Professor i traductor, Ko Tazawa (Yokohama, 1953) és un dels catalanòfils més actius i de més recorregut de les darreres dècades. Catedràtic del Departament d'Estudis Interculturals de la Universitat de Hosei (Tokyo), és el responsable de la traducció al japonès d'autors com cabdals de les nostres lletres com Jesús Moncada, Albert Sànchez Piñol, Quim Monzó, Josep M. Espinàs, Manuel de Pedrolo o Montserrat Roig, entre d'altres, i també qui ha fet possible que llegim en català autors com Yukio Mishima.

El darrer mes de juny la seva trajectòria es veia reconeguda amb el Premi Internacional Ramon Llull de Catalanística i Diversitat Cultural, impulsat per la Fundació Ramon Llull i la Fundació Congrés de Cultura Catalana, que valora el conjunt de l'obra d'una persona de fora del domini lingüístic català, escrita en qualsevol llengua i que ajudi al coneixement de la realitat històrica i cultural del país. Mèrits que es reuneixen, de manera intensa i inqüestionable, en la figura de Tazawa.

–Què suposa per vostè haver rebut aquest guardó?

Per mi, suposa un somni que es fa realitat. El considero un premi importantíssim i, sincerament, no sabia si jo me'l podia merèixer. Al llarg de la meva vida he fet tot el que he pogut per difondre la cultura catalana al Japó i, al mateix temps, la cultura japonesa a Catalunya. Com a resultat, haver obtingut aquest guardó és una gran satisfacció personal. Per això em sap tan greu no poder venir al lliurament del premi, aquest novembre, per culpa de la malaltia.

–Com és el seu viatge fins a la llengua catalana?

La trobada va ser molt casual. El banc on treballava em va enviar a Barcelona, volien obrir una sucursal aquí i tenien molt interès que jo aprengués el castellà. Però Barcelona no era el lloc més idoni per aprendre aquesta llengua [somriu]. Era el moment del referèndum per l'Estatut –any 1979– i l'ambient estava molt mogut. Es canviaven els noms de carrers i tot allò em va quedar gravat a la ment. No havia estat mai a Espanya, no sabia res de castellà. Després, vaig passar per Madrid i allà va ser on em vaig adonar que la meva vocació no era la banca, sinó la lingüística. Quan em vaig posar a pensar quina seria la meva especialitat, em van venir al cap les escenes de canvis de nom de carrers, a Barcelona. I, aleshores, va ser quan vaig decidir que m’especialitzaria en llengua catalana, amb un màster sobre el conflicte lingüístic a Catalunya. Més tard, vaig ser professor de castellà a Nagasaki i després vaig venir a la Universitat de Barcelona a fer el doctorat, sent el primer professor de japonès de l’Escola d’Idiomes Moderns (1993-96).

–El seu és un cas molt singular. Aleshores, al Japó, pràcticament ningú deuria saber que el català existia.

No [riu]. Ara sí, una mica més. Darrerament, en motiu dels fets d’Octubre de 2017, vaig fer col·laboracions amb revistes i televisions sobre el tema. Però, certament, encara ara no estan gaire assabentats del tema i de la situació. Sí que coneixen Gaudí i el Barça, i això els fa tenir interès, però no gaire més enllà d'això. Per això he tingut la voluntat de fer llibres sobre la catalanitat del Barça o de Gaudí, intentant relacionar els seus interessos amb la qüestió catalana.

–Pel que fa a la seva integració a Catalunya, quan de temps va trigar a aprendre el català?

Si ja coneixes el castellà o el francès, és relativament fàcil aprendre’n. Però encara faig errors, no et pensis! Vaig començar a estudiar la llengua, seriosament, quan vaig entrar al curs de Màster, cap al 1982. Primer aprenia amb llibres i cassets, i amb l’ajuda d’en llibre de gramàtica catalana escrit en anglès.

–Què és el que més li agrada dels catalans?

Mira, jo he estat a Madrid i a Barcelona, i la capital de l'Estat m'agrada, hi tinc molts amics. Però els madrilenys i els barcelonins són molt diferents. Una vegada, la meva dona llegia un llibre en japonès en un parc de Madrid i un castellà se li va apropar i li va preguntar: "entiendes esto?". Era clar, oi? Això no passaria mai aquí, hi ha una distància més ampla en les relacions humanes. En canvi, els catalans no són tan accessibles, però un cop hi entres, et fas amic. I com a amics són molt amics, els catalans.

–Li va costar sentir-ser integrat?

Des de fa vint anys, vaig cada estiu a un poble dels Pirineus i és ara que ens comencem a sentir part de la vida del municipi. Però, tanmateix, ens agrada aquest caràcter discret dels catalans. Tenen una cosa comuna amb nosaltres, els japonesos: la manera de veure la feina, i l'amor a la feina ben feta. També la seriositat. En aquest sentit, de tarannà, els japonesos ens trobem més propers als catalans que als castellans.

–Com a traductor, ha traslladat al japonès ‘Camí de sirga’, ‘La pell freda’, ‘Tirant lo blanc’ i una antologia de contes amb textos de Quim Monzó, Montserrat Roig, Joan Perucho, Sergi Pàmies i Manuel de Pedrolo. Una tria del més destacat de la nostra literatura.

Això passa perquè gairebé soc l'únic que tradueixo al japonès [riu]. No em considero un traductor, pròpiament dit. Faig traduccions perquè no hi ha traductors i crec que les haig de fer. I, en aquest sentit, si estic sol, haig de triar els millors, els imprescindibles.

