Institut Ramon LLull

Joan Margarit: «No trobaràs cap gran poeta que no hagi escrit en llengua materna»

paperllull.  Barcelona, 14/02/2020

Joan Margarit té la veu greu i fa sentències poderoses. Gaudeix en el cos a cos i de la conversa plena de detalls. De llarga trajectòria com a arquitecte –especialista en càlcul d'estructures–, sempre ha dit que situa la poesia "al centre" de la vida, en una passió que ho fa vibrar tot, quan en parla, apropant-se sense subterfugis al fet creatiu i al fet de compartir-ho, de fer possible que la poesia sigui una eina de consol.




Acaba de rebre el Premio Reina Sofía de Poesía, dotat amb 42.000 euros i el més important per a poetes en espanyol i portuguès, un guardó que Joan Margarit (1938) suma a d'altres com el Premi Nacional, el Carles Riba, el Crítica Serra d'Or o el Premio Pablo Neruda. Satisfet del reconeixement a la seva obra, ens acull a casa seva, on parlem envoltats de llibres –"els necessaris, i prou", subratlla– i on es mostra tan vehement com disposat a riure, en la certesa de qui sap que la poesia sempre perdrà el combat amb la vida.

Com a autor, vostè sempre ha travessat les fronteres catalanes. Els premis Reina Sofia i Pablo Neruda –aquest darrer com a primer espanyol i amb l'afegit de ser autor en català– així ho demostren. El seu cas és singular, però: va començar escrivint en castellà i després de quatre llibres va passar al català.

Vaig estudiar en castellà i s'afegeix que, quan vaig començar a escriure poesia, per més inri, vivia a Tenerife. En aquell moment, creia que si la poesia era cultura, l'havia de fer en la cultura que tenia per via oficial. "Tinc cultura en castellà, per tant haig d'escriure en castellà", pensava. Dit això, considero que la llengua castellana és l'única cosa bona que em va deixar Franco. I no li penso tornar! [riu]. De fet, em pensava que el castellà havia estat, per a mi, una llengua gairebé com la materna. Però no és veritat, no anava ben bé així... En poesia, no trobaràs cap gran poeta que no hagi escrit en llengua materna. Novel·listes, sí, a grapats, perquè el codi és un altre. Però la prosa i la poesia no tenen res a veure.

Joan MargaritJoan Margarit és el poeta català viu més llegit. Foto: Esteve Plantada

De fet, si obrim la seva obra completa, el primer poema que hi apareix és de quan vostè tenia 40 anys, ja en català.

No hi surt poesia de joventut. La gran aventura de la meva trajectòria rau en començar a escriure amb 18 anys, en publicar 4 llibres en castellà i que són ben rebuts, però que jo sé que no funcionen. Tot i així, íntimament estic convençut que hi ha alguna cosa a dir.

Necessitava tenir distància amb la seva obra per prendre la decisió?

Amb la poesia em passa de la mateixa manera que amb la meva feina, que de seguida que puc començo treballant a mà i amb la meva lletra, necessito agafar distància, cert. De fet, encara n'agafo més si m'ho passo a màquina. O, encara més: una altra manera de posar-se lluny del què has escrit és publicar-ho. O provar de llegir poemes nous en un recital. Aleshores sí que sents la vergonya i notes la distància. Aquesta distància... Jo encara segueixo publicant per agafar aquesta distància i veure si allò que he fet funciona o no.

Creu que els primers poemes no funcionen per una qüestió de llengua?

El primer llibre me'l prologa en Camilo José Cela. En aquell moment ningú no se'n va adonar que passava alguna cosa! Però jo sí. Jo sé que no van, que no funcionen. La primera vegada que em plantejo escriure en català és gràcies al Miquel Martí Pol. Un dia, em va confessar que m'havia "traït" i que havia deixat llegir una carta meva a la seva filla, una carta que jo vaig escriure en català. I que ella li va preguntar si la persona que havia escrit aquella carta podia escriure un poema en català. En el moment, ja m'ho vaig plantejar: "i si fos això?" I vaig començar a pensar en poetes i poetes... I continuo sense trobar-ne cap que escrivís en una llengua diferent a la materna.

