Institut Ramon LLull

Pedro Azara: 'Les estàtues no són éssers inerts, produeixen passió en un o altre sentit'

paperllull.  Venècia, 12/04/2019

Pedro Azara (1955) és un arquitecte i professor de llarga i reconeguda trajectòria. Ha participat en expedicions arqueològiques a Síria i a l'Iraq, just en un moment en què va poder comprovar de primera mà els estralls que provoca la desraó i la violència, expressades en símbols icònics com estàtues, figures i representacions inanimades.




En bona part, aquesta experiència, sumada al seu bagatge acadèmic i teòric, és el que el va impulsar a concebre "Perdre el cap (Ídols)", el projecte català produït per l’Institut Ramon Llull que es veurà a la 58ena edició de la Biennal d’Art de Venècia. Autor de diversos llibres amb la imatge com a divisa, Azara ha estat comissari de diverses exposicions –entre d'altres, Les cases de l'ànima (CCCB, ​​1997), L'última mirada (MACBA, ​​1997), Abans del diluvi. Mesopotàmia, 3500-2100 aC (CaixaForum, Barcelona, ​​2012), Mediterráneo. Del mito a la razón (CaixaForum, Barcelona, ​​Madrid, 2014), o Sumeria y el paradigma moderno (Fundació Joan Miró, Barcelona, 2017-2018)– i és l'ideòleg d'una proposta que arriba als "Eventi Collaterali" amb un discurs potent, molt treballat i presentat amb la cura que mereix el que es vol comunicar.

Quin és l'origen de "Perdre el cap (Ídols)"?

En realitat, el projecte respon a una classe que acostumo a donar a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, com a part d'un tema que vaig començar a treballar als 90, en el moment en què publico Imagen de lo invisible (1990, finalista del premi Anagrama d'assaig). La part central del llibre està dedicada a la defensa de la imatge, al tema de la iconoclàstia, que a l'Estat espanyol ningú no s'ha preocupat de tractar gaire. En realitat, el pavelló és aquest llibre, que ja té uns 30 anys, amb tot l'afegit d'allò que explico a la classe.

A tot això se li deuria afegir l'impacte de veure, in situ, la devastació que va patir Palmira a mans dels combatents d'Estat Islàmic.

La proposta parteix de diverses experiències, no només d'aquesta. Evidentment, té molt de pes tot el que ha ocorregut a Palmira, on vaig ser per darrera vegada el novembre de 2010, després de començar a fer expedicions anuals a Síria des del 2007. A banda d'aquests viatges, em va cridar molt l'atenció veure l'estàtua decapitada de Saddam Hussein en un viatge a Iraq l'any 2009.

Què li va passar?

El cap estava separat del cos, me'l van oferir i no vaig ser capaç de tocar-lo, em va fer molta impressió. També em va impactar molt tot el que ha passat a Mosul, amb el jaciment just al costat de la ciutat. Des del 2012, la missió que era a Síria ara és allà i una part de l'equip que del pavelló que hi haurà a Venècia som d'aquella missió, que excavava un palau assiri. 

Tots aquests fets configuren el marc on es mou "Perdre el cap (Ídols)"

Últimament, hi hagut els fets de Palmira i Mosul. Abans, tot el que havia passat a l'Afganistan. Hi ha la imatge que això és propi de cultures extremistes i de fanàtics religiosos. Però aquí, a casa nostra, a Europa i als Estats Units també destrueixen escultures. Sense anar més lluny, l'altre dia van cremar una escultura de Macron. O aquí, que vam destruir l'estàtua de Franco durant l'exposició al Born, tan comentada.

No ens diferenciem gaire dels "bàrbars", pel que es veu.

A tot el món civilitzat passen fets d'aquesta naturalesa, i en ple segle XXI, són fets molt semblants als que passen als països "bàrbars", o molt semblants als dels períodes de final de l'antiguitat, quan el cristianisme destruïa imatges clàssiques.

Tan poc hem avançat, des de llavors?

Amb l'exposició vull mostrar que aquest fenomen, que ha passat al llarg de la història i que encara passa a països suposadament extremismes, en realitat passa a tot arreu. I que és una mostra del poder que tenen les imatges: et mouen a decapitar-les, a treure-li els ulls o cobrir-les de flors i d'espelmes. Objectivament, però, les estàtues no són més que pedres o blocs de bronze o ferro. És material conformat, i punt.

Objectes inerts, en principi.

Sí, objectes que, en la majoria dels casos, passen totalment inadvertits, tot i ser efígies o conjunts escultòrics que són a l'espai públic i que, en bona lògica, haurien de ser vistes per molta gent. Es miren, però criden poc l'atenció. Sabem que l'obra mestra de Verrocchio està situada en una plaça pública a Venècia? Es passa per davant i gairebé ningú la mira!

Obres mestres que passen completament desapercebudes. Amb tot, sí que n'hi ha algunes que criden, i molt, l'atenció.

