Joan Magrané va començar els estudis musicals al Conservatori de Vila-seca i es va introduir en la composició de la mà de Ramon Humet. Ha estat també alumne d’Agustí Charles i de Beat Furrer a la Kunst Universität de Graz i ha assistit a cursos i classes magistrals de Pierre Boulez, Klaus Huber, Helmut Lachenmann, Kaija Saariaho, Georges Aperghis, Martin Matalon i Hilda Paredes.

Primer de tot, enhorabona pel premi que acaba de guanyar. Què suposa aquest reconeixement per la seva carrera professional?

És un gran honor i una gran alegria perquè si no és a través d'un premi d'aquestes característiques no és possible poder estrenar una obra d'orquestra al nostre país. Valoro molt poder optar a tenir aquesta experiència que considero indispensable. Tots els meus professors de composició i d'altres tants que admiro també l’han obtingut, és un luxe entrar a formar part d'aquest club! A més, ...secreta desolación... és una obra de la qual estic molt satisfet. És fruit d'un treball intens i intensiu que havia quedat al calaix, fa gairebé dos anys que la vaig escriure a Graz, Àustria, on estudiava gràcies a una beca Erasmus.

La poesia i altres referències, sobretot a l’entorn del misticisme,  juguen un rol crucial en el seu treball compositiu. Quin rol hi juguen exactament? Què utilitza com a font d’inspiració?

Jo entenc la creació musical com un diàleg cultural constant amb d'altres disciplines artístiques. Parteixo normalment d'idees sorgides de l’impuls que m'ha donat llegir algun poema, sóc un gran admirador de José Ángel Valente però també del nostre gran Pere Gimferrer, llibres seus com L'espai desert o Aparicions han tingut un gran impacte sobre la meva manera d'entendre la música. A part de la prosa i la poesia també m’inspira la contemplació d'un quadre o una escultura, com per exemple de Miquel Barceló o Juan Muñoz. Evidentment, altres obres musicals també són la primera flamarada per imaginar una música nova, sobretot la música antiga, com ara Josquin o Monteverdi, el madrigalisme i la teoria dels afectes o fins hi tot Wagner. Precisament la primera secció de ...secreta desolación... deu moltíssim al preludi del Parsifal. Tot això que vaig recollint d'altres té una gran influència en sentit metafòric però també tècnic en la meva obra, doncs acaba afectant definitivament a tots els paràmetres compositius: estructura, intervàlica, timbre...

La seva obra s’ha representat a molts països diferents com per exemple Viena, París, Roma...creu que la seva feina està més reconeguda a l’estranger que a Catalunya?

Certament és més fàcil que et prenguin seriosament a casa si ets interpretat fora... però no és res exclusiu de la música, crec que aquest "volta el món i torna al Born" és quelcom molt útil i profitós per a tothom, un viatge a fer que sempre obre horitzons i amplia la mirada. Jo personalment no puc queixar-me, a Catalunya he rebut molt de suport (que al final és el que dóna ànims per seguir endavant) per exemple del BCN216, de les Joventuts Musicals de Banyoles (gràcies a les quals vaig poder estrenar recentment el meu 2n quartet de corda amb el magnífic Quartet Gerhard) o l'Ateneu Barcelonès i l'Ensemble Crossinglines, que dirigeix artísticament el company compositor Luis Codera.

En les últimes setmanes Luis Codera Puzo ha estat premiat amb el premi de la Fundació Ernst Von Siemens i vostè amb el premi Reina Sofia de composició. És un moment dolç pels nous compositors catalans?

Ho és! i ho devem en gran mesura als nostres mestres, que van obrir el camí i han estat enormement generosos amb nosaltres. He d’agrair gran part del que sóc com a compositor sobretot al Ramon Humet, a l'Agustí Charles i al Mauricio Sotelo. També gràcies a compositors com Hèctor Parra ens podem moure per Europa amb el cap ben alt, un exemple d’això és que, justament amb el suport de l'Institut Ramon Llull, va poder participar al recent festival de Huddersfield on fou compositor resident i on hi sonà el meu Assaig de cant òrfic. A més, som una generació molt diversa, i això també és un fet diferencial.

Per acabar, ens pot avançar algun dels seus projectes de futur?

I tant! el més pròxim són dos obres que estrenaré a París: la primera, al maig, és un trio de flauta, violí i violoncel per alumnes de doctorat del Conservatori i que es basa en el Traité du funambulisme de Philippe Petit, una troballa recent que m'ha sorprès molt gratament. La segona, en la qual em trobo totalment immers en la composició, és un altre trio (violí, viola i violoncel) per al Manifeste de l'Ircam que serà interpretada al juliol per solistes de l'Ensemble Intercontemporain i és un tríptic que veu de fonts pictòriques com Dürer, Piero della Francesca i Duccio.