A diferència de la prosa, on sí que passa, això...

En aquell moment és quan m'adono que la poesia no té res a veure amb la prosa, que la poesia s'assembla a la música. I que el poeta no té res a mirar, a fora. El poeta, tot ho ha de mirar a dins. Si al teu poema surt aquest xiprer [n'assenyala un, al pati], aquest xiprer ja l'has posat aquí i el lector llegeix aquest xiprer, però tot està passat per un filtre interior. Un novel·lista no, no cal que ho faci. Si tu vols posar una noia en un poema, primer has de posar la noia dins teu. A fora, els poetes no tenim res a fer.

Joan MargaritJoan Margarit a casa seva, a Sant Just Desvern. Foto: Esteve Plantada

I quan decideix fer el canvi del castellà al català? El lector també necessita tenir un domini íntim prou ric per entendre-ho, per entrar al poema i al seu interior.

El poeta sempre es dirigeix a la intimitat de l'altre, cert. Quan ve una persona que diu que la poesia és difícil, o tots aquells poetes que pretenen que no els entenguis... [arrufa el nas]. La clau és que el lector apliqui el mateix esforç que fa per llegir 30 pàgines d'una novel·la per llegir un poema, que seria, més o menys, l'equivalent. Almenys, dedica-hi el mateix esforç!, penso. És una cosa d'un sentit comú aclaparador.

Potser això passa perquè la gent creu que el poema té alguna trampa amagada.

No. No és això. Abans del Romanticisme no li passava a ningú! Això són problemes del dia a dia d'aquí. Els clàssics ni en parlen, d'aquest tema. Això és fruit del Romanticisme, que parla d'un misteri, del poeta com a no-sé-què... O el discurs que va fer Stefan Zweig dient que Rilke era, per fi, el poeta que igualava vida i poesia... O John Keats, que diu que la vida i la poesia són el mateix. Com es pot dir, això?

Si ets una persona sensata, no pots dir mai que vida i poesia són el mateix! La vida no té cap equivalent! Ni en lampisteria, ni en arquitectura, ni en poesia, ni en res... Deixi's de bestieses! La vida és el substrat d'on surt tot. De la vida en surt la poesia, i també la rancúnia, l'amor i el sexe. Tot surt de la vida. Aquesta falta de seny de tot el que rodeja la poesia... ha fet perdre molt de temps.

I també deu haver fet perdre alguns lectors...

Fins i tot ha fet perdre calers, als poetes! Quan no ets prou bo, t'inventes qualsevol excusa, com per exemple que "escric només per mi". Però, com pot ser? No hi ha res més avorrit que llegir-se un mateix! Com pots pensar que a la tauleta de nit només hi tens els teus llibres? Més val que hi tinguis els de l'Espriu, que serà molt més divertit.

Mira, l'únic en què progressa la humanitat és en la ciència. El mico, quan va baixar de l'arbre, va inventar el garrot, i ara tenim, molts anys després, intel·ligència artificial. Però en qualsevol altre camp, no ens hem mogut gaire. Si ara despertessis aquí a Arquímedes i s'assegués amb mi, jo necessitaria, com a mínim, sis mesos per explicar-li què passa. Però, en canvi, si aquí s'hi asseu Homer o Horaci, als cinc minuts ja sabem de què estem parlant, sense cap problema. I amb Plató, el mateix. En aquest sentit, continuem pràcticament igual. El pobre Arquímedes, en canvi, necessitaria un conyac cada dues hores per refer-se.

Abans em parlava de la prosa i, justament, el seu darrer llibre ho és. A Per tenir una casa cal guanyar la guerra fa un viatge pels orígens de la seva obra poètica, per mirar de saber qui és i per què escriu com escriu, amb els pares i els records sempre presents. Això em feia pensar en el poema Refugis, de Marbre d'aire:

"Una fotografia del pare somrient
mirant cap a la càmera amb franquesa.
Jo he cessat d'escoltar-lo, ell va cessar
de parlar i d'escoltar. M'ha deixat un somriure,
just el mateix de la fotografia.
En tinc prou amb això per no ser un orfe."

El poema m'ha connectat molt amb l'esperit del seu darrer llibre.

Perquè les arts i la literatura han servit per coses molt extremes: com a ornamentació i com a refugi. Com a defensa, com a consol, digues-li com vulguis.

Al poema Monument als morts en la guerra de Corea, diu: "Fer-se vell és posar / el seu final brutal a cada història."

Sí, és evident [riu]. La vida té als dos extrems dues edats singulars: la infància i la senectut. La primera és singular, surt de zero i resulta que crea el 90% del què seràs sempre. Si ets rancuniós, als 7 anys ja ho ets. I si ets mala persona, també. L'última etapa té una característica que també la fa molt singular: és l'única edat que no té cap edat per darrera que la jutgi. Per tant, és l'edat més lliure. O, almenys, la que pot ser-ho.

Entremig d'aquestes dues edats hi ha una cosa molt llarga, que jo li dic el "lio", perquè en català "embolic" és una paraula massa tronada, no pot ser dramàtica. És un "lio" necessari. [s'aixeca, agafa un paper de la tauleta i llegeix el poema Les últimes raons, encara inèdit i en el qual hi està treballant aquests dies]. "Si haguéssim conegut de veritat la vida mentre, alhora, la vivíem, no existiria res." Gràcies al fet de no penetrar en la raó profunda de les coses, treballem i organitzem la societat. Perquè si tu ara sabessis el que jo sé als 80 anys, no estaries pas fent aquesta entrevista. Les coses funcionen gràcies a un punt d'ignorància de les ultimes raons.

Sembla, realment, que l'existència estigui organitzada a la perfecció.

Funcionem sobre la base d'ignorar allò que és capaç de descobrir la nostra ment. [Continua amb el poema] "Però hi ha un ordre dins la intel·ligència més poderosa, la de la bondat. També la claredat difícil de la música o la poesia (...), l'ordre que, en arribar a la senectut, pot fer sorgir la fosca de la ment (...) algun sentit profund". [I clou amb el recitat dels darrers versos] "L'aprenentatge de comprendre és la pròpia vida, la infància final".

A Per tenir una casa cal guanyar la guerra diu: "jo ignorava que la concreció excessiva mata qualsevol relat, i no diguem un poema, on la subtilesa del que es calla és encara més gran, moltes vegades el fonamental, talment el silenci en la música". És això el que ha de tenir un bon poema?

Sí, per descomptat. Pregunta-li a un músic pel silenci i veuràs. És molt més difícil de controlar el silenci que la nota. Quan ets jove i vols escriure, has d'aprendre a no dir, a suggerir. La poesia és molt senyora. Si jo vull ser poeta, el primer que haig de tenir és una vida amorosa, sexual, econòmica i social. Per ser poeta, no em puc saltar ni una d'aquestes vides, les necessito totes.

Saps quin és el primer codi de la humanitat? El d'Hammurabi, del tercer mil·lenni abans de Crist. I on ens porta? A l'arquitecte i el metge. Les coses essencials són curar i fer cases. No hi ha cap altre moment en la humanitat més transcendent que quan aquells avantpassats nostres deixen les coves per fer cases. Quan veig aquestes visions de la poesia que corren, em pregunto on es pensen que viuen. Perquè per viure de la poesia necessites una casa. Per això dic que "per tenir una casa cal guanyar la guerra". I, també, per tenir una casa interior.

La feina del poeta és trobar la bellesa on no hi sigui, deia vostè.

La bellesa és el vestíbul més clar que té la veritat. Potser hi vas, creues el vestíbul, i no trobes la veritat, perquè no totes els belleses condueixen a la veritat. Ara bé: la veritat és l'únic lloc per on es pot arribar a la bellesa. Si arribes a la veritat, has de passar forçosament per la bellesa.

 

@eplantada

"Si arribes a la veritat, has de passar forçosament per la bellesa"

    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"