–Què en pensa, un japonès, del ‘Tirant lo Blanc’?

El ‘Tirant’ és una novel·la de fa 500 anys i hi ha parts que són sorprenentment actuals. Hi ha molta distància geogràfica i temporal entre el ‘Tirant’ i els japonesos, però hi ha parts que podem assumir com a pròpies, com si fossin les nostres històries. I aquest és un dels gran atractius del llibre. Hi ha parts més difícils o avorrides de llegir, però n'hi ha que no.

–També tradueix contemporanis, de molt d’èxit aquí. Un exemple n’és ‘La pell freda’.

És un llibre molt especial. Una novel·la ben escrita, però molt poc catalana. Si no et diuen que l'autor és català, no hi ha res que t’ho indiqui. Com a novel·la universal, està molt i molt bé.

–Però no va tenir l’èxit esperat, al Japó...

Va sortir en una editorial important del Japó i no entens per què no va triomfar. No m'ho explico. Jo crec que potser perquè va sortir en una col·lecció de novel·les de llengües minoritàries, i això la va marcar. Hauria pogut estar inclosa en una col·lecció policíaca o de gènere, d'horror en edició de butxaca, per exemple. Però no va anar així...

–Quin és el millor llibre que ha traduït?

‘La pell freda’, per exemple. Em vaig divertir molt, traduint-la. Amb el ‘Tirant’ vaig patir força, vaig trigar deu anys en poder-lo acabar. I vaig tenir moltes dificultats per trobar una editorial digna. Volia publicar la novel·la en una editorial important, creia que ho mereixia. Però vaja, cada traducció comporta una memòria, un record... totes són molt importants per a mi.

–I quin podria dir que és el seu autor català preferit?

Estic intentat d'introduir al mercat japonès Jaume Cabré. Encara sense èxit [riu]. Però penso que pot tenir-ne, d’èxit. Les seves obres són fantàstiques i ben llegidores.

–Com definiria l’art de traduir?

En el meu cas, traduir és fer molts canvis, prendre moltes decisions. Català i japonès Són dues llengües molt diferents i no funcionen com podria ser en una traducció del francès al català. O fins i tot, de l’anglès al català. El procés de traducció del català al japonès consisteix en descompondre el text original i posar els elements descrits i tornar-ho a compondre com una obra literària en japonès. És com la recreació de l’obra. L’èxit és si pots aconseguir l’efecte que reben els lectors de l'original en els lectors japonesos. Sempre treballo pensant així. Pensa que, al Japó, la remuneració al traductor és molt important –cobrem un 8-10% dels exemplars publicats. És molta feina, però val al pena. Els traductors ho mereixen, perquè és una recreació i interpretació de l'original.

–També ha traduït del japonès al català. Què li sembla més fàcil?

És molt diferent! Del japonès la català ho haurien de fer traductors nadius del català. Això seria el més òptim i el més natural, però no n'hi ha, ni en nombre ni en qualitat. Per tant, em veig obligat a fer-ho. Més o menys bé, sé transmetre el contingut de la novel·la en català. Però jo no soc nadiu, per tant no tinc un estil literari, i això fa que sempre hagi de comptar amb la col·laboració d'un escriptor en català. Tant de bo n'hi haguessin més, de traductors.

–Quins autors japonesos creu que ens podrien agradar més, vostè que coneix els catalans?

Haruki Murakami i Yukio Mishima, tot i que ja estan força traduïts. De fet, penso que hi ha molts escriptors actuals japonesos que podrien agradar als catalans.

–També escriu directament en català, amb dos grans èxits com ‘Cartes a Yu i Kei’ i ‘Catalunya i un japonès’, els dos a La Campana, però ja fa molts anys.

Encara segueixo escrivint en català. Vaig publciar el Dietari d'un japonès en el moment de l’accident de la central nuclear i publico articles a l'Ara.cat i, abans, a l'Avui. A mi m'agrada molt escriure en català, i pensar en català. I treure temes japonesos. Això ja forma una part molt important de les meves activitats.

–De fet, el gran punt d’inflexió va ser la publicació de ‘Catalunya i un japonès’.

Va ser el començament de tot, li tinc una gran estima. En Josep Maria Espinàs em va donar l’oportuntiat d'escriure el llibre, la idea era seva. Després vaig traduir ‘El meu nom és Olga’ al japonès. Malauradament, l’Olga [filla de Josep M. Espinàs] va morir fa poc. Ara, estic intentant col·locar un nou llibre en català, ‘Catalunya i un japonès, 25 anys després’, però no és fàcil. Ara el mercat català de llibres és molt complex.

–Potser hi ha més interès en temes polítics que abans, i això dificulta propostes més vivencials o culturals com la seva. Com veu la situació?

Jo entenc molt bé el sentiment dels catalans. Entenc per què volen la independència, però no em defineixo com a independentista. La independència comportarà les seves conseqüències i els catalans han de fer-se càrrec del resultat, però jo no. Jo soc foraster, però comprenc molt bé el sentiment.

–Quan va arribar al 78 s’imaginava on seríem ara?

No! Ni en aquell moment, ni fa poc. Abans del 2010, tampoc no ho veia! Jo creia que la independència no era una cosa desenvolupable. Però hi ha hagut una sèrie de moviments des del 2010. Les diades, per exemple: la del 2012 van ser una gran notícia al Japó i la Via Catalana també. Això va sorprendre el món, i al Japó va generar un gran interès, em van demanar molts comentaris al respecte.

Entrevista i fotografies d'Esteve Plantada @eplantada