17/06/2019
Per què és important per a Catalunya ser a la Biennal de Venècia?
Venècia bull, durant els dies de preestrena i inauguració, amb els nervis ben palpables: crítics, comissaris, col·leccionistes, galeristes i els millors especialistes passegen per saber què és el que cal veure, amb l'art repartit en desenes d'esdeveniments. Enguany, l'Institut Ramon Llull arriba a la 58a edició de la Biennal d'Art amb CATALONIA IN VENICE_TO LOSE YOUR HEAD (IDOLS), una exposició comissariada per Pedro Azara que vol reflexionar, des de la teoria de l'art i l'estètica, sobre la particular i intensa relació de l'ésser humà amb les estàtues.
Pavelló català a Venècia, amb l'obra comissariada per Pedro Azara. Foto: IRL
Catalunya, amb l'impuls organitzatiu i creatiu de l'IRL, fa sis edicions que hi és, a la Biennal. I ser-hi és clau, tal com ens explica Eva Soria, gran coneixedora del projecte des dels inicis i amb un paper decisiu per aconseguir entrar a la roda expositiva del gran esdeveniment artístic a nivell mundial. "Ser-hi és molt important, perquè la Biennal és l'aparador internacional més indiscutit, allò que et fa prendre el pols a quines son les qüestions que s'estan parlant en l'art contemporani".
Aturar-se en el volum d'activitat ja és prou aclaridor: durant els tres dies que dura la vernissatge –el dimecres, dijous i divendres abans de la inauguració de dissabte– hi passen 25.000 acreditats, gent de l'art contemporani que té una gran capacitat prescriptora. "Hi ha des de directors museus i equipaments a artistes destacadíssims o galeristes", subratlla Soria. "Més la gent que paga entrada per ser-hi. La Biennal és un lloc tan prescriptiu que, fins i tot, la gent arriba a pagar 250 € per venir, ser-hi i no perdre-s'ho".
Eva Soria, en un moment de la roda de premsa de presentació del projecte 2019. Foto: IRL
Els inicis del projecte català a la Biennal
La participació catalana a la Biennal es remunta al 2009, però es va gestar el 2007. "Tot comença amb una visita i una reunió amb el pavelló d'Escòcia", rememora Soria, qui directament pregunta què cal fer per ser-hi si no ets un Estat, tal com ja passava amb Hong Kong, Macau, Gales o Irlanda. "La gent del pavelló escocès ens explica quins passos cal seguir. Aleshores, jo no tenia molt clar que eren els Eventi collaterali, però aviat ens vam adonar que la Biennal els tractava de la mateixa manera que si fossin un pavelló nacional". Després d'aquella primera presa de contacte, s'aconsegueix agendar una reunió oficial amb Paolo Sibelli, la persona que guia l'IRL per entrar els Eventi i que fa "un gran guiatge" per aconseguir l'objectiu.
El següent pas és fer un equip de primer nivell. En aquest sentit, es decideix contactat amb Daniela Ferreti, directora del Palazzo Fortuny i cap de Patrimoni de l'Ajuntament de Venècia. "L'anem a buscar i li demanem si podríem fer servir el palau Fortuny. Ens diu que no, perquè ja tenen la seva pròpia programació, però ens ofereix ajuda i ens presenta a Massimo Cacciari, aleshores l'alcalde de Venècia, que havia compartit despatx amb Pasqual Maragall i és una de les persones més entusiastes del model Barcelona i, per extensió, del model català", detalla Soria. És Cacciari qui posa el Llull en el bon camí: "ens diu de fer una cosa artística i no política. El més important era que artísticament el nostre projecte fos molt potent".
Per fer realitat aquella primera temptativa es va apostar per un procediment que seria clau: "decidim fer la tria del projecte per mitjà d'un concurs, que tenia un jurat que era un dream team del moment, amb Daniela Ferreti, Vicenç Todolí, Manolo Borja, Marta Gili, Ignasi Abellí i Chus Martínez". El primer projecte escollit va ser de Valentín Roma. "Ningú s'esperava que sortís i això va demostra al sector que el jurat anava molt seriosament. Roma no tenia padrins, però era una proposta artística molt bona".
Un projecte obert i no restrictiu
Una altra de les claus és que en el primer projecte hi havia tres artistes –Pedro G. Romero , Daniel Garcia Andújar i Site Size–, dos dels quals no eren catalans. "Això dona una connotació d'obertura. Demostrem que no anem a buscar l'àmbit restrictiu de l'artista oficial del país. Gràcies a Massimo Cacciari, arribem a un acord amb l'ajuntament venecià per fer el pavelló al Magazini dei Sali, uns antics magatzems de sal que són utilitzats com a magatzems de barca". Aquella primera participació va ser una gran arrencada. "Teníem un projecte molt bo que a nivell teòric també estava molt bé. Ens vam gastar molts diners –provinents del romanent de Frankfurt–, però era una inversió que calia fer".
Des d'aquell primer moment, n'han vingut cinc més. "El més destacat d'aquests sis presències –explica Soria– és la constància i la continuïtat. I que la mateixa organització de la Biennal en fa un balanç molt positiu. I que quan la gent ve al vernissatge pregunta què hem fet enguany els catalans. El fet que hi hagi un jurat extern es valora moltíssim i, en aquest sentit, vam crear tendència. Per exemple, aquest 2019 ho hem vist al pavelló d'Uruguai, on han fet per primera vegada un jurat internacional i, precisament, ha guanyat un català".
x01z20
