L’exposició, organitzada pel Centre d'Estudis Catalans, en col·laboració amb la Fundació Felícia Fuster i l'Institut Ramon Llull es configura com un diàleg, tant per la disposició de les obres com per la diversitat dels seus materials i elements. La mostra no només busca connexions formals o conceptuals amb la poesia de Felícia Fuster, sinó que també explora les diferències entre els processos de l’art i els del llenguatge poètic. Concretament, algunes peces han estat creades específicament per a l’ocasió, mentre que d’altres provenen de treballs anteriors, en les quals es detecten vincles amb l’obra de la poetessa.
El predomini del caràcter eminentment líric de les peces incita a una lectura que pot esdevenir obscura o volgudament difusa, tal com suggereix la indefinició del títol. Tanmateix, hi ha certs aspectes que són recurrents; al·ludeixen a la materialitat que emana d’alguns poemes de Felícia Fuster i fan pensar el text com quelcom amb cos i pes: la seva obra està travessada per la ferralla, el sílex, la sorra, la llum, la química dels objectes i la foscor de partícules universals, immemorials. La fisicitat d’aquests elements remet a diverses escales temporals i espacials. Aquí, el llenguatge se’ns presenta com un marcador cultural orgànic: les paraules de la poetessa enceten un imaginari des del nostre aquí i ara, fent un salt per sobre del temps i la geografia. No obstant això, el diàleg és possible.
Felícia Fuster (Barcelona 1921 - París 2012) va ser una escriptora, pintora i traductora. Instal·lada a París des dels anys cinquanta, Fuster ha esdevingut una de les veus més singulars de la literatura catalana contemporània. Considerava que “l’important és l’art i la llengua.” Tota la seva obra es caracteritza per una forta personalitat –de dona faber com es definia ella mateixa amb cert to irònic– i per l’afany de llibertat que va desplegar en tots els àmbits de la seva vida.
El seu treball literari es caracteritza per la introspecció existencial, amb un alt grau de rigor i experimentació formal. La soledat i l'assertivitat, però, produeixen una escriptura que s'obre a tothom i no s'allunya del compromís social. Aquest experiment es troba proper a les formes de la tradició avantguardista i japonesa, que tenen una llarga tradició a Catalunya des de principis del segle XX.
