La mort i la primavera (1986) és una novel·la inacabada, tot i que es va publicar a títol pòstum. L’obra, atemporal, reflecteix l'angoixa i la mort. Aquesta és la més tràgica de totes les novel·les escrites per Rodoreda. El protagonista és un adolescent que viu en una societat cruel, per això la mort es transforma en una deslliurança i una recerca de la llibertat. L'espai sagrat de la novel·la és el bosc dels morts, on són enterrats. Les papallones representaran les ànimes i les abelles seran símbol de la mort i de la rexaixença. El foc és un símbol de llum i de veritat.

La mort i la primavera és una ficció simbòlica, profundament desolada i poètica, que pot ser llegida com una mena de testament personal i literari de Mercè Rodoreda.

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és la novel·lista més important de postguerra per la densitat i el lirisme de la seva obra. És autora de la novel·la catalana més aclamada de tots els temps, La plaça del Diamant (1962), que es pot llegir actualment en més de vint idiomes.

Comença a escriure contes per a revistes, com a fugida d'un matrimoni decebedor i, més tard, quatre novel·les d'un cop, que després rebutja, tret d'Aloma (1938), amb la qual guanya el premi Crexells. A les primeries de la Guerra Civil espanyola treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes. Exiliada primer a diverses localitats de França i després a Ginebra, trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català. Amb El carrer de les Camèlies (1966) guanya el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. A mitjan anys setanta retorna a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on acaba la novel·la Mirall trencat (1974) i, entre d'altres, encara publica Viatges i flors i Quanta, quanta guerra..., el 1980, any en què li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Des de 1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora.