Un martell val 40 euros. Un ciri, 5. Una estelada, 8. Uns ous frescos, 6. Un pot d'orina, 6. Dinamita, 50. Una pedra, tocada per Pedro Azara, l'ideòleg de tot plegat, 30. Tubs de pintura infantil, 6. Un chupa chups, 3. Són alguns dels preus dels productes que es poden adquirir a la màquina expenedora que hi ha al final del recorregut del Pavelló de Catalunya de la Biennal de Venècia, dins de la programació dels Eventi Collaterali. La munició que ens permetrà adorar o ultratjar ídols, icones i imatges, tal com passa a la vida i al carrer.

La màquina inicia i corona un circuit performàctic –més aviat un "cercavila", com en diu Azara– que porta el nom d'Ella s'apropia en present i que té una darrera escena amb un Jordi Pujol de carn i ossos –interpretat per l'actriu i impertèrrita "quietista" Marta Aguilar– que ha rebut la descarrega pertinent de pintura blanca al clatell, de la mateixa manera que li va passar l'any 2015 a l'escultura en honor de l'expresident erigida a Premià de Dalt. És només una altra mostra de com les imatges tenen un poder fascinant, de com ens interpel·len, ens provoquen emocions, passions i sentiments irrefrenables.

La performance, comandada pel mateix Azara i per l'actor Marcel Borràs, sempre amb la presència d'Aguilar com a representació escultòrica viva i interactiva, esdevé una entretinguda visita guiada que ens transporta dels carrers de l'illa de San Pietro di Castello a Barcelona, amb cinc parades que posen els assistents al davant d'algunes de les imatges que composen el corpus escultòric i teòric de l'exposició. La primera, amb el Monument a Lluís Companys, de Francisco López, on es convida el públic a pintar l'escultura amb esprais vermells i grocs i on el guia Azara –sempre didàctic i amb la ironia afinada– ens diu, un cop fet l'acte vandàlic, que a l'escultura original no se li va poder esborrar la marca d'una creu gammada.

Seguim amb El xut, de Francisco Carulla, un monument que l'imaginari popular de la ciutat va associar amb Johan Cruyff i que, un cop mort aquest, el va convertir en un altar d'adoració. En aquest cas, el públic hi interactua mostrant el dolor –llàgrimes i desconsols en forma de sanglots inclosos– i transformant la peça en un ídol de veneració espontània. La tercera parada ens porta al Monument als Caiguts, d'Adolf Florensa, Joaquim Florensa i Josep Clarà, que va ser retirat de la Diagonal de Barcelona, i que a Venècia esdevé una de les escenes que més necessita de la implicació dels espectadors, ja que s'ha de recrear un atac terrorista que el va malmetre i que va afectar ciutadans que hi passejaven, tot amb la intervenció de diverses persones.

El moment dedicat al Monument eqüestre a Francisco Franco, de Josep Viladomat, és un altre dels que crida l'atenció –no només del públic, sinó també d'una de les veïnes de l'estret i pintoresc carreró on es representa, qui ha sortit diverses vegades a la finestra per convertir-la en llotja privilegiada i comentar, sempre que pot, al jugada. L'escultura del dictador va ser decapitada i objecte de diversos actes vandàlics –pintura, nina inflable i estelada al cul, entre d'altres– durant la cèlebre exposició que el va instal·lar a les portes del Born de Barcelona recentment. L'esclafit d'un d'ou al cap de la "quietista" Aguilar i la posterior "caiguda" sempre és un dels moments de més tensió de tot el circuit. Per últim, de nou a dins i ara ja davant la màquina expenedora, el Monument a Jordi Pujol, de Xavier Martos, retirat de Premià de Dalt i amb Aguilar ja tirada a terra i amb un destí marcat des de l'inici: acabar amb el cap i el tronc pintat de blanc. La performance té lloc durant els tres dies de vernissatge de la Biennal, els dies 8, 9 i 10 de maig, en el que suposa la sisena participació de Catalunya a l'esdeveniment.

"Fa deu anys que va començar aquets somni de ser a Venècia, amb Catalonia in Venice", explica la directora de l'Institut Ramon Llull, Iolanda Batallé. "Perdere la testa és un projecte transversal on es barreja escultura, art, vida, assaig, reflexió, performance. I tot això és IRL". "Avui, tots som molt conscients de les imatges i de com ens relacionem amb elles: de manera visceral i emocional, que és el que ens planteja aquest projecte", afegeix.

Audiovisual, llibre i exposició

El projecte Perdre el cap (Ídols) consta de diversos eixos que l'expliquen i li donen contingut. A la visita guiada interactiva cal sumar-li l'audiovisual Ulls / Ulls / Ulls / Ulls, d'Albert García-Alzórriz, de mitja hora de durada i que ha estat rodat, en bona part, al dipòsit d'estàtues que l'Ajuntament de Barcelona té a Via Favència, tot un mausoleu de caiguts, enderrocs, ultratges i peces de la via pública que són en desús; i un acurat llibre d'artista col·lectiu –al qual caldrà que li destruïm la carcassa si el volem llegir–, publicat per l'editorial Tenov, on s'inclouen diverses reflexions sobre el tema de l'exposició a càrrec de David Bestué, Lúa Coderch, Lola Lasurt, Daniela Ortiz, Perejaume i Francisco Torres.

L'altre gran focus del projecte és en l'exposició en si, el gran pal de paller de tot plegat, on es mostren quatre monuments originals que esdevenen exemples escenogràfics d'estàtues públiques ubicades a Catalunya. Totes elles han patit, en els darrers anys, atacs furibunds o reaccions apassionades, cosa que ha provocat la seva retirada de l'espai públic o l'adoració forassenyada. Amb una voluntat gens escenogràfica (les escultures es mostren sense ornaments, al costat de les caixes on van ser transportades), hi veiem l'impressionant Pas de setmana santa del Sant Enterrament, de Salvador Martorell, amb vestits lluents i nous de trinca i una història de prop de set segles; el Monument als caiguts, de Genaro Iglesias, republicà i represaliat que va fer una lectura molt sui generis –i amb missatge ocult– de l'encàrrec que tenia (fer un soldat besant la bandera); el Record d'un malson, de Joan Brossa, que només va ser exposat a la via pública unes hores i que mostra una cadira amb el cap de Porcioles, alcalde franquista; i el Monument a Lluís Companys, de Francisoc López, una escultura que des de la seva instal·lació l'any 1998 al Passeig de Sant Joan no ha deixat de ser pintada, en una ocasió, fins i tot, per un col·lectiu d'artistes que la considerava inexpressiva.

Quatre exemples de com ens afectem i com interactuem amb les imatges. I de com no les considerem simples éssers inerts. Tenen vida, ens generen emocions, provoquen ràbia, ira, fe, impotència, dolor, alegria o passió, en uns arguments que aquest projecte comandat per Pedro Azara detallen a la perfecció, en una dissecció amb diferents capes de lectura i eixos diversos, que acaba sent un detallat recorregut pels esvorancs incontrolables de l'ànima humana.

Per Esteve Plantada

x02z19