquí vaig voler que el tema sorgís, perquè m’he trobat que la gent t’ho pregunta, sense cap mena de pudor. É un cas d’aquells on la realitat supera la ficció! Pel que fa a la cita a La gran evasión, la comparació em van venir de seguida. Com a poeta, sempre vaig a la imatge.

El tema de la masturbació infantil és molt explícit. Aquí sí que trenca un tabú.

Pot ser sí. Quan el vaig escriure, no sabia ni que es publicaria, el llibre. Per això, vaig decidir escriure tal com em sortís, com em rotés. Per a mi no és un tema tabú, potser perquè m’he sociabilitzat poc. Al llibre, el sexe té un pes important, i vaig pensar: "per què començar als vint? Si jo vaig començar als vuit!" I aquí he estat prudent, perquè ella comença als 12… i ja hi ha gent que em diu que és molt d’hora!

Fins arribar a la frase final –i quin final!: "és la vida, la salvatge que ens cerca i ens assetja".

Em va costar deu i ajuda. Aquesta sí que la Maria Bohigas em va dir que la polís. Vaig estar unes dues setmanes buscant i buscant, com un gos. Fins que la vaig tenir i ho vaig veure clar. Havia d’acabar bonic i n’estic molt satisfeta.

Entrevista d'Esteve Plantada @eplantada

«Defenso molt el que les meves protagonistes diuen i expressen»

    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"