L’artista va debutar l’any 2000 a la Galeria Joan Prats de Barcelona. Des de llavors Pombo ha realitzat 17 individuals. La inspiració i els motius per pintar li arriben viatjant, primer vivint a París l’any 1998 i després fent estades curtes a diversos indrets com Sibèria, el nord de Noruega i Suècia, el Tibet, Groenlàndia, Estats Units, Mèxic...Des de fa 3 anys viu a Nova York on hi té el seu estudi, deixant Barcelona definitivament ara fa un any.

L'exposició que acaba d'inaugurar a Lucca consisteix en una selecció d'una sèrie de temàtica religiosa basada en les obres dels pintors Diego Velázquez, Caravaggio i Tiziano. Què vol transmetre amb aquesta última exposició?

En realitat que sigui temàtica religiosa és una coincidència, allò que em va atraure d'aquestes obres va ser la seva qualitat pictòrica, el fet que fossin excel·lents exponents del Barroc, un període que aprecio de manera molt profunda i sincera. Per a mi, treballar a partir d'aquests mestres és un posicionament com a pintor, un acte d'austeritat. En realitat jo no pinto amb idees, amb conceptes elaborats, el meu treball tracta de pura pintura, de colors, densitats, processos de pintura d'acció... és per aquest motiu que m'anava molt bé triar un motiu que sigui en sí mateix una pintura, narrativa però gens conceptual, i mirar de versionar-la per posar a prova el meu llenguatge.

L'obra que presenta a Lucca ja havia estat exposada a ciutats catalanes com l'Hospitalet i Tarragona. Com va sorgir l'oportunitat d'exposar a Itàlia?

Va ser gràcies a una proposta del comissari de l'exposició, Vittorio Bernaroli, que coneixia l’església de San Cristoforo a Lucca. L'espai expositiu és gestionat per l'Associazione San Cristoforo, que estan fent una tasca impressionant portant a Lucca, una ciutat humil, en comparació amb Florència, Siena i altres de la regió, exposicions de gran qualitat com han fet en el amb Toni Cragg o Wim Delvoye recentment.

En aquesta exposició també mostra algunes obres inèdites inspirades en les muralles de Lucca, en honor al seu 500 aniversari. Aquesta sèrie dedicada a la ciutat s'emmarca dins la línia dels "mapes" de la ciutat i la sèrie "edificis", on retrata la temàtica de la vida urbana. Té previst realitzar algun projecte des d'una òptica catalana?

Normalment les sèries que pinto tenen a veure amb les meves experiències en el moment en què les faig. La de Nova York va començar el 2010, quan vaig fer la meva primera estada a la ciutat i que va ser l'inici d'un canvi de vida radical, ja que m'hi he instal·lat de manera si no definitiva, per uns quants anys, de ben segur. A les sèries d'edificis apareixen façanes de Barcelona constantment, sobretot en els que vaig pintar quan hi vivia, ara treballo més inspirant-me amb Nova York i Itàlia. Tot són etapes, aquesta passarà també però sóc incapaç de predir què faré d'aquí sis mesos.

La seva carrera professional l'ha portat de Barcelona a Nova York, on viu des de fa tres anys. Ens explica el viatge? Com viu un artista català a Nova York?

Des de feia anys sentia una veu interior que m'empenyia a canviar d'escenari i posar-me a prova dins un context molt exigent, com el jugador de futbol que viu a comarques i somia amb jugar algun dia la Champions League amb el Barça. Sóc un devot amant de la història de la pintura i l'he estudiat i llegit molt des de sempre, però va arribar un punt que sentia que pesava massa a les meves esquenes i necessitava un canvi de rumb a la meva trajectòria. A Nova York, es planteja l'art de manera més intuïtiva, menys intel·lectual, es dona valor a conceptes com l'energia i l'accident dins el procés creatiu sense necessitat de justificar-ho intel·lectualment. Jo necessitava molt això, alliberar-me dels 1000 anys d’excel·lència de la pintura europea. Sentia que mirava massa els grans pesos pesats, amb un cert complex. Aquí he conegut gent que m'ha obert molt la ment perquè miren des d'una altra perspectiva i m'he adonat que si no hagués vingut, corria el risc de quedar-me estancat. No dic que tothom hagi de passar per Nova York per ser millor artista, però la meva experiència és aquesta.

L'any passat va tenir l'oportunitat de presentar la seva obra "Variacions de Tintoretto" a la 55ena edició de la Biennal de Venècia. Quin impacte en l'àmbit internacional creu que té la presència catalana en la mostra veneciana, on participa des del 2009 dins els  Eventi Colateralli?

Venècia és, junt amb la Documenta de Kassel, el millor aparador del món de l'art contemporani. Tenir presència allà és de gran utilitat ja que la visibilitat és extraordinària i impagable. Sent-hi, un té la possibilitat que el vegin gran part de les opinions més influents de l'escena artística mundial, persones que mai no vindrien a Catalunya a cercar artistes. Avui, més que mai, s'ha de tenir presència al epicentres de creació i promoció de l'art, com Nova York, Venècia, Berlín, Londres...