Ubicat a la regió de Lille-Kortrijk-Tournai i a Valenciennes, NEXT va ser creat el 2008 pels directors de sis estructures culturals flamenques, valones i franceses. Cada any, conviden a destacats artistes internacionals per mostrar les seves noves propostes, amb un èxit molt notable de repercussió i públic, amb 14.455 espectadors en l’edició de 2018.
Durant tres setmanes i quatre caps de setmana –del 14 de novembre al 7 de desembre–, el festival ofereix 40 produccions de dansa, teatre i performance, en una dotzena de punts d’aquesta regió transfronterera. Però també ofereix valor afegit i una empenta als artistes que necessiten ajuda en el procés creatiu de nous espectacles, per mitjà d’una residència creativa. Amb l'afegit que l'edició 2019 es veu reforçada amb un focus escènic català.
–Com a organitzadors del NEXT i com a persones que seguiu les noves tendències escèniques d’arreu del món, ens interessa molt la mirada que teniu sobre l’escena catalana.
És una escena molt interessant. El que més ens sorprèn és que, sent tan interessant, ha viatjat molt poc. Potser, per això, ens han vingut moltes ganes de descobrir tot el que passava a Catalunya, i hi hem descobert una escena molt underground, emergent i innovadora, amb moltes idees fresques i amb ganes de ser dites.
–Aquí és on descobriu dos nuclis irradiadors del país: el festival Sâlmon i el TNT de Terrassa.
La descoberta va ser gràcies al Llull, que ens van posar sobre l’alerta d’aquests dos certàmens: l’un, amb la direcció d’Elena Carmona; l’altre, amb Pep Pla. No els coneixíem prèviament, ni l’un, ni l’altre, i va ser un veritable descobriment. Dos festivals tan extraordinaris, i tan en forma! Després ha vingut un intercanvi molt profund amb ells, que és el que ha acabar que vinguessin aquestes sinergies que ara es veuen al NEXT. El gran descobriment, per nosaltres, va ser el d’una escena alternativa que no teníem identificada.
–Què és el que més us va sorprendre d’aquests festivals?
Tot, de dalt a baix. El públic, l’organització, com s’ho fan per ser dos festivals molt acollidors –que, per nosaltres, un dels punts més forts. Però el que més ens va impactar van ser les personalitats dels joves artistes participants, gent que des dels 10 anys fan un treball molt exigent i interessant des del punt de vista artístic.
–Un exigència que també passa pel risc.
És meravellós com aquests dos festivals han arriscat molt per presentar propostes radicals. Alguns projectes ens semblaven tan importants i madurs com per sortir de Catalunya i que es poguessin mostrar a nivell internacional.
–Les propostes catalanes programades al NEXT 2019 són les de Cris Blanco, MondeDutor i Soren Evinson.
I també Lo minimo, per a públic jove. Vam triar aquestes propostes per mostrar-ne la diversitat. Aquí ja coneixem Angelica Liddell i Rodrigo Garcia i volíem oferir tota l’amplitud de les possibilitats que teniu de creació, amb la Cris Blanc, d’uns 40 anys i amb un estil molt definit, molt personal, de creació amb objectes, com de bricolatge, amb coses que es poden trobar ràpidament per construir un espai íntim. O MondeDutor, que inventen molt i tenen una dimensió molt propera a l’art visual i a la música, amb una proposta que els aproxima a l’exposició museística. I Soren Evinson, un noi molt més jove, amb una identitat molt universal i internacional: catalana, espanyola i dels EUA. Té una visió d’ell molt diferent, amb una feina molt corporal, molt vinculada a l’interior i a l’exterior del seu cos. I Lo minimo, perquè també volíem una proposta que pogués tocar el públic jove.
–Quin és el nexe comú d’aquestes propostes?
El que més ens sorprèn és que aquests tres universos no són al lloc on es penses, des de fora, que hauria de ser la creació catalana i espanyola avui en dia. Com que ens va marcar molt Angelica Liddell i Rodrigo Garcia, n’esperem coses molt performatives i més circenses, de gran públic. Però no, ara sou en altres llocs de recerca artística.
–Amb obres de més petit format i més experimentació amb la identitat?
Per exemple, trobes algú com Soren Evinson, que és una espècie de mutant, que surt amb l’herència de la performance dels anys 60, ara molt més treballada, amb reflexions sobre el gènere. Impacta molt. Tots ells són artistes que han redistribuït les diferents herències que han tingut, molt àmplies i llargues, per acabar dibuixant la pròpia identitat com a nou autor.
–Aquest focus català és fruit del projecte de col·laboració entre el Llull i el festival. Quin balanç en feu?
L’essencial és mantenir el diàleg. D’una banda, amb el Llull; i, de l’altra, amb els professionals com Pep Pla o Elena Carmona. Anteriorment, ja havíem explorat vies similars, com la col·laboració amb Taiwan. Es tracta de col·laborar d’estructura a estructura, entre programadors. Això acaba sent un diàleg molt important per poder prendre bones decisions i no programar algun artista que encara no està preparat per fer el salt al context internacional. Cal portar-los quan ja estan madurs. I, després, aquí, ens encarreguem de poder-los acompanyar tan bé com mereixen.
Una entrevista d'Esteve Plantada @eplantada