I passa pels motius que sigui, per com es representa o pel què representen. Això vol dir que tenen un poder. Que hi hagi gent que les destrueixi o les cobreixi de flors demostren que l'estàtua té un poder. A Arco (Madrid), fa dos anys, hi havia una obra de Franco que ningú no va destruir. En canvi, l'obra de Viladomat, al del Born, sí, va ser motiu constant de polèmica i d'accions per danyar-la. No és pel personatge, en aquest cas. És per com es representa. I si parlem de la forma, de la manera com es representa, ja estem parlant d'una peculiar manera de percebre la realitat.

O, per exemple, que no sigui el mateix veure una persona a peu o a cavall.

És cert que el tema –però no només el tema– i la manera com se'ns presenta determinen la nostra reacció davant les imatges. Per tant, les estàtues no són éssers inerts. Són entitats que et motiven, que produeixen una passió en un sentit o en un altre. Hi ha gent que cada setmana fa cua per petonejar la Moreneta. És evident que la Verge de Montserrat no és només un objecte, hi ha alguna cosa més.

Vostè també ha viscut aquesta experiència, amb l'estàtua de Saddam Hussein.

No vaig poder-ne agafar el cap! I això em fa pensar que aquestes reaccions extremes són normals. És totalment justificable que passin. D'altra banda, si considerem que les obres són entitats amb vida, també hi ha un moment en què han de néixer i en què han de morir.

Tot això es veurà al Pavelló català a Venècia?

El que pretén el Pavelló és parlar d'una cosa que passa a Catalunya, que no és diferent del que passa a d'altres parts del món –i que tampoc no és gaire diferent del què ha passat i passarà– i que denota l'estrany poder d'unes imatges que objectivament tenen un interès delimitat. En el fons, el que exposarem són unes obres que estèticament o artística son limitades, i que, per tant, haurien de passar completament desapercebudes.

I que, no obstant, tenen un poder tan gran que hi ha gent que pot passar moltes hores per destruir-les.

És un poder que va més enllà d'allò que són en realitat. Volem, simplement, parlar d'aquest fenomen.

Com ho materialitzaran perquè el concepte arribi a la gent?

A través de documentació sobre les peces: es documenten algunes de les etapes i vides d'aquestes estàtues. I, finalment, com que el pavelló ha de ser amb obra de nova realització, també hi ha una publicació –un llibre d'artista del qual en farem un centenar d'exemplars– on hi veurem interpretacions o lectures d'aquests fets, realitzades per sis artistes de primer nivell. Entre ells Francesc Torres o Perejaume.

El projecte també inclou una performance de l'actor Marcel Borràs.

Serà un passa-carrers al voltant del pavelló que inclourà, a més, un objecte situat a dins mateix del pavelló, una màquina expenedora d'objectes per honorar o destruir estàtues. També hi haurà un migmetratge d'Albert García-Alzórriz, gravat en part al magatzem del centre de manteniment que l'Ajuntament de Barcelona té a la Via Favència. El pavelló és com haver agafat el magatzem i traspassar-lo a Venècia.

Deu ser molt estrany, passejar-se per aquest magatzem.

Sí, és com una galeria dels horrors. És molt allargat, amb dues naus. Allà hi ha el Monument als Caiguts de Josep Clarà, rodejat d'estàtues decapitades, de cérvols.

Està content de com quedarà plasmada la seva idea a Venècia?

Sí, molt. Només em faltaria una mica més de pressupost per poder posar dues peces més [riu]. Al final, hi desplaçarem el Pas de Setmana Santa del Sant Enterrament del gremi dels Marejants de Tarragona –que anirà directament de la processó a Venècia–, el Monument a Lluís Companys del Passeig de Sant Joan –que traurem de la via pública per portar-lo al pavelló–, el Record d'un malson de Joan Brossa i el Monument als Caiguts de Genaro Iglesias. Hem fet un treball documental molt exhaustiu i en diferents arxius.

Imagino que el muntatge i l'exposició de les peces al Pavelló serà una part fonamental del projecte.

El propi muntatge és una lectura del tema que aborda: la façana del pavelló és recoberta i, de lluny, semblarà que hagi desaparegut l'edifici. I les peces estaran al costat de les caixes amb què han vingut, amb una zona de documentació molt semblant al que seria una biblioteca. És molt poc espectacular.

Una aposta per la contenció, però amb un discurs contundent.

El que s'intenta és que sigui de perfil baix i que la gent pugui llegir la documentació, mirar els vídeos i tenir una visita relaxada. Tan relaxada com pot ser durant els mesos de juliol i agost a Venècia i en un pavelló no climatitzat.

 

@eplantada

«Les imatges tenen un estrany poder»

    Logo Institut Ramon Llull
  • Un consorci de:

  • Generalitat de Catalunya Govern Illes Balears Ajuntament de Barcelona

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"