La música contemporània viu a Catalunya un moment de gran intensitat creativa. Malgrat les dificultats encara existents per incorporar les partitures actuals als circuits de concerts amb plena normalitat, un ampli ventall de compositors, representants de llenguatges i estils molt diferents, dibuixen un fèrtil panorama creatiu, en permanent diàleg amb la resta de la creació europea i que no deixa d’enriquir-se, dia a dia, amb l’alè fresc de les noves generacions.

Aquesta esperonadora realitat però, no és un fet sorgit en dècades recents. Ja des dels temps de l’Ars Antiqua, la música ha estat una de les principals manifestacions de la cultura a Catalunya, que ha trobat en ella, a més d’una expressió d’identitat, una eina d’integració i cohesió amb Europa. Al llarg del temps, figures com Mateu Fletxa, Domènec Terradellas, Antoni Soler o Ferran Sors traspassaren les fronteres catalanes per inscriure la seva música en la història universal d’aquesta art.

No resulta estrany, doncs, que arribat el segle XX Catalunya estigués ben oberta a rebre els nous postulats de les avantguardes musicals europees. Un camí de modernitat, que ja havia començat a preparar el tortosí Felip Pedrell, pare d’una escola nacionalista espanyola que tingué com a representants més destacats els catalans Isaac Albéniz i Enric Granados, el sevillà Joaquin Turina o el gadità Manuel de Falla. D’altra banda, figures com Robert Gerhard i Pau Casals van animar la vida musical catalana al primer terç del passat segle. Estimulat per la relació amb ells, Arnold Schönberg va residir durant uns mesos a Barcelona, ciutat que el 1936 es va convertir en capital musical europea en acollir el XIV Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània (SIMC), en el marc del qual s’estrenà el Concert per a violí d’Alban Berg.

La Guerra Civil espanyola marcaria, inevitablement, un penós parèntesi en la vida musical catalana que, malgrat l’exili obligat d’algunes de les seves principals figures i la foscor cultural dels anys següents, continuaria desenvolupant-se i creixent fins arribar a l’esplèndida situació actual; un moment configurat per un ampli univers de creadors, aliens a escoles o tendències determinades, que beuen tant de la tradició més clàssica com de les refrescants sonoritats populars, inclosos el flamenc, la música tradicional catalana o les músiques mediterrànies, fet que els dota d’un inconfusible i particular segell propi. Aquesta feliç realitat adopta un ampli ventall de formes, des de l’òpera a la creació electroacústica, des de la música coral a les grans partitures simfòniques, i en ella hi tenen cabuda –per citar-ne uns quants exemples– des del savi mestratge d’una figura cabdal com Joan Guinjoan fins a l’experimental llenguatge d’un compositor tan innovador com Hèctor Parra; des de l’esplèndida i reconeguda maduresa creativa d’un Benet Casablancas fins a la refinada estètica d’un més jove Ramon Humet.

Però tot aquest ric panorama mancava d’eines que ajudessin a fer possible la seva identificació i divulgació. El primer intent en aquest sentit arribà l’any 2007 amb la publicació, sota l’impuls de la Fundació Caixa Catalunya, del recull Compositors d’avui. Guia de la música contemporània a Catalunya, que posà en evidència l’existència d’un univers creatiu de dimensions ingents. Ara, i en el marc del seu ideari institucional per identificar i donar a conèixer el patrimoni musical de Catalunya, l’Institut Ramon Llull recull el testimoni d’aquella iniciativa i presenta New Catalan Music, un web que posa al dia i agilitza aquells continguts a fi d’oferir, on line, un retrat de la creació catalana en permanent actualització i ampliació.

Es tracta, doncs, de dotar a creadors, programadors, intèrprets i aficionats d’una eina eficaç que facilitarà l’accés a l’obra dels compositors que viuen i treballen a Catalunya i, d’aquesta manera, ajudar la música contemporània catalana a ocupar el seu lloc en el circuit internacional, incorporant-la a les programacions estables de prestigi i al repertori de les principals formacions internacionals. En definitiva, de promoure el coneixement i la divulgació d’una de les senyes d’identitat més representatives d’una societat sempre oberta al món i a la cultura.